17.04.2025 - 21:40
|
Actualització: 18.04.2025 - 19:00
Irene Solanich Sanglas (Manlleu, Osona, 1990) fa temps que viu envoltada de criminals, de ficció, per sort. Professora de la Universitat de Vic – Central de Catalunya, és editora de Llibres del Delicte i de Spècula, col·laboradora de Ràdio Manlleu i de la web cultural l’Escriba. Ningú no diria que darrere el seu posat amable i rialler s’amaga una de les persones que coneixen més bé l’ànima fosca dels escriptors del país. Ha dedicat sis anys de la seva vida als històrics, els de la col·lecció la Negra, de la Magrana, objecte d’estudi de la seva tesi doctoral. Amb els contemporanis és pitjor, perquè amb molts fins i tot es troben de tant en tant per fer cafès mentre discuteixen sobre la subjectivitat o no de les comes; o coincideixen en els festivals de novel·la negra i actes sangonosos semblants que es fan per tot el país. Ara la tesi s’ha convertit en l’assaig Matar impunement. ‘La negra’, impulsora de la novel·la criminal en català (1986-1998). Desisteixo de preguntar-li sobre què és per a ella la novel·la negra perquè entraríem en discussions bizantines, entre més coses perquè Solanich és una ferma defensora de la hibridació de gèneres. De manera que entrem directament en matèria.
—Com vau arribar a decidir que volíeu fer una tesi sobre la col·lecció la Negra, de l’editorial la Magrana?
—Com a lectora allò que més m’agrada és el gènere de terror i la novel·la negra, i el 2015 el terror en català era pràcticament inexistent. El meu coneixement sobre la novel·la negra era més elevat, tenia una base de coneixement que em facilitava més de poder començar aquest estudi partint d’aquest gènere. La universitat em va proposar que em centrés més en un autor i que fes monogràfics, per exemple, que em centrés en l’obra de Maria Antònia Oliver o de Maria Aurèlia Capmany, però no volia focalitzar l’estudi en un sol autor. A més a més, acabava de llegir el llibre que havien fet Jordi Canal i Àlex Martín sobre la Cua de Palla i vaig tenir molt clar que jo també ho volia fer amb la Negra.
—Molta gent creu que la idea de la col·lecció i la direcció és de Jaume Fuster, que va ser un dels fundadors de la Magrana, però en realitat expliqueu que el primer director va ser Àlex Broch…
—La idea de crear la col·lecció és d’Àlex Broch, ell n’és l’ideòleg. Quan la Magrana fa deu anys pensen què s’ha de fer per celebrar-ho i les Seleccions de la Cua de Palla, d’Edicions 62, funcionaven molt bé. Així doncs, Broch decideix de jugar fort a favor de la novel·la negra, però a partir d’una altra perspectiva, centrant-se, d’una banda, en els autors europeus, i, d’una altra, i sobretot, en els catalans. Serà ell qui dirigirà la col·lecció fins al número catorze. I després se’n va anar a Edicions 62, però ja havia deixat la feina preparada fins al número dinou. Així i tot, a partir del número catorze Jaume Fuster hi consta com a director de la col·lecció i també apareix en totes les reedicions o reimpressions dels primers catorze títols. Hi ha un trencament total entre Carles-Jordi Guardiola i Àlex Broch, no sé per quin motiu exactament. En canvi, Broch sempre ha explicat que les relacions amb Jaume Fuster varen ser excel·lents fins a la mort de l’escriptor, eren molt amics.
—Hi ha una gran quantitat de texts de la col·lecció que han tingut relació amb el cinema o els audiovisuals, tant catalans com, és clar, traduïts, molt diferent d’ara, no?
—Sí que és cert que hi ha molta relació entre les novel·les de la Negra i el cinema o el món audiovisual i és una mica trist de pensar que els autors catalans no puguin inspirar-se de vegades en el cinema català i sobretot que el cinema català no vingui a buscar les novel·les negres que es fan ara, perquè ho tenim tot aquí. De fet, la intenció primigènia de la tesi era fer-la sobre literatura i cinema, que és una de les meves grans passions. Jo treballava al Cinèfil, llavors, però quan vaig fer aquesta proposta de doctorat ja em van advertir que el que jo pretenia era fer dos doctorats diferents. I tenien raó, no hauria acabat mai.
—Dediqueu un apartat del vostre estudi a analitzar la presència de les dones en la col·lecció. Fins llavors no n’hi havia hagut gaires, però hi trobem noms com ara el de Maria Antònia Oliver, Maria Aurèlia Capmany, Assumpció Maresma, Assumpta Margenat, Margarida Aritzeta…
—És que eren molt poques les dones que havien fet novel·la negra en català i és tot un mèrit que elles siguin a la col·lecció, perquè no hi són pel fet de ser dones, sinó perquè els seus llibres són molt bons, tal com explica l’editora. No es volia forçar la màquina, hi apareixen perquè s’ho mereixen i això és fantàstic.
—Insinueu, doncs, que hi ha quotes?
−Sí, i tant que hi ha quotes. Ignoro com funciona el gènere literari, però et puc dir que en molts dels gèneres populars es busca una quota d’autoria femenina. De fet, nosaltres, a Llibres del Delicte i a Specula, fa molt temps que hem mostrat la voluntat de ser paritaris, sense per això sacrificar la bona literatura.
—Una de les tendències actuals de la novel·la negra és l’emplaçament fora de les grans ciutats i dels entorns urbans habituals. Això a la Negra no passa, o és molt escadusser…
—És ben normal, perquè el rural noir, que és el nom genèric amb què es coneix aquest tipus de literatura, comença amb força als anys noranta arreu del món. Fins llavors la novel·la negra era sobretot urbana, que és el context on neix i on es desenvolupa. Per tant, la Negra no és a temps d’incorporar novel·les d’aquest tipus, no s’explota. Si la Negra hagués durat més temps segur que hi hauria hagut nous espais geogràfics en el catàleg.
—L’altre gran problema que varen tenir tant els autors com els traductors va ser el de la llengua, i a això també hi dediqueu un capítol del llibre…
—És que és important perquè hi havia un doble problema. D’una banda, veníem de la dictadura i això havia estat un sotrac molt fort, però, d’una altra, entràvem en l’era pujolista, en què determinades coses no es podien dir, perquè s’era massa purista. Per tant, els autors i sobretot els traductors havien de fer autèntics jocs malabars i jugar com podien amb els argots, els registres, els dialectes… La consigna que transmeten Carles-Jordi Guardiola i Àlex Broch és que els llibres s’han d’entendre sigui on sigui del territori, i això vol dir que es pot jugar amb la llengua, però que qualsevol lector l’ha de poder comprendre. Quan Manuel de Pedrolo va dirigir la Cua de Palla sí que va fer una feina important de sistematitzar la llengua i va crear molt material. Hem de pensar que era a la dècada del 1960 i això era força imprescindible. En canvi, a la Negra hi va haver molta més llibertat per als autors i traductors mentre el resultat s’entengués.
—Això degué comportar algunes situacions complexes, no?
—I tant! Per exemple, hi ha una carta en què Andreu Martin demana que es deixin alguns barbarismes que són imprescindibles per a poder fer versemblant el text; o Josep Estruch, que tradueix No em toqueu la guita. Amb Albert Simonin, fa quelcom molt agosarat, que és mantenir l’estructura del llibre. S’ha de dir que Simonin fa servir un argot molt marcat i un glossari de més de dos-cents termes al final del llibre, i Estruch fa això mateix i en manté més de vuitanta. És molt valent i agraït i més tenint en compte que no hi havia tants recursos com ara per a poder consultar els dubtes. Tot es fa sense internet, diccionaris en línia, fòrums de traductors…
—I ara que tenim tot això, sovint no ho sabem emprar. Crec que hi havia molta més riquesa lingüística a la Negra que no pas ara, amb totes les excepcions que hi pugui haver…
—És curiós que ara que tenim a l’abast tots els recursos no els sapiguem aprofitar. Hi ha menys capacitat lingüística. Potser és que la sobreinformació és contraproduent, però la riquesa lèxica costa de trobar-la. En la literatura de gènere actual preval la història per sobre de la manera d’explicar-la.
—Un altre fet que sorprèn, si més no de la perspectiva actual, és el de les xifres de la col·lecció, amb tirades importants i sovint grans èxits de vendes, com és el cas de la primera novel·la negra de Maria Antònia Oliver, que passa de 40.000 exemplars venuts…
—Els primers llibres varen tenir realment molt bona sortida i una gran acollida de la crítica, però amb el pas del temps la crítica no els mirava tant. Al principi va ser molt espectacular i després aquestes xifres van anar baixant. La col·lecció té un mèrit afegit, que és que en molts moments va apostar per autors novells, i això s’ha d’agrair, que s’arrisquessin.
—Però en general va ser un bon negoci?
—La Negra va ser un bon negoci i si ho mirem amb la perspectiva actual ja voldríem aquelles xifres de vendes, sense dubtar-ne gens. A més, passava una cosa ben curiosa, que és que el públic valorava molt el fet que els autors fossin locals, dels Països Catalans. Avui està tot tan globalitzat que sembla que el que ve de fora és sempre molt millor. Fins i tot hi ha fans de determinants gèneres que se sorprenen que tinguem autors dels Països Catalans fent-ne en català? Per què no promovem que la gent s’esforci a descobrir-los?
—Un fet que sorprèn és que hi hagi només un llibre d’autoria valenciana, a quatre mans, d’Arnal i Satorre, del 1989…
—Sobre això sí que no tinc resposta. Nosaltres, a Llibres del Delicte tampoc no en tenim cap, d’autor valencià, a banda d’Esperança Camps, que no ho és, però fa molts anys que hi viu.
—Si el lector d’ara s’atansa als llibres de la col·lecció, entre trenta i quaranta anys després de la publicació, els trobarà de bon llegir?
—N’hi ha que han envellit molt bé i n’hi ha que no tant. N’hi ha que pateixen pel que fa a la llengua, el context social o uns personatges que ja no s’estilen, però les que sí que s’aguanten molt bé són les més socials, les que tenen una mirada més allunyada d’allò que considerem el policíac canònic i opten per noves maneres de fer. Una de les excepcions serien les novel·les de la sèrie de la Lònia Guiu, de Maria Antònia Oliver, que tenen un detectiu com a protagonista, però que no han envellit gens malament per aquesta mirada social que ja aportava ella.
—I ara pregunta complicada. Si us haguéssiu de quedar amb un dels títols de la col·lecció, quin seria i per què?
—Sí que és difícil, però seria Escapa’t d’Andorra, d’Assumpta Margenat. Crec que fa una novel·la molt social, molt crítica, amb una protagonista que és una dona, però que no és detectiva, i per tant se’ns explica més des de la crook story o de la novel·la social.
