03.07.2025 - 21:40
The Washington Post · Ishaan Tharoor
No és clar fins a quin punt el programa nuclear iranià ha estat destruït –o, si més no, neutralitzat– de resultes de l’atac conjunt d’Israel i els Estats Units a final de juny. Sí que és clar, però, que la suposada “destrucció total” del programa nuclear que anuncià el president dels Estats Units, Donald Trump, no s’ajusta a la realitat. Un informe preliminar de la intel·ligència nord-americana arribà a la conclusió que els atacs aeris contra tres emplaçaments nuclears clau iranians havien endarrerit uns quants mesos el programa nuclear iranià, però que no l’havien destruït del tot. Diumenge passat, The Washington Post publicà un seguit de converses telefòniques confidencials entre alts funcionaris iranians en què els interlocutors creien que els atacs havien estat menys devastadors que no pas havia temut l’Iran en un primer moment.
Rafael Mariano Grossi, director de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA), l’organisme de control nuclear de l’ONU, explicà el cap de setmana passat que l’Iran, probablement, continuava tenint la capacitat de reprendre les activitats d’enriquiment d’urani a curt termini. Va qüestionar les proclames de Trump sobre la destrucció del programa nuclear del país i va remarcar la necessitat de més diplomàcia. “Francament, no es pot dir que tot hagi desaparegut i que no en quedi res”, explicà.
Aquests darrers dies, la qüestió de què ha aconseguit la intervenció militar dels Estats Units a l’Iran –i què no– ha esdevingut objecte d’intens debat polític a Washington. En una conferència de premsa la setmana passada, el secretari de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, criticà els mitjans de comunicació pel seu suposat biaix a l’hora d’informar sobre les conseqüències de l’atac. Trump, per la seva banda, ha insinuat que el seu govern estudiaria la possibilitat de processar judicialment els periodistes que publiquessin informació d’intel·ligència confidencial del govern, i també els responsables de filtrar-los-la. La setmana passada, un advocat de Trump envià sengles cartes a The New York Times i la CNN en què amenaçà de posar-los una demanda per haver publicat intel·ligència confidencial sobre l’atac. Poc després, Trump insinuà que estaria “completament disposat” a tornar a bombardar l’Iran si Washington determinés que el país era a punt de poder produir una arma nuclear pròpia.
Després dels atacs dels Estats Units i Israel, els dirigents iranians prometeren resistència. L’aiatol·là Ali Khamenei, líder suprem de l’Iran, assegurà que el seu país havia aconseguit “clavar una bufetada als Estats Units” amb el llançament d’una pluja de míssils contra les forces nord-americanes estacionades a Catar. L’atac, en gran manera simbòlic, no causà danys.
El fràgil alto-el-foc entre Israel i l’Iran s’ha mantingut fins ara, però els riscs continuen essent elevats. Els rumors sobre la possibilitat que l’Iran es retiri del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP) abunden. La retirada de l’Iran del tractat –del qual Israel, potència nuclear de facto, no és signatari– faria créixer les tensions geopolítiques i aplanaria el camí perquè Teheran, si així ho decideix el règim, desenvolupés una bomba pròpia a l’esquena de la comunitat internacional. La intel·ligència nord-americana no ha pogut demostrar de manera conclusiva que l’Iran hagi retirat una partida important d’urani enriquit al 60%, clau per a produir prou material fissible per a desenvolupar, tard o d’hora, una arma pròpia.
Els analistes suggereixen que a l’Iran no li caldria gran cosa per a passar de l’enriquiment d’urani nu i cru a la fabricació d’armes nuclears. “Un sol clúster de 174 centrifugadores IR-6 podria produir l’urani enriquit al 90% que cal per a fabricar una bomba a partir de l’urani enriquit al 60% de què disposa l’Iran, la ubicació del qual es desconeix, en un termini entre deu i vint dies”, escrigué fa poc James Acton, codirector del Programa de Política Nuclear del Carnegie Endowment for International Peace, amb seu a Washington. “L’Iran no necessita reconstruir els emplaçaments d’enriquiment d’urani a l’estat anterior [a l’atac d’Israel i els Estats Units] per poder fabricar una bomba”, afegí.
Els atacs i les operacions clandestines de l’exèrcit israelià a l’Iran no tan sols han destruït o malmès greument emplaçaments clau del programa nuclear iranià; també han mort bona part dels caps científics i militars del programa, d’alts generals a experts nuclears. No obstant això, Grossi remarca que l’Iran continua tenint “el coneixement i la capacitat industrial” per a prosseguir amb el programa.
La qüestió ara no és tant de capacitat com d’intenció estratègica. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha afirmat durant dècades que l’Iran es trobava a tocar de poder fabricar una arma nuclear pròpia, per bé que Teheran se n’hagi abstingut i hagi continuat complint, en gran manera, els règims d’inspecció de l’ONU. D’ençà de la irrupció de Trump a l’escena política internacional, la dinàmica ha canviat.
En el seu primer mandat, Trump retirà unilateralment els Estats Units amb l’acord nuclear que, durant anys, havia restringit les activitats d’enriquiment d’urani iranianes. “Si el primer govern Trump no s’hagués retirat de l’acord amb l’Iran, avui difícilment hauríem bombardat els emplaçaments nuclears [iranians]”, explicà a The New York Times Robert Einhorn, ex-representant del govern nord-americà i ara investigador principal de la Brookings Institution, un think tank amb seu a Washington.
Tanmateix, res no ha tingut tanta influència en el càlcul estratègic de l’Iran com els darrers vint mesos de conflicte a la regió, en què Teheran ha vist com els seus aliats a Palestina, el Líban i Síria queien en ràpida successió. Israel també ha evidenciat la fragilitat de les defenses iranianes amb una sèrie d’ambiciosos atacs i assassinats en sòl iranià. La humiliació estratègica de Teheran ha convençut més partidaris del règim iranià de la necessitat que el seu país, com més va més acorralat, desenvolupi d’una vegada les capacitats dissuasives que molts fa temps que li reclamen.
“L’Iran es troba a pocs mesos d’aconseguir fabricar una arma nuclear pròpia d’ençà del 2007, aproximadament. És evident que la voluntat política, no pas la capacitat tècnica, és el factor que explica per què fa tant de temps que són tan a prop de poder fabricar una arma, sense haver-la arribat a fabricar mai”, explicà fa poc Jeffrey Lewis, expert en control d’armes, al diari britànic The Independent. “Crec que qualsevol revés tècnic que hagin pogut rebre [a causa de l’atac d’Israel i els Estats Units] quedarà més que compensat per l’augment de la voluntat política dels dirigents iranians entorn la necessitat estratègica de produir una arma nuclear pròpia.”
“Netanyahu clarament volia immiscir els Estats Units en un conflicte a llarg termini amb l’objectiu d’enderrocar el govern iranià, i difícilment haurà quedat satisfet amb el fet que Trump llancés un sol atac contra l’Iran i proclamés un alto-el-foc tot seguit”, observa Matt Duss, vice-president executiu del Centre per a la Política Internacional, amb seu a Washington. “Sigui com sigui, [Netanyahu] ha aconseguit normalitzar la idea que Israel pot atacar unilateralment l’Iran sempre que vulgui.”
En el passat, l’Iran formava part d’un petit grup de règims que havien flirtejat amb la idea de desenvolupar armes nuclears pròpies per a consolidar el poder i aïllar-se de la pressió internacional. Durant la Guerra Freda, tant els Estats Units com la Unió Soviètica van acordar d’establir límits a l’ús i la proliferació d’armes nuclears, i també mesures per a dissuadir altres governs de desenvolupar-ne de pròpies.
Però ara aquesta arquitectura de seguretat es va esfondrant, segons que advertiren Vipin Narang i Pranay Vaddi en un article publicat fa poc a la revista Foreign Affairs. Els acords nuclears vigents entre els Estats Units i Rússia caducaran l’any vinent; la Xina, per la seva banda, ha continuat reforçant el seu programa nuclear, i l’arsenal nuclear de Corea del Nord ha continuat creixent. Tot plegat, escrigueren, ha creat “un huracà nuclear de màxima potència” per a Washington i el món.
Vista la incertesa del panorama actual, fins i tot els aliats dels Estats Units –de Corea del Sud a l’Aràbia Saudita i Alemanya– han començat a reflexionar sobre els avantatges estratègics de disposar d’arsenal nuclear propi. “L’expansió de la llista de potències nuclears, amb independència de si són aliades dels Estats Units o no, obriria una capsa de Pandora que Washington ha lluitat durant dècades per mantenir tancada”, escrigueren Narang i Vaddi.
“Ara molts països arribaran a la conclusió que les armes nuclears són clau per a la sobirania”, declarà a The Wall Street Journal Kurt Volker, ex-ambaixador dels Estats Units davant l’OTAN i enviat especial per a Ucraïna durant el primer govern Trump. “Si no canviem el nostre comportament, i no crec que el canviem, el món en què viurem d’ací a vint anys serà un món amb moltes més potències nuclears”.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
