Un instant de perill, o el perill d’un instant

"No és un combat a favor o en contra de la història, sinó la posada al dia del que va ser història, decantada i depurada pel pensament crític al servei de l’alliberament de la nació dominada"

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui, la primavera mana que fem el mestretites i, a tal fi, aprofitarem un fragment de Walter Benjamin com a punt de partida. Diu així: “Articular històricament el passat no significa saber com va ser realment. Significa apoderar-se d’un record tal com llampegueja en l’instant d’un perill […] El perill amenaça tant les dades de la tradició com els seus destinataris. Per a tots dos, el perill és el mateix: prestar-se com a instrument de la classe dominant. A cada època cal tractar d’arrabassar novament la tradició al conformisme que està a punt de sotmetre-la. El Messies, en efecte, no ve només com a Redemptor; ve com a vencedor de l’Anticrist. El do d’encendre en el passat la guspira de l’esperança resideix només en l’historiador que està impregnat de la idea que ni tan sols els morts no estaran segurs davant l’enemic, si aquest venç. I aquest enemic no ha cessat de vèncer.” A veure si ho sabem interpretar i treure’n partit per als nostres interessos.

Fixem un passat immediat: el procés que, en el camí de la independència de Catalunya, va portar a l’1-O. “Com va ser realment”, demanaria qualsevol persona desitjosa de conèixer l’“articulació històrica” d’aquell “record” que “llampegueja en [un] instant de perill”. No cal que perdem el temps, penso, a aclarir l’”instant de perill” que vivim: en termes concrets, n’hi ha prou a fer la comparança entre el moviment que va menar a l’1-O i la desmobilització actual; entre el paper d’unes institucions remogudes per la dinàmica popular i l’empantanada administració neoautonòmica; entre l’antagonisme amb l’estat, resolt amb una repressió salvatge contra el poble mobilitzat, i l’almoina d’una taula de diàleg la fusta de la qual encara forma part de l’arbre de la fatalitat. I també sabem que, en efecte, el “record que llampegueja” –la irrupció de les masses autoorganitzades per canviar el curs de la història– és la barrera que ha d’impedir que aquell “instant de perill… amenaci tant les dades de la tradició com els seus destinataris”. En una paraula: que, en la interpretació d’aquell “record”, no ens facin passar bou per bèstia grossa a fi d’evitar que esdevingui un “instrument de la classe dominant”—aquí, podem substituir “classe dominant” per “nació dominant” (Espanya) sense desnaturalitzar el text de Benjamin.

Perquè l’”enemic” tracta d’agafar les “dades de la tradició” –tot allò que l’1-O va amalgamar en una voluntat d’emancipació col·lectiva– per corrompre-les dient que va ser un projecte “supremacista”, “totalitari”, “antieuropeu”, “il·liberal”, i tots els etcèteres que ens passin pel cap, per fer que els seus “destinataris” –el poble– se’ls empassi i posar-los al servei d’una nova etapa de la dominació d’Espanya sobre Catalunya. El correlat català d’aquesta estratègia de la nació dominant ha estat el d’aquelles classes, grups i partits que han negat el sentit profund de l’1-O –la connexió entre poder popular directe i emancipació nacional– i s’han posat, de grat o per força, al servei de la nació dominant. El neoautonomisme, la tàctica de concertació i l’estratègia de diàleg amb Espanya són “instruments” del “conformisme” que se’ns vol imposar per “sotmetre” la nostra “tradició” immediata, el nostre “record que llampegueja”: l’1-O. Enfront de tot això, la nostra obligació és clara com l’aigua: “arrabassar” la “tradició” al “conformisme”, lluitar perquè les dades i els seus destinataris no es “[prestin] a servir d’instrument a la nació dominant”. No és un combat a favor o en contra de la història, sinó la posada al dia del que va ser història, decantada i depurada pel pensament crític al servei de l’alliberament de la nació dominada. No és pas un projecte “redemptor”, sinó un antídot de l’“Anticrist” –la corrupció de les dades, la corrupció dels destinataris, la corrupció de la nació dominada. Perquè, en efecte, els nostres “morts” –no s’entengui en el sentit literal: els “nostres morts” és la voluntat col·lectiva de l’1-O, no solament matxucada pels sinistres piolins i els indignes jutjats, sinó deformada i corrompuda pels aparells de l’estat, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals de la nació dominant. I aquests “morts” no estaran “segurs davant l’enemic, si aquest venç” –una altra manera de dir, ras i curt, que la història sempre l’escriuen els vencedors. Per a continuar vencent, aquest enemic necessita, en primera instància, imposar la seva visió sobre les dades i els destinataris del passat immediat. L’1-O és la fita més lluminosa d’aquest passat, i la que es vol extingir de totes passades, amb la col·laboració més o menys conscient de la part institucional de la nació dominada. Però no en tindrem prou amb el pensament per a impedir la visió corruptora de l’enemic, sinó que ens caldrà tornar a fer que dades i destinataris imposin de nou la seva raó històrica.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes