Cada vegada és més difícil de tenir un habitatge de lloguer o de compra. A Barcelona, el preu mitjà del lloguer ha crescut el doble que la renda familiar disponible bruta per habitant entre el 2000 i el 2018. Cada vegada hi ha més distància entre els recursos de les famílies i els preus dels pisos. El preu mitjà, tant de compra-venda de segona mà com d’obra nova, ha pujat de 2,3 vegades. ‘No tindràs una casa en la puta vida’, deia V de Vivienda quan començaven les protestes per l’emergència residencial. El darrer informe de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB), que analitza en profunditat la situació de l’habitatge a la ciutat el 2018, certifica la diagnosi. Gairebé quatre de cada deu residents a l’àrea metropolitana que viuen de lloguer han de destinar més del 40% del sou a pagar el pis. La separació entre els augments de la renda i els preus també són importants al conjunt de Catalunya, on el preu del lloguer ha pujat de 2,4 vegades més, el de compra-venda de segona mà 2,5 vegades i el d’obra nova, 3,1. Això condemna les famílies més pobres a la inestabilitat i condiciona els projectes vitals de la majoria. El lloguer, a més, és l’única opció de molts. ‘Si això continua així, cada vegada serà més difícil d’accedir a un habitatge’, diu Carme Trilla, presidenta de l’O-HB.

El sou que cal per a comprar un sostre

Els joves que volen emancipar-se sovint no tenen tria possible entre lloguer i compra. Moltes famílies, tampoc. El preu mitjà dels contractes signats a Barcelona és de 916,3 euros el mes i, a l’àrea metropolitana descomptant-hi la capital, de 723,1 euros, segons dades elaborades per l’OH-B a partir de les fiances dipositades a l’Institut Català del Sòl. I accedir a una hipoteca encara és més difícil. Per a comprar un pis de segona mà l’any 2018 a l’àrea metropolitana, una família amb uns ingressos de 2.146 euros nets necessitava uns estalvis de 83.603 euros per a pagar l’entrada, imposts i taxes, i destinar el 42,9% del sou a pagar la quota de la hipoteca d’un habitatge de preu mitjà valorat en 261.260 euros. L’entrada equival a 3,2 anys íntegres d’ingressos. Aquesta mateixa família havia de destinar el 41,2% del sou a pagar el lloguer mitjà de l’àrea metropolitana, sense comptar les despeses dels subministraments.

Aquesta realitat només s’explica per la contracció del crèdit hipotecari, sobretot si es compara amb les pràctiques dels anys del boom, la destrucció d’ocupació, la visualització dels desnonaments i la reducció de la renda mitjana de les famílies, segons l’O-HB. Es constata, doncs, que la recuperació de l’economia després de la crisi no s’ha correspost amb la millora de la capacitat adquisitiva de les llars.

Quins ingressos cal tenir per a comprar un pis? L’observatori conclou que el llindar és d’uns 3.005 euros nets el mes, i fins i tot per a les famílies que cobren aquest salari és molt difícil. A més de disposar dels mateixos estalvis que en el cas anterior (l’equivalent a 2,3 anys sencers de sou) per a l’entrada, hauria de destinar el 30,7% del sou a les quotes. A partir d’aquests ingressos, tanmateix, és viable de comprar un pis. El perfil majoritari de compradors a Barcelona són persones físiques amb nacionalitat espanyola (el 66,6%). Les persones jurídiques són el 19,9%, i els estrangers el 13,5%. A la resta de l’àrea metropolitana, representen el 75,7%, el 8,6% i el 15,8%, respectivament. Tot plegat, en un context d’emergència del negoci de grans empreses com els fons voltor.

L’infern de cercar pis: la bombolla continua inflant-se

El drama social contrasta amb la bona salut del mercat de l’habitatge. El preu de compra-venda no cessa d’augmentar. Els pisos d’obra nova han pujat d’un 21,5% entre el 2014 i el 2018 a tota l’àrea metropolitana, i el percentatge s’enfila al 41,7% a Barcelona. Comparteixen el podi dels augments Sant Joan Despí (42,6%) i Sant Cugat del Vallès (38,2%). A més d’aquestes ciutats, dins l’àrea metropolitana, l’O-HB hi compta els municipis de Begues, Gavà, Castelldefels, Viladecans, Sant Climent de Llobregat, Torrelles, Cervelló, la Palma de Cervelló, Santa Coloma de Cervelló, Corbera de Llobregat, Sant Andreu de la Barca, Castellbisbal, el Papiol, Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts, Pallejà, Sant Boi, el Prat de Llobregat, Cornellà, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Badalona, Tiana, Montgat, Montcada i Reixac, Ripollet, Barberà del Vallès, Badia del Vallès i Cerdanyola.

Els preus del lloguer també continuen pujant, però l’observatori presenta com un indicador del possible final de l’inflacionisme el fet que el 2018 es va moderar l’augment interanual. A Barcelona, va pujar d’un 6% i l’any anterior l’augment havia estat del 9,5%. A la resta de l’àmbit metropolità, va ser del 6,7% i, en canvi, el 2017 havia estat del 9,3%.

Els qui han viscut repetidament l’experiència ho saben molt bé. Trobar un pis de lloguer a Barcelona i a l’àrea metropolitana és difícil i, sovint, exasperant: els arrendadors i les agències cerquen sovint el millor pagador, sovint poden triar-lo entre l’estol de ciutadans que han visitat l’immoble, i els futurs llogaters persegueixen un preu tan raonable com sigui possible. De manera que les millors ofertes volen, i només les atrapen els més ràpids, si tenen sort. A partir de dades del portal Habitaclia, l’observatori retrata que, a Barcelona, les ofertes amb un preu mitjà de 771,5 euros el mes només són actives entre 3 i 7 dies. A partir de 950 euros duren més d’un mes. Les de més de 1.110 euros resten anunciades més de cinc mesos. El 74% de la demanda és inferior a 1.000 euros mensuals, però només el 32% de l’oferta s’hi ajusta. A la resta de l’àrea metropolitana, el preu mitjà de les ofertes que duren entre 2 i 7 dies és de 648 euros; entre quinze dies i un mes de 717 euros, i fins a dos mesos quan són de 741 euros de mitjana. ‘No sempre el miratge d’un preu es correspon a la rendibilitat real dels habitatges’, diu Trilla. La diferència entre els anuncis de pisos i les fiances que es dipositen realment indica, a més, que els preus es negocien entre les parts. L’any passat, el 78% de les operacions immobiliàries de Barcelona van ser de lloguer, i només el 22% de compra-venda.

I de qui són, aquests pisos? L’observatori assegura que el 68,9% dels habitatges que s’arrenden a Barcelona pertanyen a particulars (persones físiques o comunitats de béns), el 24,3% a persones jurídiques, el 5,2% és habitatge públic i l’1,6% a entitats del tercer sector i institucions religioses. La divisió entre el nombre de pisos i contribuents deixa la mitjana de l’estructura de la propietat en 1,5 habitatges per cap. És clar que, com tota mitjana, no discrimina l’enorme diferència de recursos que implica tenir-ne més d’un o no tenir-ne cap. Curiosament, per tant, són els ciutadans que lloguen pisos que no són la seva primera residència els qui, ajustant-se al desequilibri entre l’oferta i la demanda, acaben fixant majoritàriament els preus que pagaran els seus veïns. En general, l’estructura de la propietat és molt atomitzada. Hi ha 75.767 grans tenidors i, d’aquests, només 547 són persones jurídiques (el 5%) del parc, amb una mitjana de 74,3 immobles residencials.

Quanta gent viu de lloguer?

Els qui viuen de lloguer són minoria, tot i que com més va més nombrosa i més jove. A Barcelona, el 2017 eren el 35% de tots els habitatges. Són el 86,1% dels nuclis encapçalats per menors de trenta anys. Però la realitat és que baixa el nombre de pisos habitats per joves, segurament per les dificultats objectives per a l’emancipació i perquè el volum de població jove també ha baixat. Entre el 2011 i el 2016 només es van crear 100.459 llars de menors de 45 anys, la xifra més baixa d’ençà de la primera meitat de la dècada dels noranta. El saldo de migracions amb l’estranger és positiu aquests últims anys, però també han baixat respecte de fa vint anys. L’any passat, a la demarcació de Barcelona, els veïns nascuts a l’estranger eren un 17,8%. També desapareixen més llars per la mortalitat dels veïns més grans de 65 anys (84.346 en el mateix període). Es continuen creant llars noves, però a un ritme més baix. De manera que, per efectes de la mortalitat, durant les dècades vinents podrien arribar al mercat tants habitatges com es construïssin.

Alhora, canvien les formes de convivència i les maneres de viure. I cada vegada viu menys gent a les cases. Les parelles amb fills van baixar del 51,3% al 33,2% entre el 1991 i el 2011, mentre que les parelles sense fills han passat del 20,1% al 24,5%, i les llars d’una sola persona, del 14,5% al 24,7%. El 1991 hi havia 3,1 persones per habitatge. Fa vuit anys, 2,5. La situació global de l’habitatge condiciona decisivament la trajectòria vital dels qui hi viuen.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb