La inflació salta la barrera del 10% al juny

L’avanç de l’IPC és una pèssima notícia per a tothom, perquè equival a més pèrdua de poder adquisitiu, una complicació per a la negociació salarial a les empreses... i estupefacció dels més joves de quaranta anys, que no l’havien vist mai

Jordi Goula
29.06.2022 - 13:07
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Mala notícia, molt mala notícia! Que la pujada de preus al consum entri en la zona dels dos dígits implica, a més del càstig de l’augment en si, un efecte psicològic molt negatiu. Tinguem present que hi ha una part important de la població, pràcticament els més joves de quaranta anys, que no han vist mai una pujada de preus com aquesta. Per a ells significa entrar en una situació desconeguda i, molt probablement, fins ara difícilment imaginable. I aquest fet és important. La dada també hauria de significar una galleda d’aigua freda per al govern espanyol, que dissabte anunciava unes mesures anomenades antiinflacionàries, que ací, a la Píndola, qualificàvem d’ineficaces i que probablement podrien tenir un efecte contrari al pretès. Ara, amb l’IPC per sobre del 10%, això es farà més palès. Capítol al marge és si es tracta d’un fenomen de l’estat espanyol i prou o, cosa més probable, de més estats; i què hi tindrà a dir el BCE, en relació amb els tipus d’interès. Però no avancem esdeveniments.

Com cada mes, l’explicació que fa l’INE sobre la dada és molt minsa. Es limita a afegir un parell de frases a les xifres. Heus aquí la nota completa: “La inflació anual estimada de l’IPC el juny del 2022 és del 10,2%, segons l’indicador avançat elaborat per l’INE. Aquest indicador proporciona un avanç de l’IPC que, si es confirma, significarà un augment d’un punt i mig en la taxa anual, perquè el mes de maig aquesta variació va ser del 8,7%, i se situaria al nivell més alt d’ençà de l’abril del 1985. Aquesta evolució és deguda, principalment, a la pujada dels preus dels carburants, més forta aquest mes que el juny del 2021, i dels aliments i begudes no alcohòliques, en contrast amb l’estabilitat registrada l’any anterior. També hi influeix l’augment dels preus dels hotels, cafès i restaurants, superior al de l’any passat. Per una altra banda, la taxa de variació anual estimada de la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) augmenta de sis dècimes, fins al 5,5%. Si es confirmés, seria la més alta d’ençà de l’agost del 1993.”

L’INE, doncs, recorda que part de l’estirada del juny és deguda al fet que el mateix mes de l’any passat va ser tranquil, amb un IPC repetint al 2,7% i una inflació subjacent, també repetint al 0,2%. L’efecte base, sens dubte, és important; i ja havíem comentat que en aquest sistema de càlcul compten les xifres actuals i també les de l’any anterior. Això no es pot passar per alt. Per exemple, si el juny de l’any passat l’IPC hagués pujat molt, avui no parlaríem del 10%.

Dit això, la pujada dels aliments, que apunta però no quantifica, és la màxima preocupació en aquests moments, perquè vénen uns mesos en què la demanda d’aquests productes es continua estirant per l’efecte de l’arribada de turistes. Al marge, és clar, de les conseqüències que pot tenir la penúria en un seguit de productes concrets, com ara els que provenen de la zona de guerra.

Precisament, a l’Enquesta de Pressuposts Familiars del 2021 que va publicar ahir l’INE es veu com aquesta pujada dels aliments té unes conseqüències molt diferents en les famílies, segons el nivell de renda. Resulta que en el 40% de les famílies amb menys ingressos la despesa alimentària supera el 20% de la total; en canvi, en el 20% dels més alts significa poc més del 12%. En realitat, entre alimentació i habitatge, en el 20% de famílies menys afavorides, gairebé dues terceres parts (64%) de la despesa se’n va per aquestes vies. En canvi, per al 20% de rendes més altes és tan sols d’un 44%. La repercussió, doncs, és molt diferent i això implica un malestar creixent entre capes de la població cada vegada més grans, en què la pèrdua de poder adquisitiu té un pes relatiu més alt en les necessitats més bàsiques. La tranquil·litat social, doncs, es deteriora, a mesura que “el més injust dels imposts” va augmentant.

L’altre aspecte que es pot destacar és el salt que fa la inflació subjacent, que ja va més enllà del 5%. Ja hem anat explicant que aquesta dada –una vegada eliminats els elements més volàtils de la cistella de la compra– ens indica l’extensió progressiva que tenen les pujades de preus. Al juny ja supera el 50% de l’IPC total. Pensem que fa un any no arribava al 10%. Vol dir, en definitiva, que els preus industrials van traspassant la frontera de l’IPC, és a dir, que les empreses fabricants van fent repercutir de mica en mica els seus augments de cost, que en la píndola anterior vèiem que al maig eren del 28%.

I entrem en el punt més punyent. Fins quan la gent aguantarà una pèrdua de poder adquisitiu del 10% sense exigir augments de salaris? És cert que hi ha empreses que ja els van retocant a l’alça, però hi ha un feix de convenis que encara s’ha de negociar. El moment és crític per una raó fàcil d’entendre. Si els salaris augmentessin al nivell actual de l’IPC –en un extrem de les possibilitats– mantindrien aparentment el poder adquisitiu dels assalariats; això no obstant, seria un miratge, perquè l’endemà les empreses tornarien a apujar els preus en la mesura en què haguessin augmentat els costs laborals, per tal de salvar els marges.

A l’altre extrem, si no es fa res, la pèrdua de poder adquisitiu de la població farà davallar la demanda i el consum se’n ressentirà: afectarà tota mena de negocis i ens abocarà a la recessió. A més, és clar, d’empobrir notablement els assalariats i especialment els que guanyen menys. Per això sembla que pot haver-hi un cert consens a aplicar la inflació subjacent, que restituiria part de les pèrdues de poder adquisitiu als treballadors i les empreses pagarien amb una part del marge. Però passa que aquesta solució salomònica es va complicant a mesura que puja l’índex. Com més alt sigui, més recel empresarial hi haurà i menys interès pot tenir per als sindicats.

Del meu punt de vista, als aspectes directes d’empobriment que implica una inflació de dos dígits com la que ja tenim, s’hi afegeix el creixement de la tensió social que originarà la demanda de recuperació de poder adquisitiu per la població. I no és gens fàcil d’explicar, a aquell qui dia a dia perd capacitat de compra, el risc que té un augment de salari. Una cosa és el malestar que nota a casa seva i una altra que pugui entendre l’espiral d’empitjorament en què es pot entrar globalment, si tots els salaris pugen molt. Ve’t aquí un envit seriós que tenim al davant, com a societat.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes