Interior ha convertit una assemblea docent en objectiu policial. La infiltració de dues agents dels Mossos d’Esquadra en una reunió de treballadors de l’educació no és cap “error” ni cap simple “inèrcia operativa”: és una agressió política contra el dret de reunió, la llibertat sindical i el dret de vaga. Quan una policia entra de paisà en un espai d’organització laboral per obtenir informació no tan sols intimida els docents; també trenca la confiança entre companys, contamina la deliberació col·lectiva i instal·la la sospita dins l’assemblea. Qui parla? Qui escolta? Qui pren nota? Qui informa després? Aquest és el mal polític de la infiltració: convertir l’exercici legítim de la protesta en matèria de vigilància policial. Davant uns fets d’aquesta gravetat, calen responsabilitats immediates: Núria Parlon ha de dimitir com a consellera d’Interior i Josep Lluís Trapero ha de ser destituït com a director general dels Mossos d’Esquadra.

Aquí rau la gravetat del cas: el govern ha respost a un conflicte laboral amb lògica policial. Davant el malestar educatiu, no ha assumit responsabilitats ni ha afrontat les reivindicacions del professorat; ha optat per la vigilància i el control. Aquesta és la deriva autoritària: convertir treballadors organitzats en objecte d’informació policial.

La documentació interna de la Comissaria General d’Informació dels Mossos, revelada per la Directa, demostra que l’espionatge d’assemblees sindicals i polítiques ha estat una pràctica reiterada durant dècades. Segons aquesta documentació, els Mossos van elaborar “notes informatives” de reunions fetes a les seus de la CGT, la CNT-AIT i la CUP des dels anys noranta fins a l’etapa del referèndum del primer d’octubre de 2017. És a dir: som davant d’un patró.

La documentació apunta a vigilància perimetral i a la presència d’informadors o agents dins els actes. Seus sindicals, casals populars, ateneus, centres socials, universitats, assemblees vinculades a vagues generals i reunions polítiques van ser objecte de seguiment: del Centre Social de Sants a les seus de la CGT i la CNT-AIT, de l’Ateneu Popular de l’Eixample a la Rimaia i de la Universitat de Barcelona a diversos casals independentistes. Aquesta arquitectura de vigilància permet entendre millor les infiltracions destapades els darrers anys en l’esquerra independentista, moviments pel dret a l’habitatge, col·lectius ecologistes, antifeixistes i xarxes veïnals. A Benimaclet, Barcelona, Girona i altres territoris, diversos activistes han denunciat identitats falses, vincles personals instrumentalitzats i intromissions en la vida militant. El patró és el mateix: espais comunitaris, laborals i polítics sotmesos a control policial.

Això desmunta l’excusa de la “inèrcia operativa”. Darrere d’una pràctica sostinguda durant dècades hi ha una cultura policial arrelada. El seguiment repetit, documentat i arxivat d’assemblees sindicals i polítiques deixa al descobert una política de control sostinguda de la dissidència. Aquesta responsabilitat no es pot tapar amb disculpes, reformes vagues ni promeses de més filtres interns.

La documentació publicada per la Directa també situa el problema en una cadena de responsabilitats polítiques i policials. Quan aquesta documentació va ser requisada arran de l’aplicació de l’article 155, Josep Lluís Trapero era comissari en cap de la policia catalana; Manel Castellví, comissari d’Informació; i Eduard Sallent, màxim responsable d’Intel·ligència. No es tracta, per tant, d’un debat abstracte sobre protocols: parlem d’estructures, comandaments, arxius, ordres, informes i pràctiques sostingudes en el temps.

Interior ha d’explicar qui va ordenar l’operatiu contra l’assemblea docent, amb quina cobertura jurídica, quina informació es va recollir i què se n’ha fet. Però també ha d’aclarir l’abast real d’aquesta pràctica: quantes assemblees sindicals, polítiques, estudiantils, veïnals i de moviments socials han estat vigilades; quins informes s’han elaborat; qui conserva aquesta documentació; qui hi ha tingut accés; i si s’han incorporat als arxius policials dades personals d’activistes, docents o vaguistes.

L’intent de presentar la infiltració com una mesura preventiva vinculada a la “conflictivitat laboral i social” és molt greu. La conflictivitat laboral és legítima. La vaga és un dret. L’assemblea és un espai democràtic. En democràcia, el conflicte social forma part de la vida col·lectiva i sovint és imprescindible per a conquerir drets. El professorat mobilitzat ja havia estat identificat i denunciat en vagues recents; infiltrar-se ara dins dels seus espais d’organització suposa un salt qualitatiu en la vigilància del conflicte educatiu. El missatge és clar: Interior tracta els docents organitzats com una amenaça. Això té un nom: repressió sindical.

Parlon no pot amagar-se darrere dels “protocols”. Interior és responsabilitat seva, i la infiltració en una assemblea docent s’inscriu en una gestió dels Mossos marcada per abusos, opacitat i impunitat: la negativa de Trapero a reconèixer el biaix racial en identificacions i detencions; l’opacitat sobre informes interns de racialització; la criminalització d’una protesta a Montserrat amb un relat policial desmentit judicialment; els plans d’intensificació policial basats en identificacions massives i el projecte de posar Mossos de paisà als instituts. Si Parlon desconeixia l’operatiu, la seva incapacitat política és evident; si el coneixia, la seva responsabilitat és directa. En tots dos casos, ha de dimitir. Trapero, però, és encara més responsable d’aquesta deriva: com a director general de la Policia, no tan sols respon dels criteris operatius i dels comandaments, sinó que ha defensat públicament actuacions que vulneren drets, ha negat abusos estructurals i ha avalat una cultura corporativa de control i vigilància. La infiltració d’agents en una assemblea sindical és conseqüència d’un model policial que tracta docents, activistes i manifestants com a enemics a vigilar. Per això, Trapero ha de ser destituït immediatament.

El cas dels docents confirma, per tant, una crisi de fons. La qüestió va més enllà de la presència de dues agents en una assemblea de professorat: afecta tots els espais de dissidència que han estat vigilats, el temps durant el qual aquesta pràctica s’ha mantingut, la cobertura legal que l’ha emparada i les ordres polítiques que l’han permesa. Mantenir els responsables al càrrec significa protegir la impunitat.

Cal una investigació independent, l’accés a tota la documentació relacionada amb l’operatiu i la destrucció de qualsevol dada recollida il·legítimament sobre activitat sindical, política o social. També cal que el parlament depuri responsabilitats i prohibeixi explícitament la infiltració policial en assemblees sindicals, estudiantils, veïnals i de moviments socials.

La democràcia es defensa garantint que el professorat es pugui organitzar sense por. Parlon ha de dimitir i Trapero ha de ser destituït: per responsabilitat política, per higiene democràtica i perquè cap govern que vigila els seus treballadors no pot presentar-se com a garant dels drets que vulnera.