Fa moltes setmanes que parlem de la pujada del preu de la llum. Però ahir vam començar a veure les orelles del llop, quan ens adonàrem que una cosa és com l’augment del preu energètic afecta les llars i una altra com afecta les empreses. La siderúrgica basca Sidenor anunciava que es trobava obligada a aturar la producció de la seva planta principal de Basauri intermitentment fins a Nadal, arran del preu desorbitat que paga per l’electricitat que necessita per als seus processos de fabricació. Aquest darrer any, la seva factura de la llum s’ha apujat de més d’un 300%: de 60 euros el megawatt/hora ha passat a 260 euros. Sidenor assenyalava que aquest augment del cost elèctric equival a uns 200 euros més per tona, és a dir, un augment del cost de fabricació superior al 25%. “Això ens causa pèrdues i fa impossible de mantenir el ritme actual de producció”, diuen.

Sense tant soroll, l’andalusa Fertiberia, el fabricant de fertilitzants més gran de l’estat espanyol, amb més de 1.400 treballadors, s’ha trobat obligada a aturar la planta de Palos de la Frontera durant tot el mes. Asturiana de Zinc tampoc no ha pogut fugir dels preus desproporcionats de l’electricitat. El gegant espanyol del zinc ha elaborat un calendari anticipat d’aturades, amb l’esperança de guanyar temps i amb la confiança que el preu de la llum baixi. I això no és sinó el començament. Les empreses que fabriquen productes intensius en electricitat (o gas) tenen molts maldecaps i, segons la intensitat de la matèria primera a l’escandall del producte, faran una cosa o una altra.

Aquest problema de l’energia és addicional, per a moltes empreses, a l’encariment i l’escassedat de primeres matèries i components. La setmana passada, els empresaris del sector industrial català manifestaven la preocupació pel fet que a Catalunya no s’implantin energies renovables, en una jornada organitzada per la CECOT i OBERCAT (l’Observatori de les Energies Renovables de Catalunya). S’hi va discutir sobre l’impacte de la descarbonització de l’economia i la transició energètica en el sector industrial. Durant l’acte, els empresaris assistents van dir: “La indeterminació i la paràlisi energètica de la Generalitat impossibilita la presa de decisions estratègiques i d’inversions que tinguin per objectiu impulsar o desenvolupar el teixit industrial català.” El fet que anem a la cua en la producció amb energies renovables preocupa molt els empresaris. Potser cal recordar que a Catalunya el pes de les renovables en el total d’energia produïda és del 16%, i a tot l’estat espanyol és del 30%.

Les conclusions de la jornada van deixar clares dues conseqüències que s’albiren amb motiu de la paràlisi energètica que tenim. Per una banda, la desindustrialització de l’economia catalana en sectors clau pel PIB català, com ara el químic, el metal·lúrgic i el de l’automoció. I, per una altra, la pèrdua d’atracció internacional, de noves inversions i de projectes innovadors, com ara els vinculats al desenvolupament de noves tecnologies. Factors com el preu i la competitivitat, juntament amb la quantitat d’energia provinent de fonts renovables, seran decisius per al benestar econòmic i social de Catalunya aquests anys vinents. Tots els ponents van coincidir a dir que, com més aviat millor, calia augmentar la producció amb renovables. Em sembla una reflexió molt encertada i encara em fa més difícil d’entendre l’immobilisme del govern català en aquesta situació.

Parlo amb Josep Casas, director de l’Oficina per la Transició Energètica de CECOT, i li demano com sobreviuen a la situació les pimes industrials. “Depèn –em diu–. És difícil de generalitzar, perquè, ara com ara, la situació és més delicada en aquelles empreses que fan productes electricointensius. Però també depèn molt dels contractes que tinguin amb la comercialitzadora elèctrica. Algunes han dit que fins al venciment del contracte els respecten el preu pactat, però algunes altres, no. Normalment, les que es fan enrere són les més febles, que han rescindit els contractes.”

Vull saber si per culpa del preu de l’electricitat han hagut d’aturar pimes a Catalunya, i em diu que no. “No tinc coneixement de cap pime que s’hagi aturat per aquest motiu, de moment.” M’explica que, ara com ara, moltes estan desorientades a causa del fenomen, perquè és recent. I afegeix: “De totes maneres, cada vegada hi ha més empreses on les decisions de l’energia es prenen al comitè de direcció. L’energia necessita cada dia més, dins la companyia, un tractament semblant al que tenen el màrqueting, els recursos humans i les finances.”

No hi ha cap mena de dubte que sectors econòmics molt importants per al PIB català, com són el químic o l’automoció, necessitaran fonts d’energia renovable en el futur immediat. I aquí tenim una urgència evident, però tot està aturat. Sabem que el govern vol modificar el decret de les renovables aquesta tardor, després d’una ronda de contactes amb tots els sectors afectats pel desenvolupament de l’eòlica i solar. “Volem que això estigui enllestit abans de Tots Sants”, va dir la consellera Teresa Jordà a l’estiu. I avui, 13 d’octubre, em sembla difícil que es pugui assolir el compromís, al pas que anem… Però cal exigir-li que el mea culpa que va entonar mesos enrere, quan reconegué que el decret anterior de renovables s’havia fet d’esquena a la gent, els propietaris i els ajuntaments, es materialitzi ben aviat. Ara tindrà feina, perquè és notori que hi ha molta gent que no vol ni sentir parlar dels grans parcs generadors que es necessiten, per motius molt diversos, i de vegades, pintorescos.

A més, el fantasma de la moratòria que van pactar ERC i la CUP encara plana i la inacció de la Generalitat sembla donar-li ales. A l’OBERCAT ho veuen molt clar: cal agafar el compromís que Catalunya aconsegueixi la sobirania energètica. Assenyalen que seria d’una gran irresponsabilitat qualsevol actuació, política o administrativa, que emparés o promogués una moratòria a la implantació de renovables a Catalunya, sigui directa o de facto. L’Observatori apunta que una aturada implicaria una pèrdua de control i de sobirania, atès què una part dels projectes s’agruparien i es tramitarien per via ministerial de Madrid estant i uns altres es traslladarien a zones veïnes de l’Aragó, com ja comença de passar. Consellera Jordà, cal actuar amb urgència!

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.