Indignats

Deia Nietzsche que ningú no menteix tant com un indignat. Aquesta observació va com l’anell al dit a propòsit d’Íñigo Errejón, destacat producte del moviment 15-M, també anomenat “dels indignats”. Un moviment galvanitzat pel pamflet del fals profeta i mediocre filòsof Stéphane Hessel. A Indigneu-vos Hessel patrocinava la indignació com un objectiu en si, és a dir com un valor, convidant els joves a cercar motius per a indignar-se. “Jo dic als joves: cerqueu una mica i trobareu.”

Trobar motius per a indignar-se no costa pas gaire. Qui en faci professió tindrà la feina feta i de propina la satisfacció vinculada a la denúncia, perquè assenyalar situa el denunciant a distància gairebé ontològica del denunciat. És per això que les dictadures estimulen la denúncia i que, pocs o molts, a tots els règims hi ha denunciants. De bona fe, naturalment, perquè la bondat l’atorga el dogma respecte del qual es denuncia. Denunciar satisfà el desig d’escalf, de sentir-se emparat per la doxa, i alhora satisfà el desig de justícia, tot revestint-lo amb la toga de la indignació. De la santa indignació.

El 15-M no féu res més que arreplegar-ne el concepte, com fan les mercaderies genèriques. Però avui la indignació és a l’ordre del dia. La practica Podem i la practiquen els Comuns; la practica Sumar i la practiquen els independentistes, com la practicava Errejón fins que li va créixer una contradicció com una berruga al rostre de col·legial aplicat que no mataria mai una mosca. O com les dones que de cop i volta descobreixen la cara fosca del personatge.

Ara que el progrés ha arraconat la discreció i ha desterrat la privadesa, ara que el pudor no impedeix a ningú d’exhibir les misèries pròpies i gaudir de les alienes en programes de màxima audiència, seria interessant que sorgís un moviment me too complementari de l’existent. Un me too que donés compte de tots els fets i esbombés el relat sencer, burxant en els motius i no sols en les aparences. Un que revelés que, al costat d’un home enxampat, no poques vegades hi havia una dona seguint-li el joc, ni que fos reservant-se la carta de l’ambigüitat. Indignar-se és fàcil quan la víctima se sap acotxada per la compassió i fer el paper o paperot no implica cap cost, perquè el dogma regnant l’acomboia. Ningú no s’esquinça el vestit en públic si no està convençut que el gest tindrà efecte en la concurrència.

Avui triomfen els indignats de tot pelatge, des de la grimpadora Ada Colau, capaç de jubilar-se proclamant la seva indignació amb “les elits”, fins als partidaris de Trump, que ja denunciaven frau electoral abans de guanyar les eleccions amb un gavadal de vots. O els de Harris, xifrant les expectatives en la indignació de les minories, sense adonar-se que a l’altre hemisferi electoral també hi havia vida sensible i no és intel·ligent tractar els votants d’escombraries. La indignació ha donat de si tant com ha pogut, però l’endemà de les eleccions els perdedors no se sabien avenir de la magnitud del desastre. Harris, que el dia abans prometia governar per a tothom, ara, del campus de la universitat afroamericana de Howard estant, consolava els seus proclamant que, tot i acceptar la derrota electoral, no acceptava la derrota en la lluita que havia propulsat la seva campanya. La lluita, doncs, continuava obstinadament en el mateix sentit, insensible al correctiu que acabava d’aplicar-li la majoria. Les abstraccions amb què completava la frase –”la lluita per la llibertat, l’oportunitat, la justícia i la dignitat de tothom”– eren massa pàl·lides per a inspirar ningú.

Harris fou triada com a vice-presidenta en virtut de dos trets essencials: ser dona i ser negra. Biden l’enlairà per compensar la imatge d’un president mascle, de raça blanca, moderat i amb una llarguíssima trajectòria dins l’establishment polític. Per compensar, ço és,  la seva imatge continuista, molt allunyada de la predilecció del jovent que preferia Bernie Sanders, el senador de Vermont, qui ha estat el primer polític del bàndol liberal a diagnosticar correctament l’ensulsiada: “Primer fou la classe treballadora blanca i ara són també els treballadors negres i hispans… Mentre que els líders demòcrates defensen l’status quo, el poble americà està enfurismat i vol canvi. I té raó.”

Aquests dies al País Valencià la indignació baixa en avinguda i el corrent arrossega uns quants polítics, amb el president de la comunitat per endavant. La frivolitat i la incompetència es toleren fins que deixen de tolerar-se i arriba un moment que esdevenen punibles. Però si les rodes de la justícia molen lentament, la indignació esclata com una gota freda. A Paiporta la gent que rebé les autoritats llançant fang als monarques i bastonejant o intentant bastonejar (no és clar que ho aconseguissin) el president del govern espanyol sembla que eren elements forans i membres de Vox que s’hi havien acostat cercant motius, tal com recomanava Hessel. De motius per a la revolta n’hi havia fins i tot abans que els valencians encimbellessin l’actual coalició governant. I n’hi haurà sempre, perquè el descontentament és el combustible del canvi (no dic pas del progrés). Però els fets inexcusables no fan pas de la indignació cap reflex particularment interessant. Encomiable segurament, quan per a veure la llum la denúncia, el denunciant ha de trencar un mur de vergonya i plantar cara al tabú, ço és a l’obligació d’acordar el criteri propi amb el de la majoria. Però llavors ja no parlem de la indignació com aquella reacció encomanadissa que alimenta el comareig i la murmuració, sinó d’una resolució valenta que brega amb la pressió moral de l’ambient.

La indignació sol ser la reacció dels amants del melodrama. És una resposta compulsiva que lliga l’indignat a l’objecte indignant. Talment com Donna Elvira, qui, incapaç d’alçar-se majestuosament per sobre de l’ofensa, es desviu voleiant entorn de Don Juan entre el blasme i la súplica. L’ària és delicada i entendridora, però és més noble i resolutiu petrificar-se i endurir-se en la reticència a fi de triar el millor moment per a fulminar l’ofensor. Diu Nietzsche que l’indignat –que es destrossa a queixalades, i si no a ell mateix, al món, a Déu o a la societat– pot estar moralment per sobre del cínic que accepta les coses com són i riu de la comèdia humana, però en tot altre sentit resulta més banal, menys interessant i menys instructiu.

El cinisme gaudeix de molt mala premsa, però a la pràctica pot fer menester de pal·liatiu, si no d’antídot, per a la nostra època revoltada contra ella mateixa i recosida amb el fil de la denúncia. El cinisme com a reducte de la sinceritat, l’expletiu com a alliberament de l’instint, no donen una pista de la victòria de Trump? Entenguem-nos. El cinisme no pas en clau persuasiva i la sinceritat no pas com a transparència i ni tan sols com a coneixement de si, sinó més aviat com a revelació d’unes veritats que no necessàriament han de ser agradables o estètiques.  D’acord amb Nietzsche, quan algú parla “malament” de l’ésser humà però no en diu mal, l’amant del coneixement hauria de parar l’orella. Cal escoltar atentament quan algú parla sense indignació. Són els mots d’un gran psicòleg de la moral i un fi escrutador dels replecs del cor humà. Potser s’hi podria afegir: sempre que algú aixequi la veu amb indignació és saludable tapar-se les orelles.