Inana inene inana ie

La Companyia Elèctrica Dharma celebrarà els cinquanta anys amb un documentari, un llibre, un disc i un gran concert al Palau Sant Jordi

Martí Estruch Axmacher
22.02.2022 - 09:03
Actualització: 22.02.2022 - 10:03
VilaWeb
Jordi Cuixart acompanya els components de la Dharma el febrer de 2021 per cantar 'Resistir és vèncer'

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Un títol com aquest farà que alguns lectors es pensin que a VilaWeb se’ls ha escolat un d’aquests texts automàtics de l’estil de “lorem ipsum dolor sit amet”. Però estic segur que a molts altres no els cal cap explicació suplementària: “inana inene” és cant tribal, festa i combat, aixecar-se de la cadira per ballar, un saxofonista cabellut que corre de punta a punta de l’escenari, punys alçats i bengales enceses. Tot això i molt més hi ha en un dels molts himnes que ha fabricat la Companyia Elèctrica Dharma aquests darrers cinquanta anys.

Diumenge, envoltats d’amics, van presentar els ingredients del pastís d’aniversari: un documentari, un llibre, nou disc i un gran concert de fi de festa al Palau Sant Jordi el 22 d’abril de 2023. La presentació la van fer al Casal Font d’en Fargues, al barri d’Horta de Barcelona, on van fer el primer concert cinc dècades enrere, el 20 de febrer de 1972. Allò que les cròniques no recullen és que els tres germans grans de la família Fortuny (Josep, Esteve i Joan) ja hi havien actuat, anys abans, l’estiu del 1967, quan s’anomenaven els Llums i el casal era el centre Familiar Parroquial Sant Antoni de Pàdua.

Els Llums encara van ser la Roda, i després Fang, i més tard Disbauxa, abans de convertir-se en la Companyia Elèctrica Dharma. Com a bons hippies que eren, van prendre el nom d’un dels llibres de capçalera de la generació beatnik, “The Dharma Bums”, la novel·la de Jack Kerouac que Manuel de Pedrolo va traduir amb el títol Els pirats del Dharma. Inspirats en les filosofies orientals i seguint els exemples de les comunes contraculturals de Berlín, de primer van fundar una comuna urbana en un petit pis d’Horta i després se’n van anar a viure plegats a prop de Girona, la Casa Nova de Can Comas.

La Dharma té un punt d’empresa familiar, amb cinc germans de set que hi han cantat i tocat en algun moment o altre. El Joan, el Lluís i la Maria encara avui son la columna vertebral del grup. L’Esteve va morir el 1986 i el Josep el 2013. Van ser cops durs, però els altres sempre han dit que el millor homenatge era continuar pujant als escenaris i fer sonar la seva música. Si encara fossis aquí, si sabessis com t’enyoro…

La grandesa de la Dharma, a banda aquest mig segle d’història que ara celebraran, està en la capacitat de fusionar diverses menes de músiques i fer que aquesta barreja tingui segell propi. Agafen la música tradicional catalana, basada en el folklore i la cançó popular, fins i tot les sardanes i la música de cobla, i la casen amb el jazz, el rock o el blues. No són pas els primers d’intentar-ho, però pocs hi han reeixit com ells. En part gràcies a una fórmula màgica, consistent a donar protagonisme al saxo soprano, amb una sonoritat molt semblant a la de la tenora, que dóna música i color a les cançons i fa que els etiquetadors puguin dir que allò és música mediterrània.

Més enllà de la faceta musical hi ha la sociològica, és clar. La Dharma ha aconseguit de connectar amb el públic durant unes quantes generacions i això és a l’abast de ben pocs. Durant la dècada dels setanta ja triomfaven al Canet Rock dels cabells llargs i l’amor lliure, però és que l’any 2014 van tornar-hi a participar, en la resurrecció del festival, i es van adonar que les seves cançons connectaven amb la quitxalla que va resultar d’aquells cabells i aquells amors. La Dharma encapçalava el rock laietà que ressonava a la sala Zeleste de Barcelona, però és que cinquanta anys després ompliran el Palau Sant Jordi!

A més, durant la dècada dels vuitanta, la Dharma es va convertir en un dels referents musicals del ressorgiment independentista, aquell jovent que a poc a poc va perdre la por i que va defensar sense embuts que el seu país no volia ser una regió d’Espanya ni un país ocupat. Discs com Força Dharma! i No volem ser van formar part indestriable d’aquest riu que renaixia i que va arrossegar cada vegada més gent fins a arribar a convertir-se en moviment hegemònic i majoritari. Ells hi han estat sempre que se’ls ho ha demanat. Ho deia el president Pere Aragonès diumenge al Casal Font d’en Fargues: “Hem anat de festa, ens hem manifestat i hem estimat amb la vostra música.” O, com diuen els nostres amics bascs, martxa eta borroka.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes