Incapaços com són de construir, de fer, de crear res, proven sempre de rebentar: de rebentar cossos a cops de bats de beisbol, de rebentar a insults els actes que fan els altres (els altres: que no són ells), de rebentar la paraula, la cultura, l’estàtua d’un poeta, una festa per a infants.

Res de nou a l’oest. L’altre dia, a València, hi van tornar. Havien convocat un acte seu i ben seu i de ningú més i va ser, és clar, un fracàs estrepitós: la capacitat de convocatòria es va mostrar inversament proporcional a la hilaritat que provocava (i que provoca) el lema escollit per a l’ocasió, aquell inefable ‘España existe’ que tantes angúnies, de fet, descriu. En fi: quatre gats mal comptats i tres banderotes per gat. Que no haurien estat notícia si no fos que, després de la seva coseta esllanguida, se’n van anar a buscar brega a una altra banda, a provar de fer l’única cosa que saben fer: rebentar.

I van irrompre a la Festa de la Infantesa. Hi havia dolçaines i serpentines i flors de paper. Criatures de totes les edats que saludaven les tres Magues de Gener (Igualtat, Sororitat-Fraternitat i Llibertat), les sufragistes que ja hi són tradició, les muixerangues, motos amb sidecar. Que no, que res, que fora comunistes, catalanistes, maricons, fora tothom i que ‘Es-pa-ña! Es-pa-ña!’. I tiba el braç. I fot empentes. Tapa les dolçaines. Trenca-les, si pots. Brama ‘cámara de gas’ (sí: tal com raja; que fa molta angúnia de transcriure-ho però que així ho bramen).

Aquestes coses que fan (que desfan) sempre. Aquesta vella i coneguda olor. Res que no hàgim vist i patit tantes vegades.

Vet aquí la qüestió. Perquè que hi hagi tres, quinze, cent cinquanta ultraespanyolistes disposats a la violència, a irrompre en una festa de xiquets per llançar capellans i empentar i provar de rebentar-la, a brandar bastons i navalles i perseguir la gent pel centre de Barcelona, a esgüellar i trencar-ho tot i ruixar amb gas irritant els assistents a un acte de commemoració de l’Onze de Setembre a Madrid, i etcètera, que hi siguin, aquests grupuscles feixistoides i agressius, en el fons (i sense que per això deixem de recordar que són perillosos, i que fan mal, i que se’ls ha de denunciar i perseguir), no és la qüestió. La qüestió, greu, significativa, és la impunitat que saben que tenen, la impunitat que els permet actuar com actuen. I que els esperona a continuar-ho fent.

A València, l’altre dia, la policia espanyola va permetre que els rebentaires ocupessin l’espai de la cavalcada festiva, la plaça, que assaltessin, que arribessin a agredir els dolçainers, les geganteres, les persones que intentaven tenir la festa en pau, protegir la mainada de la barbàrie xiscladora.

Sempre ho permeten i aquest és el problema.

Aquest.

És a dir, l’actuació de la policia espanyola. La diferència abismal de tracte segons el signe dels manifestants. Perquè els uniformats resulta que són part. Part descarada. I això, que tots ho sabem i que ho hem vist mil vegades, no pot ser que passi sense que alcem la cresta, sense que ens escandalitzi, ara i sempre. Perquè és intolerable. I sí, escandalós.

Com era escandalosa aquella actitud dels policies espanyols el Nou d’Octubre del 2017, quan, encesos pel referèndum, van desembarcar a la plaça de Sant Agustí de València embolcallats amb la rojigualda (literalment i ostensiblement dins de les furgonetes) i van permetre, una altra vegada ho van fer, que els feixistoides (especialment rabiosos pel mateix motiu) ataquessin la manifestació. Perquè ho van permetre (també literalment i ostensiblement). Ho van permetre com sempre fan.

És això. Que els ho permeten. I que la feixistada sap perfectament que els ho permetran. I que tenen la impunitat garantida. A cada acte, a cada silenci, a cada sentència, l’estat espanyol explica claríssimament a aquests grupuscles gens incontrolats que tenen carta blanca per a atacar. Fins i tot quan sembla que els condemnen: és aquesta sentència del Constitucional espanyol que ara anul·la la del Suprem espanyol que condemnava els ultres espanyols per l’atac a la seu de Blanquerna a Madrid. És aquesta sentència com a missatge nítid. Aquesta, al costat de la que manté els joves d’Altsasu tant de temps a la presó. Per exemple.

En fi. Que suposo que ara que a Espanya estrenen govern de coalició, aquesta cosa tan de primer de democràcia, el respecte essencial als drets civils, aquesta sí que l’aplicaran, no? Vull dir posar fi a la impunitat que tenen els feixistoides espanyolistes violents (valgui la reredundància). I amb la paral·lela persecució dels no-feixistoides, també, que és l’altra cara de la mateixa moneda.

Si això no passa, si ni tan sols això no es nota, caldran explicacions i responsabilitats. I no ho dic pas pel PSOE, és clar, que té un historial llarg i fosc de gestionar impunitats: em refereixo a Podemos, que ara hi són socis de govern, i a la coalició internacional que hi ha donat suport.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb