La importància de no entendre-ho tot

“En el meu cas passa molt de temps entre saber i escriure”
Grace Paley al conte “Deutes”
Traducció d’Emili Olcina a Tots els contes (2017, Edicions de 1984)

No serà el primer cop que digui que en literatura no cal entendre-ho tot, però fins ara sempre que ho deia em posava al lloc del lector. Fa pocs dies, en un club de lectura, ho tornava a dir: no cal entendre-ho tot, llegeix amb el que tu saps i tens com a lector i aviam què hi trobes, al llibre. La literatura no és un enigma amb una sola solució, la literatura pregunta i de vegades no dóna respostes. Està bé no entendre-ho tot, que tinguis la sensació que en aquell llibre hi queden coses per descobrir, que hi podries tornar.

Però avui ho enfocaré des de l’altra banda, des de la de l’escriptor, gràcies a Grace Paley, autora que vaig descobrir tot just fa una setmana, i el seu assaig Just as I thought (1999) que Círculo de Tiza va publicar en castellà ara fa sis anys amb el títol La importancia de no entenderlo todo (i no m’estic de demanar un desig: tenir aquest llibre, aquest referent, en català). És un recull d’articles de l’autora que versen sobre tots els temes que la van preocupar. Paley a banda d’escriptora i professora també va ser una gran activista, pacifista, feminista, i si en busqueu imatges la trobareu en infinitat de manifestacions i concentracions en contra de la guerra del Vietnam, de la guerra del Golf i de moltes altres injustícies; en paraules d’Elvira Lindo, que en signa el pròleg, és un “llibre d’assaigs on la literatura i la política, la vida íntima i el compromís públic, l’activisme i l’amor de mare es mesclen com poques vegades el lector deu haver tingut l’oportunitat d’admirar”. Però jo he anat directa a l’assaig que dóna títol al recull en castellà, perquè intuïa que les peces on Paley reflexiona sobre l’escriure no solament serien un complement perfecte per continuar llegint tots els seus contes, sinó que em farien rumiar com a autora, i així ha sigut.

Paley va ser professora d’escriptura a la universitat i sostenia que de la mateixa manera que quan ensenyem matemàtiques als alumnes no és perquè de grans siguin grans matemàtics, quan ensenyem a escriure tampoc ho hem de fer perquè després siguin escriptors, és una habilitat que cal tenir per viure –i tot i que jo ara no vull anar per aquí, m’ha semblat que valia la pena recalcar-ho.

“Als cursos d’escriptura, se sol suggerir als estudiants que escriguin sobre la seva pròpia experiència. Escriu el que veus. Escriu el que saps. Narra, per exemple, la visita d’una amiga. Jo, la veritat, suggeriria una cosa ben diferent. No et precipitis. Que la teva amiga Helen et visités divendres passat és una cosa que entens perfectament. Descriure-ho seria un exercici adequat i profitós per a un periodista.” I a partir d’aquí Paley, explicant com entén ella l’escriure, t’explica com hauries de llegir el que escriu ella, i l’he de citar (la traducció és meva) perquè és enlluernadora.

“Per a un escriptor de ficció la cosa aniria millor així: què és el que no entens gens? Segurament et deus haver apuntat a un curs de psicologia i coneixes la relació que tens amb la teva mare, amb el teu pare i el teu germà. Potser algú de la teva família ha anat a teràpia, així que ja et deuen haver donat la tabarra i fet tot de comentaris molestos a l’hora de sopar. Doncs no escriguis sobre això, perquè això ja ho entens. […] Pots començar per ton pare i ta mare. Els has vist tan de prop que deuen ser un autèntic misteri. Què els ha mantingut junts trenta anys? […] Si abans de seure a escriure sobre això ja et ve la resposta amb claredat i et sents murmurar ‘Doncs perquè ell és un sàdic i ella una masoquista’, si sents que en tens la resposta, canvia de tema. […] Quan hagis inventat tot el que és necessari per construir una història, quan hagis arribat més o menys a la veritat del misteri i ja no siguis capaç de descobrir una nova incògnita, canvia de tema.”

Jo és que aturaria l’article aquí, que el que em paguen per escriure’l ho cobressin els hereus de Grace Paley i us recomanaria tornar a llegir el que us acabo de traduir fins que us il·luminés tant com a mi. Però continuaré, i la tornaré a fer parlar a ella, en català: “L’escriptor no és una mena d’historiador hipòcrita que va pel món lligant caps i inventant personatges per respondre les preguntes de tothom. L’escriptor no és més que algú que qüestiona les coses.

»Per sort per al meu ofici (per a la meva passió per escriure), he ensopegat amb un bon nombre d’inexplicables acords socials. Hi ha coses dels homes i de les dones, de les relacions entre ells, de com s’enfronten a la gairebé imminent destrucció del món” –el text és de mitjan anys seixanta– “que no sóc capaç de comprendre. La literatura crítica o històrica no em reduirà gens la ignorància. Jo mateixa hauré de donar sentit als fets. El més probable és que acabi afegint-hi encara més misteri, una traducció aproximada de la vida, aquella llengua estrangera, a la ficció, l’argot dels homes.”

Us recomano el llibre sencer, no solament les peces que dedica a la literatura –especialment quan parla de Clarice Lispector–, i us en cito un trosset més, d’una altra peça del recull, abans de tornar a ser jo qui escrigui aquest article: “Confesso que quan un problema delicat o simplement complex creix una mica, tendeixo a submergir-me en el terreny de la ficció. És la meva manera de pensar, un hàbit de pensament.”

Escriure és pensar, és buscar, és viure entre preguntes i inventar possibles respostes o, més probablement, provocar noves preguntes, per això és important, com a escriptor, no adoptar la posició d’entendre-ho tot, de controlar-ho tot, de tenir la ficció agafada pel mànec i saber què fer-ne en tot moment. Escriure és explorar, i això no vol dir que després li endinyis al lector els resultats de les teves exploracions a pèl, tal com t’han rajat, que qui escriu així després reescriu i poleix i rellegeix i paeix i no ho dóna per bo fins que no veu que allò pot anar a mans d’un lector, aquell lector en qui ja fa temps que hem quedat que confiem, que no li ho donem tot mastegat, que sabem que és intel·ligent i per tant acceptarà llegir sense entendre-ho tot… a la primera.

“Un llibre o un conte”, no ho puc evitar, torno a citar Paley, “haurien de ser sempre més intel·ligents que el seu autor. El que es posa per damunt dels personatges, amb el poder que li atorga el coneixement previ dels mecanismes de la història, és el crític o el professor que hi ha dins teu o dins meu. T’has de mantenir obert i ignorant.” En aquesta línia, i sent una mica més matussera, afegiria que hem d’escriure el que no sabem escriure, que si ja ho sabem escriure, no interessa (ni al lector ni a l’autor), perquè no hi ha repte, no hi ha territori per explorar, no hi ha buits per omplir. Sempre he volgut enfocar el meu escriure així, com un camí de reptes, de no fer dos llibres iguals, de buscar noves fites de projecte en projecte, i de preocupar-me més per les preguntes que per les respostes, perquè em penso que preguntant responem més i alhora donem més espai al lector intel·ligent que sempre hi ha a l’altra banda. Llegir-ho dir a Grace Paley, contista que des de fa una setmana em té captivada –quina vergonya no haver-la descobert abans, però que oportuna que ha sigut apareixent-se’m ara– i que m’està encomanant el cuquet contista com feia temps que no me l’encomanava ningú –potser des que vaig descobrir els contes surrealistes i plens d’humor d’Angela Readman (i puc imaginar Readman llegint Paley, Readman escrivint sense entendre-ho tot)– d’una manera tan engrescadora, com un repte. Com un repte sempre.