‘Els professors de català ens sentim desorientats. Segons el moment, ensenyar llengua és un despropòsit.’ Aquesta és una de les moltes veus de professors que es van sentir durant la jornada ‘La llengua catalana a l’ensenyament secundari’ que fa uns dies el GELA va organitzar a la Universitat de Barcelona (UB). Des de fa un temps estem tan contaminats pels contraris del que en diuen la immersió, que és una qüestió d’higiene mental que el gran públic escolti de primera mà els qui més en saben.

‘Funciona la immersió?’, es preguntava David Valls, un professor que ha treballat en diferents centres de grans ciutats. La seva resposta destaca el que se silencia en els corrents hegemònics en el debat públic: ‘Tots saben parlar en castellà, els centres educatius catalans són unes grans eines de castellanització.’ En entorns on el català no és una llengua present als carrers, per exemple, la situació és paradoxal: molts joves voldrien aprendre bé la llengua, però no poden perquè només l’aprenen amb el professor de català. ‘El català com a llengua vehicular a secundària depèn de la voluntat de l’equip de professors’, va aclarir Joan Terrassa. Molts participants van coincidir que el català no és llengua vehicular de molts centres de secundària de grans concentracions urbanes.

El lector potser se sorprendrà d’aquest diagnòstic, sobretot si pensem en els focus que han dominat el debat (diguem-ho així) públic sobre la llengua aquests darrers anys: en molts mitjans s’ha donat veu de manera prioritària als qui han situat la immersió lingüística en el centre de totes les seves ires, sense haver-se preocupat, d’entrada, d’informar que el sistema educatiu a hores d’ara encara no pot garantir una capacitació solvent en totes les llengües obligatòries.

És ben simptomàtic que diferents experts es preguntessin si a 4t d’ESO, al final de l’ensenyament obligatori, els alumnes es poden expressar amb comoditat en totes dues llengües. Pere Mayans, professor i assessor educatiu del Departament d’Ensenyament, ho va plantejar com un tema per a pensar-hi. Un assaig de resposta la va donar Llorenç Comajoan, conferenciant de la jornada i coautor de l’estudi Les veus del professorat: l’ensenyament i la gestió de les llengües a secundària, en què es fan parlar docents de centres de secundària de Manlleu, Mataró, Sant Joan Despí i Sant Just Desvern per analitzar les realitats i les esquerdes del sistema.

Per aquest especialista de la Universitat de Vic, la resposta és afirmativa en tota mena d’entorns educatius, almenys en els que van ser objecte de l’estudi, amb resultats que poden variar segons els centres: per exemple, ‘nivell molt bo en totes dues llengües’ (Mataró) o ‘bon nivell de llengua’ (Sant Just Desvern), sense oblidar els casos dramàtics. Hi ha alumnes que simplement, no es poden expressar amb comoditat en català. Poden no saber què vol dir mots bàsics com ‘gàbia’ o preguntar directament al professor com es diu en català ‘tengo hambre’ (exemple donat per David Valls).

Una realitat del dia a dia d’uns quants centres de secundària apunten cap a l”adoctrinament’, tan repetit en l’esfera pública, però van exactament en direcció contrària: ‘no m’agrada el català’, ‘m’és igual’ o la negativa a fer servir la llengua a la classe de català (llegir un text en veu alta, per exemple)… En van donar testimoni professors amb un recorregut professional contrastat. Aquesta microrealitat també la detecten estudis sociolingüístics actuals, com el mateix Les veus del professorat, que la circumscriuen a una minoria d’adolescents que evita o rebutja la llengua.

Per sort, els prejudicis lingüístics, que ja vénen de casa (i no pas de TV3), també poden canviar i durant la jornada a la UB també es van explicar altres microrealitats: els casos d’ex-alumnes que han fet seu el català en altres moments vitals, com en el món laboral, per exemple. En contra del mite inveterat del catalanoparlant aïllat de les ciutats i perdut a la muntanya (i potser pasturant i tot), sabem que avui al català li van a favor l’obertura, la mobilitat, els canvis, tan característics del món fluid actual.

Al llarg de la vida, un pot canviar de població o de feina, un es mou i passa d’un centre educatiu a un altre, d’ESO a batxillerat, d’un grau a un màster, s’obre a nous cercles de relació i d’amistat, canvia de parella… A cada nou canvi en l’etapa formativa, en el món professional o en la vida privada, som una mica un altre. A nous contextos, nous rols, noves identitats, i és aleshores quan es poden deixar antics hàbits i prejudicis.

En aquests canvis que comporta la vida actual, joves o adults que tenien només una competència passiva i adormida del català, el passen a fer servir de manera general o parcial. L’escola i l’institut ‘donen la base’, com va dir una informant en un estudi de Vanessa Bretxa, a la majoria d’estudiants i els nous contextos vitals poden activar el català, segons el que han investigat darrerament Joan Pujolar i Maite Puigdevall (UOC) en un estudi excel·lent sobre els nous parlants de català.

La situació de la llengua catalana és tan complexa que coexisteixen nombroses microrealitats quotidianes, que poden ser ben antagòniques: des de l’ús habitual de la llengua per part de joves al·loglots (amb el castellà de llengua inicial o una altra llengua), fins a la incapacitat d’expressar-se en català amb comoditat per part d’estudiants que han fet tota l’escolarització obligatòria, per només donar dues situacions extremes. Això sí, en tota mena de centres, el català és llengua institucional, però els rètols i les circulars són una realitat formal que contrasta amb la realitat viva i espontània dels passadissos i els patis on el català no circula gens ni mica.

És molt preocupant que tots els participants coincidissin que el sistema educatiu actual no aconsegueix que tots els adolescents facin un ús actiu de la llengua, i que caldria crear més àmbits d’ús, especialment no formals, perquè es poguessin deixar anar amb la llengua. I és especialment preocupant quan un pensa que aquest mateix diagnòstic ja s’havia fet abans del desplegament de la dita immersió. Joan Solà, per exemple, plantejava (el 1994!) aquests reptes de cara al segle XXI: ‘Aconseguir més usuaris actius del català, aconseguir més àmbits d’ús per a la llengua i poder evitar que el català es degradi’ (estudi inclòs dins el llibre Ensenyar la llengua, p. 63).

‘Crear espais de confiança’, van repetir uns quants dels participants, cal buscar la manera de crear o buscar àmbits informals en què els adolescents puguin activar els coneixements passius que tots tenen. L’apassionada i convincent intervenció de la professora Puri Pinto hi va insistir molt: els nostres adolescents tenen un enorme capital lingüístic adormit, ‘no ho perdem mai de vista’, va recalcar.

Els èmfasis sobre aquest punt van ser múltiples: ‘Cal pensar en la manera de dinamitzar les classes’, va apuntar Carla Benet. El teatre i les xarxes són ideals per a ‘desenfocar el fet lingüístic’, va proposar Elena Romero. Hi ha activitats que donen bons resultats i permeten aconseguir que una part dels adolescents facin usos col·loquials d’una llengua que només reben en registres formals, en el millor dels casos. Per fer del català una llengua útil i atractiva, ‘no n’hi ha prou amb l’escola’, cal connectar els centres amb l’entorn i les activitats extraescolars (l’esport hauria de ser clau), van subratllar Jaume Agustí i Ester Feixas, entre altres participants.

Els aspectes favorables a la llengua també es van subratllar: el marc legal català sobre el sistema educatiu, la implicació professional de la majoria de professors, l’actitud positiva de molts adolescents respecte al desenvolupament d’una competència activa de la llengua, una incipient i minoritària convergència cap al català en grups d’interlocutors amb llengües inicials diferents, un sentiment d’arrelament molt fort a l’entorn i al territori, o la gran diversitat lingüística a l’aula com un fenomen favorable al català.

Ara bé, els dèficits de tota mena són clamorosos. Falten més professors i més ben formats, més recursos, més temps per als alumnes, més hores de català (arreu) i en català (en alguns centres), més Plans d’Educació de l’Entorn i molt més ben dotats, falta lluitar contra la segregació. Falta, falta i falta… La llista és llarga i tothom assentia. ‘Si hi ha tants acords, per què no hi ha voluntat política per a afrontar-ho?’, es va preguntar Carla Benet cap al final del debat. A l’aula Joan Maragall de la UB gairebé no hi havia responsables polítics, tot i que s’hi havien convidat tots els ex-consellers del departament.

Per convertir el català en una competència activa de molts alumnes, ‘només caldria que es fes realitat el que preveuen les diferents lleis d’educació d’aquests últims anys’, va sentenciar Gemma Vilà. Ara mateix, aquest objectiu tan clar i tan simple és una realitat boirosa, a mig camí del desig i del dubte.

‘A veure què passarà amb la llengua, penses segons el moment.’ Ensenyar català a secundària en centres de grans entorns urbans és un dia a dia de percepcions canviants. ‘Segons el moment, un despropòsit, un a veure què passarà amb la llengua, o una esperança, sempre segons el moment’, es va sincerar Elena Romero en un to càlid i proper.

Narcís Iglésias és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb