Europa

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els senyals d’alarma són per tot arreu. Les xifres de la pandèmia tornen a ser molt perilloses i ahir vam poder sentir declaracions gairebé angoixades de responsables mèdics exigint una acció immediata. La presidenta del Col·legi de Metges de València, tan criticada en moltes altres qüestions, va ser molt clara reclamant un “confinament total” com el del mes de març perquè les xifres s’enfilaven per damunt del que s’havia vist fins ara. És la posició que defensa també, amb tota l’autoritat moral que s’ha guanyat al llarg de la pandèmia, el president del Col·legi de Metges de Barcelona i que fan seua sanitaris de tot el país, que no tan sols veuen les xifres sinó que són conscients que el sistema hospitalari comença a estar massa en tensió. Ahir, per exemple, els hospitals de Son Espases, Son Llàtzer i Inca ja van suspendre les activitats ordinàries per la pressió assistencial dels malalts de covid al sistema sanitari de Mallorca.

En una dura entrevista publicada ahir en aquest mateix diari, Àlex Arenas defensava una mesura menys restrictiva, augmentar el teletreball i el teleensenyament fins als nivells de la primavera, però advertia molt seriosament contra la incompetència que significa no augmentar les restriccions, i acusava d’això un “govern [en aquest cas el de la Generalitat de Catalunya] en la inòpia, feble, assessorat per aquells que els ballen l’aigua, i que responsabilitza els ciutadans”. Poc pensaven que hores després tindríem una prova definitiva d’aquesta incompetència generalitzada.

Perquè després d’haver declarat per activa i per passiva, fins el dia abans!, que el candidat del PSC a les eleccions del 14-F seria Miquel Iceta, de sobte Iceta era defenestrat en qüestió de minuts i canviat pel ministre espanyol de Sanitat, Salvador Illa. En plena pandèmia, sí. I en un dels moments més difícils, quan fóra lògic que totes les seues energies estigueren concentrades no pas en el consell nacional del seu partit sinó, precisament, en la situació sanitària.

La inconsistència dels socialistes és mítica. Sempre, sempre, han avantposat la carrera, el partit, la disputa dels escons i la possibilitat de formar governs a les necessitats dels ciutadans. No és que, a hores d’ara, jo espere res d’ells. Fa dècades que no n’espere res. Però no em negareu que aquesta vegada el relat, el discurs, és especialment feridor. Perquè si resulta que un govern com l’espanyol pot prescindir així com així, i en aquest moment, del seu ministre de Sanitat, només hi ha dues explicacions possibles: és o bé perquè la seua feina és irrellevant i no canviarà res o bé perquè la salut dels ciutadans és un tema secundari a la disputa electoral. I, sincerament, ja hem arribat a un punt que no sé quina de les dues hipòtesis és la pitjor.

El 28 de març crec que ja vaig dir tot el que havia de dir sobre Illa en aquest editorial: “La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes“. Però em permetreu d’afegir-hi que estic sorprès perquè s’intente premiar, de manera insultant per a la població, un ministre responsable de la pitjor gestió de la pandèmia que ha vist Europa. I més encara: m’indigna que es convertesca aquest drama en una moneda de canvi electoral.

PS1. El moviment d’Illa explica el desconcertant informe de fa dos dies en què la Moncloa lluïa l’incompliment absolut de l’acord d’investidura entre el PSOE i ERC. El gest era incomprensible per innecessari. No calia arribar a tant de matís ni fer un gràfic tan visible i humiliant. Ara, però, s’entén tot. El PSOE vol presentar-se com el que aconsegueix coses a Madrid i no regalarà aquest punt a una Esquerra Republicana amb la qual es juga uns quants diputats. De manera que ha de maximitzar la imatge que Madrid és ell –i això és el que fa amb Illa– i ha de ridiculitzar la capacitat negociadora d’Esquerra a Madrid –que és el que fa amb l’informe.

PS2. Aquest és el darrer editorial d’aquest espantós 2020. Necessitarem molta perspectiva històrica per a pair tot el que ens ha passat i com ho hem viscut. Sempre dic que una de les coses que més aprecie del periodisme és, si se’m permet l’anglicisme, que em deixa posar en les sabates d’altri. I això enguany ha estat especialment impactant, dur, difícil de superar.

Perquè he viscut la mort de prop. Hi ha hagut dies en què l’emoció em superava després d’haver parlat amb lectors i subscriptors que m’explicaven com la covid s’havia emportat del seu costat la persona que més s’estimaven, persones que jo havia arribat a conèixer en debats, en visites a la redacció o en contactes per correu i que de sobte ja no hi eren.

I hi ha hagut dies, també, en què he sentit una admiració sense límits per servidors públics que han treballat molt més del que els podíem exigir per alçar la barrera a la pandèmia i als quals jo sent que no els hem retornat el seu esforç ni els ho hem sabut agrair com una societat decent faria.

Per això, avui, m’agradaria acabar aquest darrer editorial de l’any donant la paraula a dos dels metges que en els pitjors dies de tots, per WhatsApp o en converses escadusseres, encara trobaven un minut per a fer-nos arribar als periodistes informació de primera mà, per ajudar-nos a calibrar què passava abans d’intentar explicar-ho. Com un homenatge.

El 21 de març a les 14.42 un d’ells m’escrivia això: “Espero que estigueu tots bé. Les coses comencen a arribar al límit. Els meus companys de feina, a tots els nivells professionals, admirables. L’angoixa i l’esgotament comencen a notar-se. No és gens agradable veure que se te’n van els malalts i bruscament. Avui, parlant amb una metgessa d’urgències, m’ha dit: ‘Hauríem de sortir tots nosaltres al carrer i dir o ho tanqueu tot o ens n’anem a casa. Si s’han de morir igual, no fem falta aquí’.”

Pocs dies després, en una conversa, un altre metge em va explicar que la seua dona, metge també, el dia abans havia vist morir set persones i la sensació que van tenir tots dos en colgar-se al llit era de no voler-se alçar l’endemà si això era el que els esperava novament. Em va impressionar molt com ho explicava, però encara em va impressionar més veure que s’havien alçat i que eren allà. Lluitant contra la mort.

No oblidem mai això que els professionals de la sanitat han fet aquest any que avui s’acaba. Per favor.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.