Divendres 14. Els insurrectes s’han adreçat al poble proclamant-se Regidors del Nou Ordre i la gent s’ha tancat a esperar l’entrada imminent de les seves forces. El barber que m’afaita va aparèixer cridant: “Els nostres tornen a casa! Els nostres tornen a casa!” Mentre Sant Llorenç vessa llàgrimes a dojo, tinc una visió de gavines que sobrevolen, amenaçadores, el jardí.

Dissabte 15. A migdia, des de la carretera que creua l’illa entre la platja de la Seca i les arenes del Portillón, m’arriba la fanfara ronca d’un altaveu portàtil, segurament muntat a sobre d’una furgoneta, que porta un missatge d’alegria al poble: “Vinguin a veure el Gran Circ Cardenali! Gossos ensinistrats, pallassos, la dona canó, trapezistes, malabaristes, equilibristes, l’Home més Gras del Món! No s’ho perdin! Al costat de la platja! Es cobra en espècies!”, diu la veu que incita a oblidar les penes i els afanys d’aquests temps revoltats:

Ils ont des poids ronds ou carrés,
Des tambours, des cerceaux dorés,
L’ours et le singe, animaux sages
Quêtent des sous sur leur passage.

Suposo que aprofitant la marea baixa deuen haver salvat la distància entre el continent i l’illa amb les seves carretes tirades per cavalls. Jo era vora els galliners abandonats del fons del jardí perseguint un exemplar de la papallona endèmica a l’illa, la Papilio Machaon, que sobrevolava la sàlvia plantada en el quadrat d’obra i, en sentir que venia l’Home més Gras del Món, el cor m’ha fet un tomb. “Això no m’ho perdo”, he pensat, mentre cantava per als endins:

Yeah, the caravan is on its way,
I can hear the merry gypsies play,
Mama, mama, look at Emma Rose
She’s a-playin’ with the radio…

A la nit, m’ho he passat la mar de bé amb els encantadors gossets de Mademoiselle Assurdina, una graciosa i aèria rossa platí amb mamelles de gran deessa, cintura de vespa i cames d’adolescent; amb la barrila del trio de pallassos Montoya, que tenien com a ase dels cops una Colombina prima, camallarga i excitant, a qui anomenen Tamara, que em jugaria un pèsol que és una nena de casa bona raptada pels gitanos; amb la imponent humanitat de Sílvia, una dona-bomba abans que una dona-canó; i amb la resta de l’espectacle, molt ben coreografiat i amenitzat per una orquestrina de morts de gana encorbatats que oferien, amb una energia insospitada, temes de pel·lícules d’espagueti western: La muerte tenía un precio, en presentar els trapezistes; El bueno, el feo y el malo, per als equilibristes; i encara la part més elegíaca de Hasta que llegó su hora, per a saludar l’entrada a la pista del funàmbul estrella de la família Jodarovich. Però l’Home més Gras del Món no hi ha comparegut. Quan he preguntat per ell al cap de pista, que parla un italià macarrònic estil: “Tre gatti de pel·lo fini”, m’ha dit molt amablement que era un error de la cinta de la megafonia, gravada quan l’Home més Gras del Món viatjava amb ells. “¿I què li ha passat?”, he demanat. “Oh, no res, signore… ell continua igual que sempre”, m’ha dit l’home. “Estava tip de fer camins i s’ha instal·lat en un terrat… Se’ns ha fet sedentari.”

Des del jardí, contemplo, a la llunyania, les crestes de foc dels turons.

Dilluns 16. Perseguint l’enèsima Papilio Machaon he anat de trompis contra un dels costats del tancat d’obra on creixen caps d’ase i campanetes blaves, el cos m’ha fet un gir imprevist i m’he trencat una cama. El metge del poble, un humanista de la vella escola, m’ha dit: “¿Que s’ha quedat sense projecte de vida, vostè?”, i m’ha aconsellat que torni aviat a casa; entretant, em recomana que aprofiti per aprendre que cap resposta no pot venir de fora: ni de la terra, ni del cel, ni de la mort; que res no pot saltar per sobre dels murs; que res no pot travessar-los. Em diu que llegeixi A View from the Oil Bridge, de Julius von Fuck, per tenir una perspectiva mitjanament clara d’allò que li espera a la nostra civilització decadent –res que no hagi sentit des que vaig néixer. Decidit a no moure’m de la casa fins a l’hora de marxar, en una pausa de recuperació de la telefonia mòbil, truco el meu fill perquè em vingui a buscar com més aviat millor. La seva resposta, més deseixida que no m’esperava, ajorna la seva partida a l’entrega d’uns encàrrecs urgents del seu taller de rellotgeria. Per animar-me, la dona del fuster em porta un tall de síndria fresca mentre ens arriba el xerric d’una serra mecànica del rafal on treballa el seu marit.

Dimarts 17. Lligat a la cadira, a l’hora de l’Àngelus sento una versió en pianola de l'”Ave Maria”, de Schubert, que arriba del campanar de l’església de San Xulián. Experimento els salts de l’humor i de la imaginació de l’home estimulat pels minúsculs moviments de la terra, les tonalitats del sol matinal per un caminet, la nitidesa d’un dia de glaç, la remor de l’aire entre les fulles, les primeres ombres del capvespre, detalls que proporcionen a la narració de mi mateix les peripècies de la seva història: “Promeses vagues i alhora vehements que ens fan a cada instant l’hora, el temps i l’estació.” Mentrestant, els antics contrabandistes fugits de la presó han proclamat la República Corsària Independent. Part de la població s’ha refugiat a les platges orientals de la Seca, a les plataformes costaneres que van fer la riquesa conservera de l’illa o entre les assemblees de cons dels santuaris prehistòrics, mentre que uns altres s’han escampat per la zona boscosa: Vincios, Valadares, Zamans…

El vent bufa tímidament, com si no sabés on dirigir-se, però aviat pren una determinació i fa caure una llimona grossa i rodona sobre la gespa i s’emporta el meu barret de palla fins a la soca de l’alvocat mascle, on resta immòbil entre els giravolts del vent que s’enduu –entusiasta, ara sí– les fulles seques.

Dimecres 18. A la nit, després del sopar fred que em porta la dona del fuster, em distrec mirant pel·lícules que vaig portar amb l’equipatge. Ahir, mentre veia El Dorado, amb la barrila de costum per part meva –no puc evitar d’adreçar-me al Mitchum i al Wayne com si els estigués marcant el diàleg i les pauses–, va fer una aparició estel·lar, des de darrere de l’aparell de televisió, un ratolí de camp cinèfil i, òbviament, noctàmbul. Com que jo no em movia, es va passejar tranquil·lament per la lleixa del televisor, entre els cables de la TDT i del DVD; després es va aturar com si m’estigués mirant i, en percebre que jo romania immòbil, va tornar a les anades i vingudes. Avui, malson durant la migdiada, sota l’emparrat. Un amic em ve a dir que la meva dona torna a tacar de sang els llençols, però jo me n’he d’anar de viatge i no m’hi puc quedar; fa un dia plujós i el paraigua no se m’obre; penso que la malaltia ha revifat (“recidivat”) i caldrà que torni a tenir-ne cura; demano a l’amic el favor que li faci companyia fins que no torni; de seguida, sense sortir del somni, sé que ella ja és morta i que no caldrà que en tingui cura ni que l’amic –que n’havia estat l’amant quan ja era la meva dona– li faci companyia. En despertar-me, m’he pres un got de vi blanc gelat i he pensat en el meu fill, tan temerari a lloms de la seva Kawasaki de gran cilindrada.

Dijous 19. El ratolí, a qui he batejat Mickey, va tornar a aparèixer anit i es va prendre certes confiances baixant a la taula a menjar restes del sopar. Abans no fiqués el morro al plat, jo mateix li vaig oferir el menú de mà pròpia: molles de pa i crostes de formatge. Mentre ell endrapava, el vaig mirar de reüll i em va semblar que s’interessava per Alí Babà i els Quaranta Lladres.

El vent del sud portarà els núvols i s’endurà el foc.

Divendres 20. Secundina, la dona de fer feines, ha trobat cagades del Mickey i porta una trampa amb vesc, escarada amb formatge, per a caçar-lo, però em nego a muntar-la al saló i ella la desa vora la tàpia del jardí que fita amb l’hort del fuster. M’explica, després, la Secundina, que un xicot del poble a qui anomenen Mingus Craxus, fill d’un mariner que va viatjar de Pèrsia a Singapur i del Japó a Newark (Nova Jersey) i els Grans Llacs, abans d’ofegar-se vora les costes d’Anglaterra on el van enterrar, s’ha rebel·lat contra els contrabandistes en nom del treball ben fet, el conreu del tros domèstic, la sortida al mar, i el mercat dels dissabtes. Sembla que el cap dels contrabandistes, un tal Charly Mariñas, que té el seu quarter general a la casa abandonada del dentista nazi Parsifal –una filla del qual es va casar amb un negre que li va fer un nen tan negre com ell–, té posat l’ull a sobre del Mingus per a fer-lo el seu segon. Mingus s’hi ha negat, i tot seguit ha organitzat els seus seguidors en bandes que fan la guitza als nous amos amb productius atacs de guerrilla a la part oriental de l’illa, on s’hi ha fet fort amb els nous rebels. Les notícies d’última hora me les ha proporcionades el fuster, de qui sospito si no serà al servei de totes dues bandositats, que hi ha afegit, de torna, dades significatives de la turmentada biografia de Charly Mariñas, el cap de la República Corsària Independent.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.