‘La Rosalía’: així comença la cançó de la qual a hores d’ara ja ha parlat tothom: amb una ‘s’ sonora que declara intencions i aquest ‘la’ que, m’aventuro, fent lletrisme-ficció, si en lloc de presentar una Rosalía hagués anunciat una Elena o una Aurembiaix potser també hauria estat un ‘la’, perquè l’apòstrof que toca en molts noms propis va de baixa entre les generacions que ens enterraran. I, en fi, que només començar ja estic fent allò que no volia fer: no és culpa de la talentosa creadora (dit sense ironia, que ens coneixem) que als catalanets ens hagi agafat per projectar-hi les pròpies fílies, fòbies i frustracions amb la llengua que hi compartim. Tu a la teua, Rosalía, i naltros a la nostra, que és rondinar.

S’ha parlat molt dels barbarismes del ‘F*cking Money Man’ –l’anecdòtic ‘cumpleanys’– com a símptoma de no sé què. I, com era previsible, han sortit tot d’oportunistes que n’han fet la bandera simbòlica de la rendició: el català genuí (el procés d’independència, volen dir) està acabat, aixequeu les mans i lliureu els pronoms febles (llegiu Resina en l’article definitiu sobre la qüestió). Però no és feina de la Rosalía de salvar-nos a ningú de res, no faltaria sinó –’només faltaria’, hauria escrit servidora–; i, sense que sigui tampoc feina seua, una cosa és clara –’està clara’, escriuria, també, espontàniament–: ara mateix, ella sola té més poder d’influir sobre el prestigi del català que trenta mil campanyes bon-rotllistes i institucionals que no arribaran mai a qui s’adrecen, ni hi connectaran mai. No passa res per reconèixer-ho, però hi ha el detall que dèiem: no és el seu paper, ni ho ha de ser.

Amb la Rosalía ens ha passat l’estranyesa aquesta de quan caminem per la Rambla de les Flors o per Singapur, que de cop sentim un accent familiar i etzibem un cop de colze a l’acompanyant: ‘Mira, catalans’. O de quan som en una cafeteria urbana i els catalanoparlants de la taula del costat no canvien d’idioma per adreçar-se al cambrer racialitzat, nascut i escolaritzat en aquest seu país. O de quan ens apuntem a un màster i qui l’imparteix ho fa en català, i encara més estrany: no anima el públic que li ho censurin mitjançant la llei del ‘si un sol alumne ho demana’. La diferència, aquesta vegada, és que la Rosalía ha fet aixecar l’orella als qui ja hi vivien bé, sense trobar a faltar el català enlloc. Perquè l’artista l’ha ficat a totes les orelles –tant si es vol com si no es vol, que deia la sardana– sense el permís de ningú.

Ara bé, més enllà que els fans de l’altra punta del món s’interessin per l’idioma de la Rosalía als comentaris de YouTube, o que els castellanovisquents d’aquí exerceixin el català durant dos minuts mentre canten ‘només vull veure bitllets de cent’, pel que fa a la normalització, no sé quin impacte pot tenir aquesta cançó que no el pugui tenir qualsevol altra en català del vastíssim panorama musical d’allà on és propi. De moment, l’anècdota, més que per animar a parlar en català, ha servit per animar a parlar del català, un bla-bla estèril on l’estat de salut de la llengua, una vegada més, s’ha rebaixat a un simple estat d’opinió, a un ‘jo crec que’ subjectiu equiparat a prova empírica. Ho veiem clarament a les tertúlies, on els opinadors que no els cau cap anell per confessar-se inexperts en temes jurídics, científics o futbolístics, a l’hora de parlar de sociolingüística pontifiquen com catedràtics sobre un pedestal. ‘Més sociolingüistes i menys tertulians’, també es podria haver titulat l’article.

En aquest context que tothom hi diu la seua, servidora inclosa, també han opinat 9.000 enquestats sobre l’ús del català per part del Departament de Política Lingüística: es veu que un 81,2% [diu que] el sap parlar i un 65,3% [diu que] el sap escriure, i servidora ja té ganes que m’enquestin sobre si sé rus per a presumir que sé rus. Després agafes la lupa i veus que, en territori metropolità, com a llengua habitual amb prou feines si el tenen el 27,5% dels parlants, i que l’ús també habitual ha davallat del 46% al 36%, principalment a petits i grans començos, entre amistats, companys d’estudi o companys de feina, que entre tot fan la vida, però tu tira: ‘L’ús del català creix i s’allunya del perill de ser minoritari’, titula gens innocentment un diari espanyolista, posant la base del que serà –me la jugo, ara no ho puc saber– el missatge dels totòlegs a la població rasa: que tot això que els passa als entestats a viure en català és psicològic, que la realitat és el que diuen els titulars interessats.

I així és com els anticatalanistes –quins experts, redeu– amplien la base entre aquells que es consideren catalanistes: implantant la idea que la voluntat d’una plena normalització lingüística és una paranoia de bojos i obsessius, un grapat de gent insaciable que rondina per quatre incorreccions quan una estrella mundial els fa el favor de cantar en català sense cap necessitat. Així de petits ens hem tornat, despullats de la mínima dignitat per esperar, ja no un nivell lingüístic competent de la població escolaritzada, quina gosadia!, sinó que les respostes d’ús de la llengua d’uns enquestats no passin com a prova de l’ús i la qualitat reals.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb