manifest koiné
Presentació del manifest Koiné a la Universitat de Barcelona.

Acabava l’article anterior amb una cita de Sartre, segons la qual per a un colonitzat parlar en la seva llengua és un acte revolucionari. I no ha passat una setmana que ens regalen una altra mostra de colonització. Cal tenir molt baixa la moral per agitar-se com un epilèptic perquè una cantant ha enregistrat una cançó en la llengua del país. Aquesta anècdota, judicada una proesa per alguns i criticada per altres a causa de la incorrecció lingüística de la cantant, torna a dividir la tribu entre detractors i extàtics. Convertida l’anècdota en camp de batalla en l’eterna guerra de l’idioma, arriba fins i tot que el director d’un diari proposi de normalitzar el barbarisme, aplicant el lema de ‘si els meus principis no encaixen amb la realitat, es canvia la realitat’. Dit d’una manera proverbial i invertint la lògica de la frase, perquè la proposta s’ho val: si Mahoma no ve a la muntanya, la muntanya va a Mahoma. Si la noia no parla bé el català, es canvia el català i avall. L’artista deu ser un fenomen, perquè el mateix creador d’opinió reprova al govern no haver convertit la cançó en afer d’estat. Com que tot serveix per a enfonsar una mica més el president Torra, el director d’aquell diari rebla l’atac amb un eloqüent ‘en fi…’, insinuant amb discreta el·lipsi allò mateix de què van curulls els mitjans espanyolistes. La suposada fòbia del president la certificaria no haver-se afanyat a imposar pel cap baix la Creu de Sant Jordi o directament la Medalla d’Honor del Parlament a una diva del flamenc que, després de dos discs íntegrament en espanyol, condescendeix a entonar unes frases en català.

Si això no és prendre molt interessadament la a per la be, és que l’ofici de periodista és el contrari del que alguns crèiem que era: un compromís per a aclarir el sentit dels esdeveniments i preparar el terreny per al debat. Un debat, ben entès, amb respecte pel contrari i sobretot per la veritat. Però quin sentit té el debat quan els mitjans inventen jerarquies informatives per cercar el conflicte i barrejar-ho tot, exigint, com en aquest exemple d’inflació informativa, la penetració de la política (i, cosa que és pitjor encara, de la correcció política) en tota activitat divina i humana? No sols és donar un relleu opressiu i un abast totalitari a la política, injectant-la en els afers més trivials, sinó degradar encara més el govern de la Generalitat, reclamant-li de fer de claca d’una cantant popular, com si no tingués cap feina més urgent damunt la taula.

Encara que sigui reciclar un lloc comú retòric, us imagineu que ningú ataqués cap altre govern per no tocar a sometent, reunir la cort i declarar jornada d’esbarjo nacional pel fet que una cantant s’hagués dignat a cantar una vegada en la llengua de la colònia? Es podria arribar a pensar que els extàtics celebren aquell acte revolucionari del qual parlava Sartre. Però si es pretén donar valor polític a un gest concret, que ja han fet molts altres artistes sense cap més transcendència, cal preguntar si la rebel·lió és efectiva o sols imaginària. Preguntar, això és, si a partir d’ara Rosalía cantarà exclusivament en català.

A la tempesta en un got d’aigua hi ha afegit el seu petit tsunami el piulador de referència de la política catalana, Sr. Rufián. M’estaré molt de comparar aquest polític amb els que, per les formes i profunditat de pensament, més s’hi assemblen. Però tot i que pugui representar adequadament un sector de la militància, no puc sinó lamentar que un partit d’ascendència catalanista oblidi que el debat argumental és la base de l’educació i el substitueixi pel pugilisme dialèctic. Si és comprensible que ERC enviï al congrés un representant escaient a l’ambient d’aquella casa, no ho és que liquidi el debat d’idees, distintiu de la política catalana tradicional que avui sols mantenen un neonoucentista com el president Torra i els membres il·lustrats de la CUP.

‘Més Rosalía i menys manifest Koiné’ a part de ser una bajanada, és una declaració de principis. Amb una disjuntiva immotivada per cap lògica recognoscible, la frase invoca el flamenc contra la sociolingüística, l’espectacle contra la ciència. Però escarbotant la superfície, el Sr. Rufián ens diu, fet i fet: més espanyol i menys català. D’això es tracta i d’això s’ha tractat sempre d’ençà del tomb d’ERC cap a una república hispanitzada on, donant per bo el llegat del franquisme, el català serà un particularisme minvant, reduït cada vegada més a la condició d’objecte nostàlgic. Ara convé, sobretot, de no parlar-ne, de silenciar una realitat incòmoda, d’anestesiar el pacient terminal. Per això se censura –i amb quina ferocitat!– qui, amb metodologia contrastada, avisa de l’extinció propera de l’idioma. Exactament com uns altres censuren els advertiments sobre el punt de no-retorn al canvi climàtic.

Realitat incòmoda que demostra dues coses: la primera, el fracàs de la immersió lingüística. Són molts els qui, havent-se format a l’escola catalana, són incapaços d’expressar-se correctament en l’idioma del país. I la segona, que alguna responsabilitat hi deuen tenir els individus en qui el fracàs és manifest. Aquesta veritat de la responsabilitat individual resulta encara de més mal pair, perquè valida el manifest Koiné en allò que més polseguera va aixecar quan es féu públic: la participació en l’extinció de l’idioma dels qui, emigrats a Catalunya, refusen d’aprendre’l i defugen d’emprar-lo. Voluntaris o involuntaris, tant li fa, són còmplices en el dia a dia d’un estat que no sols autoritza sinó que encoratja el genocidi cultural. I ho són en canvi de la trista satisfacció de sentir-se superiors als indígenes pel sol fet d’imposar-los l’idioma.

La colonització dels esperits es reconeix en la valoració relativa dels símbols; en aquest cas la d’altra manera incomprensible sacralització del flamenc. Naturalitzat a la Catalunya del Sud com a essència de l’espanyolitat, un catalanisme cohibit el convertí en símbol de la hibridació i el mestissatge, estratègies que sempre formaren part de les polítiques colonials. L’aculturació arriba al punt que les manifestacions emblemàtiques de la identitat del colonitzador reben l’estatus de cultura comuna, que es nega a les tradicions autòctones. La prova de la consagració la tenim en la indignació amb què els intel·lectuals adaptats reaccionen davant qualsevol crítica d’aitals icones, talment una profanació. Però la mateixa intemperància de la reacció ja en palesa el mecanisme psicològic. El terror d’admetre cap retret contra un símbol de la colonització els porta a embolicar-lo amb la cel·lofana de la correcció política.

Agitar aquest espantall contra qui impugna el mal català d’una cantant festejada precisament pel fet d’emprar-lo, no té cap finalitat sinó desviar l’atenció dels veritables problemes de la llengua. Problemes objectius de qualitat i extensió o com el desastre de la immersió, incapaç, després de dècades de polítiques ‘normalitzadores’, de fer dels estudiants parlants actius i competents de l’idioma. En vista d’aquesta calamitat, posada en evidència per l’anècdota d’una cançó i algun piulet, sorprèn l’ambigüitat de Quim Monzó quan, citant una frase d’Els sots feréstecs en català pre-normatiu, tant pot voler deixar entendre que Rosalía és una autoritat lingüística tan vàlida com Raimon Casellas, o sigui, que en matèria de català és absurd reclamar normativitat, com que el sistema escolar sols dóna per a produir parlants pre-normatius.

Com deia Aimé Césaire a Discurs sobre el colonialisme, ‘és essencial veure-hi clarament, pensar clarament –és a dir, perillosament– i respondre a la primera pregunta innocent: què és, bàsicament, la colonització?’ Abans de respondre a aquesta pregunta, Césaire fa un advertiment, que jo poso al final d’aquest article com una incitació a pensar: ‘A l’hora de tractar d’aquest tema, la maledicció més freqüent és ser víctima innocent d’una hipocresia col·lectiva que tergiversa sagaçment els problemes per tal de legitimar millor les odioses solucions que hi aporta.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb