No hi ha res a dir quan representants de l’estat neguen que existeixi el dret d’autodeterminació. Res a dir quan neguen que l’estat empresoni per raons polítiques. Res a dir quan els jutges apolítics descriuen la protesta contra la vulneració dels drets com una vulneració de la neutralitat de l’espai públic i amenacen el president de la Generalitat per haver trigat unes quantes hores a acatar la comminació al silenci. Però sí quan uns altres, més sofisticats i més hipòcrites, sabent que existeix una Carta Internacional de Drets Humans i que Espanya l’ha ratificada, expliquen que a l’autodeterminació sols hi tenen dret els pobles colonitzats, i que d’aquests, per definició, no pot haver-n’hi a Europa, com si el colonialisme, igual que la solidaritat ‘ben entesa’, no comencés per casa. Segons això, diversos estats europeus no haurien d’existir, car n’hi ha un grapat que s’han autodeterminat sense que després ningú els hagi discutit el dret de fer-ho. Però en això de limitar l’aplicació de drets pretesament universals, els estats colonitzadors hi tenen la mà trencada. Foren precisament aquests estats que van eliminar la definició de genocidi cultural del primer esbós de la Carta de Drets Humans per evitar d’ésser condemnats per la seva política colonial. Paradoxalment, l’eliminació dels crims contra la identitat i cultura dels pobles subjugats era la confessió que els colonitzadors els tenien ben bé a la consciència.

Negar per negar, Espanya encara nega el genocidi americà. I caldria no oblidar tampoc la repressió exercida a les Filipines, al Magrib i a mig continent europeu quan Espanya era martell d’heretges i senyora de pobles, que al final, l’un darrere l’altre, trobaren la manera d’exercir l’autodeterminació. I no fa pas tant de temps. L’any 1971, arran del Procés de Burgos, Jean-Paul Sartre, en un dels textos més lúcids sobre la naturalesa de l’estat espanyol, recordava a una intel·lectualitat europea que es mirava els drets amb ulleres tercermundistes que ‘les grans nacions tenen colònies a l’interior de les fronteres que s’havien donat’. I una d’aquests colònies era el País Basc. 

Sartre citava, expressada per un basc, aquella idea tan criticada i nogensmenys certa de ‘com pitjor millor’. Aquell basc deia: ‘Tenim l’horrible sort del franquisme’, aparent antinòmia que Sartre explicava així: ‘És que si el règim espanyol fos una democràcia burgesa, la situació seria més ambigua: el poder temporitzaria i, amb falses promeses prorrogades, enviaria les “reformes” a les calendes. Amb això n’hi hauria prou, sens dubte, per a crear entre els bascos una important facció reformista que s’aliaria amb el govern opressor i no n’esperaria res més que un estatut federalista i concedit.’ Avui la ‘democràcia burgesa’ nascuda del feixisme dóna la raó a Sartre en tot excepte en un detall. Un detall important, que explica la pacificació del País Basc tant o més que el desarmament d’ETA, conseqüència, més que no pas de l’acció policial, del seu fracàs polític. Aquest detall és el concert econòmic, és a dir, la independència econòmica del País Basc, que Sartre ja preveia de manera hipotètica, tot advertint que ‘quan el país ja no pagui tribut fiscal a l’ocupant, quan els seus problemes es formulin i arrangin a Bilbao i a Pamplona i no a Madrid, de seguida podrà transformar lliurement les seves estructures econòmiques’.

Doncs bé, el País Basc, malgrat no ser independent de iure, ho és en bona mesura de facto. I en canvi, la situació descrita per Sartre s’aplica gairebé mot per mot a Catalunya, per la qual cosa intercanviaré en les referències següents els noms respectius, sense tocar res més. Crec que amb això n’hi ha prou perquè el lector s’adoni fins quin punt la transició ha estat, per als catalans, un viatge cap enlloc.

‘Per una dialèctica inexorable –deia Sartre–, la conquesta, la centralització i la sobreexplotació han tingut per resultat de mantenir i exasperar a Catalunya la reivindicació de la independència pels mateixos esforços que Espanya ha fet per suprimir-la.’ No és això que ha dut els catalans a adonar-se que, sota la ficció d’una monarquia democràtica i amb falses promeses d’autogovern, l’estat els va distreure mentre recuperava competències concedides i estrenyia el nus del desequilibri fiscal amb l’infame subterfugi de la solidaritat interterritorial? 

El règim repressiu és la veritat de l’Espanya colonitzadora, diagnosticava Sartre, afegint-hi que, independentment de la forma que adopti el govern espanyol (dictadura, monarquia o república), Espanya rebutja profundament el ‘separatisme’ català i està preparada per a ofegar tota revolta catalana en sang. I és millor no fer-se il·lusions del tarannà de l’esquerra espanyola. El 1971 aquesta categoria la representava gairebé exclusivament el Partit Comunista Espanyol, del qual Sartre deia que no tenia en compte les realitats locals i es refermava centralista, és a dir, socialment progressista i políticament conservador. Ha canviat res, més enllà del nom, en l’actitud i l’agenda dels postcomunistes de Podem, d’ICV, dels comuns? 

El poder, deia Sartre, no ignora que la fi del règim colonial a Catalunya significaria de cop l’augment de la pobresa a Castella i a Andalusia. De tal manera que una república, o actualment una monarquia constitucional, arribaria en darrer recurs al mateix punt on havia començat el franquisme. És a dir, a la violència. I aquí és on som d’ençà de l’octubre del 2017. Amb violència beneïda i gairebé dirigida pel cap de l’estat.

En la dinàmica real del poder, res no ha canviat entre el Procés de Burgos i el dels líders catalans al Tribunal Suprem, excepte –detall no pas trivial– que de moment la pena de mort és suprimida. Si als bascos d’ETA els van fer un consell de guerra, els polítics catalans els ha jutjats en primera instància un tribunal d’origen pre-democràtic, l’Audiència Nacional espanyola, basant-se en una llei franquista del 1973. Cap alta instància judicial no ha qüestionat mai l’origen viciat del que després va ser la interlocutòria de Pablo Llarena, el jutge actualment jutjat per un tribunal belga i amb el qual l’estat es mostra solidari, encarregant-se de la seva defensa, en una exhibició de proteccionisme i dependència entre el poder executiu i el judicial.

Amb perspicuïtat que avui li valdria el penjament de ‘supremacista’ pels qui projecten la seva passió de domini als seus crítics, Sartre considerava els espanyols productes de l’idealisme centralitzador. Amb perfecta equanimitat, els veia assimilats a una identitat abstracta que ells creuen compartir amb la resta de la península, tret d’un grapat d’agitadors. Albert Rivera parlava per molts quan, cec a tota concreció, deia que sols veia espanyols. Excepte, és clar, quan veu criminals i terroristes que, casualment, parlen en català i en èuscar. De veritat que s’ho creuen?, pregunta Sartre. És clar que no, es respon ell mateix: saben que Catalunya existeix, però volen amagar-ho. És per això que tota autoafirmació dels catalans els fa enrabiar i els porta a odiar-los en tant que catalans, és a dir, en tant que persones concretes.

Si allò que més sulfura els espanyols és la concreció de la catalanitat, de la Catalunya real, negar aquesta veritat és la millor manera d’aplacar la fúria hispana. I indubtablement aquesta ha estat la fórmula del col·laboracionisme d’ahir i d’avui, la marca d’aquella burgesia que durant els anys profitosos de la dictadura també deia, tot i que en un sentit oposat al del basc citat per Sartre, que tenien la desagradable sort del franquisme. Avui, però, la supressió de la catalanitat per a assolir una abstracció superior no ja en l’espanyolitat sinó en el cosmopolitisme passa per ser una eina de construcció de la república. Una eina més aviat esmussada, car no implica desafiar l’estat, ans al contrari.

Fa unes setmanes escrivia, tot recordant Vercors, que el silenci podia ser una arma eficient de la resistència, un refús a la col·laboració. Refús invencible mentre no intervingui l’extrem de la tortura. I Sartre mateix ho reblava caracteritzant la França ocupada de república del silenci. Una república que, privada d’institucions, d’exèrcit, de policia, com la catalana després del 27 d’octubre de 2017, obligava cada ciutadà a afirmar-la en tot moment contra el nazisme. Canvieu nazisme per feixisme constitucional o directament per franquisme estructural; les tropes alemanyes per la policia espanyola i la Guàrdia Civil, l’Oberfeldkommandantur per la delegació del govern de Madrid i el silenci forçat dels francesos per la censura i la intimidació amb què s’intenta tapar la boca d’un poble que ha gosat aixecar la veu. Si el silenci pot ser un recurs inapel·lable, també és cert que, davant la censura i la por, cada paraula i cada expressió, cada llaç groc i cada samarreta requisada poden valer per una declaració de principis. 

Però el gest més expressiu i alhora més eficaç, el que més fereix els espanyols en la seva voluntat d’anorreament de les realitats vives, és senzillament parlar en català tothora i en cada circumstància. Durant l’aplicació del 155, Axel Schönberger ja va insinuar la possibilitat d’una revolta legalment inimpugnable i tremendament eficaç, que consistiria a parlar exclusivament en català, no sols com a denúncia de la praxi continuada del genocidi cultural, sinó com a fórmula efectiva de resistència. Schönberger potser no tenia prou en compte la realitat lingüística del país, amb la llengua més arraconada en l’ús quotidià que en cap altra època o règim, ni la submissió de la majoria de catalans a la llengua dels ocupants. Sartre deia que, per a un colonitzat, parlar la seva llengua ja és un acte revolucionari. I jo afegiria que és el primer dels actes revolucionaris. Malauradament, la majoria de catalans, la famosa meitat independentista, considera més penós i arriscat parlar la llengua colonitzada que no pas organitzar esplèndides manifestacions, portar llaços grocs a la solapa o fins i tot enfrontar-se a les porres de l’estat. Potser és pel fet de no tenir l’alè prou llarg, o de pretendre començar la república per la teulada. 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb