iceta

El Parlament de Catalunya té davant una situació complexa, arran de la demanda del PSC que el seu cap de files, Miquel Iceta, siga nomenat senador per representació de la cambra per poder ser nomenat més tard president del senat espanyol.

Però el parlament no ha de complicar-se la vida per resoldre una qüestió que és un caprici polític evident de Pedro Sánchez. Si açò fos una decisió política seriosa, amb pretensió de tenir repercussions, el dirigent socialista espanyol hauria consultat si més no els partits que han de fer possible la conversió d’Iceta en senador, abans d’afirmar a la premsa que Iceta serà –i això ja ho veurem– president del senat espanyol. Sánchez diu que Iceta representarà un nou estil, però ningú no pot discutir que de moment la proposta de nomenar-lo president del senat segueix les regles més vuitcentistes de la cort espanyola. En democràcia, cada escó val igual i si tu vols prendre una decisió, primer has de sospesar si tens prou escons o no per a fer-la possible. Anunciar una cosa si no tens els vots assegurats no és fer política sinó fer propaganda, i de la manera més barroera possible. Per tant, el mal començament de què parla tant aquests dies Pedro Sánchez no és el possible vot contrari del Parlament de Catalunya, sinó la prepotència del govern espanyol.

És evident que aquesta prepotència ha complicat molt la candidatura d’Iceta, perquè molts votants se senten ofesos. Particularment molts votants independentistes. Ofesos que ara els demanen uns vots per a una maniobra de partit com si Iceta no hagués fet res ni fos responsable de res de tot això que ha passat –de l’aplicació del 155 a l’empresonament dels dirigents independentistes. Ho entenc perfectament i ho signe. És així. I a més, si m’ho permeteu, m’agradaria aportar tres raons per a no accedir al caprici de Pedro Sánchez que, ni que Iceta no hagués fet res d’indigne en el passat, a parer meu justificarien un vot negatiu, si més no el de Junts per Catalunya, ERC i la CUP.

1. La política a què aspirem no pot ser, ni ha de ser, un mercat persa. I ja em perdonaran els perses per aquesta expressió tradicional. Volem una política millor, més avançada i progressista, més elegant i conscienciada, que la que ens proposen amb aquest moviment, que és el simple canvi de cromos de tota la vida. El PSOE demana de no parlar de política sinó tan sols d’interessos. I això, a banda de ser perillós, és altament reprovable arreu, però sobretot en un país com aquest, que ha hagut de suportar un procés tan intens de politització aquests darrers anys. El president del senat, la quarta autoritat de l’estat espanyol, ha de ser nomenat no per allò que representa o és capaç de fer i aportar, no pel programa que podria presentar, sinó en canvi d’unes quantes joguines parlamentàries? Concedir grup propi a la cambra baixa als uns o entrevistes a la presó als altres justificaria la decisió? És d’això que parlem? Tan esquifit és el concepte que es té de l’autoritat i de la democràcia que ni tan sols cal un raonament polític, sinó un simple ‘jo et done això i tu em dónes allò?’. I si és així, què se n’ha fet de la ciutadania? De què serveix el nostre vot? Votem només perquè després uns mercaders es repartesquen el pastís? No era aquest l’esperit del Primer d’Octubre ni són les formes adequades per a cap democràcia avançada.

2. El pont aeri ja no funciona. Metafòricament parlant. Allò que se’n va dir el pont aeri de la política catalana s’ha acabat. Fins i tot s’ha acabat el pont aeri econòmic, tal com ha palesat la votació a la Cambra de Comerç. Perquè això que ha passat en l’octubre republicà té un preu. En positiu i en negatiu, però de vegades coincident, com en aquesta ocasió. Positiu per l’afirmació de la nació que puja des de baix, volcànica, i negatiu per l’abisme, l’oceà, que les porres de la Guàrdia Civil i els insults del judici han obert entre la població i l’estat espanyol. El resultat és ben visible: la política catalana no havia estat mai tan aespanyola, tan poc espanyola, tan poc integrada en Espanya. I per quina raó, doncs, hauríem de tornar a cuita-corrents a la política del salacot i el retorn a la metròpoli, concebut com un ascens d’estatus social? Miquel Iceta té el dret de somiar a entrar Castellana amunt com els polítics del domini indi remuntaven el Tàmesi. Però no té el dret d’exigir els vots dels qui veuen aquest viatge com el retorn a un passat que ja no existeix.

3. Si em deixeu centrar en un argument, m’agradaria dir, sobretot, que la cortesia no hauria de ser indiferent. Per decència. Ja ho sé, que Paul Valery, identificant precisament cortesia amb indiferència, va escriure que ‘la cortesia és la indiferència organitzada’ –si no vaig errat. Però nosaltres, la nostra societat, no hauria de deixar que això fos així si volem construir un espai de convivència millor, per a tots, també per al senyor Iceta. Ningú no ens pot demanar, ningú no ens hauria de demanar, que fossem indiferents, de manera abúlica, a una demanda com aquesta i que concedíssem un desig com aquest sense avaluar les raons, la conveniència i la rectitud de tot plegat. Altrament, la decisió seria un simple menysteniment cap a l’altre que, sincerament, no crec que meresca ni tan sols un personatge tan fosc com Iceta, que en dos anys ha malmès d’una manera tan brutal la seua carrera política i ha causat tant de dolor en tanta gent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb