“M’han deixat sense res”: el cas d’en Carles, un supervivent de VIH a qui han retirat la baixa permanent després de vint-i-cinc anys

  • Plataformes d’afectats es queixen que l’ICAM es regeix per criteris econòmics en detriment dels sanitaris · La partida pressupostària de l'organisme depèn de quantes altes mèdiques concedeix

VilaWeb
Marina Arbós Junyent
03.02.2023 - 21:40
Actualització: 03.02.2023 - 21:42

“Em veig incapaç de treballar.” Amb aquesta contundència Carles López resumeix la seva història. Després de vint-i-cinc anys amb el reconeixement d’incapacitat permanent absoluta, ara l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques, l’ICAM, li ha retirat. Fa més de trenta anys que es va infectar del VIH i d’aleshores ençà li han anat apareixent més patologies cròniques, com ara cirrosi hepàtica, un principi de fibrosi pulmonar, depressió, ansietat i insuficiència venosa. Per tot plegat, l’any 1997 va deixar de treballar i va passar a cobrar una pensió.

D’un simple tràmit a un infern

Quan es va morir la seva mare, López va sol·licitar un complement econòmic d’orfandat i en el procés de tramitar-lo, va haver d’anar a l’ICAM perquè es pogués comprovar que patia una incapacitat quan la mare es va morir. Allò que pensava que era un tràmit burocràtic es va convertir en un infern, perquè quan es demana qualsevol mena d’ajuda es pot revisar la pensió anterior.

Així, aquest organisme mèdic havia d’avaluar el seu diagnòstic, però ell no sabia que era un tribunal amb potestat per a modificar la seva situació actual: “Qui ho va valorar tan sols va mirar el diagnòstic de la resolució de la meva pensió, en què consta solament VIH. Em va dir que no era motiu d’invalidesa i va considerar que estava capacitat per a treballar”, explica. Sense dir-li res més, li van retirar la pensió. De cop i volta, l’agost del 2021, la va deixar de cobrar: “Aquell mes em va arribar un ingrés al banc amb la part proporcional de la pensió.”

De la nit al dia es va trobar totalment desemparat, va passar a estar en una situació de vulnerabilitat absoluta. Explica que tenia estalvis de la seva mare i amb això va poder tirar endavant durant un parell de mesos, però en poc temps va acabar sense diners: “Vaig començar a malviure. Vaig demanar les ajudes d’urgència i anava a un menjador social a buscar el menjar. Em vaig quedar sense res.” Diu que ningú no s’espera mai de trobar-se en aquesta situació: “Pensava que era una cosa que no em podria passar mai. Després vaig sentir uns altres casos, em van dir que era possible revisar la baixa permanent absoluta, però no m’ho podia imaginar. Potser vaig tenir un punt d’innocència o d’ignorància”, assenyala.

VilaWeb
VilaWeb

L’embolic burocràtic

No podia estar-se de braços plegats i va haver de començar un embolic burocràtic, del qual encara no ha aconseguit de sortir: “Tenia un mes per a presentar un recurs, però me’l van denegar. Vaig sol·licitar totes les ajudes possibles –de l’ajuntament i de la Generalitat–, però fins al gener del 2022 no me’n van concedir cap.”

La realitat de López no és una excepció, sinó una tendència. Mar Linares, una altra supervivent del VIH, encara lluita perquè li reconeguin la baixa permanent absoluta: “No té gens de lògica que revisin una pensió d’incapacitat i molt menys que la retirin”, assenyala. Diu que d’aquesta manera els deneguen el dret d’emmalaltir amb dignitat. Tots dos coincideixen que és un procés lent i molt esgotador. S’han anat passant els casos d’una teulada a una altra: “Estic fart de fer papers. Fa un any i mig que dedico entre quatre hores i sis el dia a fer burocràcia”, explica López.

L’ICAM, un organisme que es mou per percentatges

Perquè López pugui mantenir la seva pensió de baixa permanent absoluta necessita, d’entrada, un dictamen favorable de l’ICAM, que depèn del Departament de Salut. Després, s’envia a l’Institut de la Seguretat Social espanyol (INSS), que és l’organisme que n’emet la resolució definitiva. Solen actuar en sintonia i tots dos li han denegat la petició. Ara solament li resta la via judicial, l’última, i dilluns té el judici contra l’INSS.

La Plataforma d’Afectats per l’ICAM, la PAICAM, fa temps que va darrere el tribunal mèdic per esclarir en què es basa per determinar les seves resolucions, però ara com ara no han aconseguit de treure’n l’entrellat. Grups d’advocats i afectats assenyalen que el tribunal es mou per criteris economicistes: “El conveni de col·laboració que hi ha entre l’INSS i l’ICAM és molt clar i fa palès que els criteris econòmics van en detriment dels criteris estrictament mèdics”, diu Marta Serrés, membre de la PAICAM.

De fet, anualment, l’ICAM signa un conveni amb l’Institut de la Seguretat Social en què l’ingrés d’unes partides varia segons el nombre d’altes i denegacions que fa: “S’assenyala de manera molt clara que hi ha una partida pressupostària –que és la que l’INSS paga al Departament de Salut per a l’ICAM– que té una part fixa, un 60%, i una part variable. Aquest 40% és condicionat a la quantitat d’altes mèdiques que donen. És a dir, com menys temps tinguin a la gent de baixa, més garantits tenen aquest 40%”, afegeix Serrés.

Això fa que moltes vegades allò que diu el tribunal mèdic no coincideixi amb allò que opinen els especialistes públics. Les plataformes d’afectats assenyalen que és un incentiu i que aquests criteris econòmics són molt temptadors: “Hi ha un afany justicier a donar altes a dojo perquè hi ha molts diners en joc. Aquest és el moll de l’os”, remarca Serrés.

Una realitat que qualifiquen d’ignominiosa i de violenta: “No tenen en compte res. L’ICAM té un percentatge d’altes programades obligatòries”, diu López. “Les persones passen a ser números, passen a ser peces d’un joc que no té cap sentit ni cap lògica. Torturen, físicament i psicològicament, gent que arrossega una quantitat enorme de malalties, de síndromes, de patiment, d’angoixes. Ho allarguen durant molts mesos i això és violència. Violència que arriba des de les institucions i violència de les mútues, que tan sols tenen interès a facturar”, afegeix Serrés.

Però la pitjor part és que veuen que independentment de qui hi hagi al comandament del Departament de Salut la resposta és la mateixa. Expliquen que sempre s’han sentit ignorats: “Deixen passar-ho i, mentrestant, continuem encallats”, diu. L’any 2016, el conseller de Salut d’aleshores, Toni Comín, va anunciar canvis a l’ICAM per a reduir el percentatge de criteris lligats a contrapartides econòmiques i també va destituir Consol Lemonche, que encapçalava l’organisme fins llavors. Tanmateix, no va canviar res i el conveni, sense cap esmena, es va continuar signant. Ara, també.

Revictimització de les víctimes

Tots coincideixen que entre els professionals hi ha una part molt important d’estigma i de judici moral: “Et fan sentir que ets un estafador, que els vols treure els diners. És una sensació molt desagradable”, diu Linares. De fet, tot i que Carles López va dir a qui havia de decidir si li mantenia la baixa o no que patia més patologies i que, a més, no millorarien, va tenir la sensació que totes les explicacions eren debades: “No m’escoltava. Es va posar a redactar la resolució en aquell moment. Per més que intentava de fer-li veure que no podia treballar, perquè amb prou feines puc fer les coses més bàsiques del meu dia a dia, no ho va tenir en compte.”

“Tan bon punt vaig entrar em va quedar clar que em trauria la pensió. Només per la manera com em va rebre i com em va tractar. Em vaig adonar que per més que intentés de dialogar, ella ja havia pres una decisió. Et sents com un número, ets sents com un percentatge dels quals toca treure la pensió. T’ha tocat i punt”, diu.

Després de tots aquests obstacles, per mitjà del col·lectiu de supervivents del VIH va posar-se en contacte amb la PAICAM. Un suport que considera imprescindible a l’hora d’afrontar aquest camí ple de revolts: “M’han ajudat a sentir-me menys sol. Aquest darrer any ha estat molt traumàtic, l’administració m’ha menystingut. Veus que lluites contra un sistema molt rígid, contra la burocràcia… És molt difícil”, explica.

Tot plegat s’ha de decidir dilluns al judici. Un dia que Carles López es mira amb esperança: “Espero que reconeguin que la meva realitat és el conjunt de les meves patologies. Que em vegin com una persona que fa trenta anys que té VIH i que ha anat adquirint més malalties. Espero que em tornin la pensió.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor