Ian McEwan, un dels novel·listes contemporanis de més prestigi internacional, ha passat per Barcelona aquesta setmana per presentar la seva darrera novel·la, Closca de nou, publicada en català i espanyol per Anagrama. Dijous va protagonitzar un diàleg al CCCB amb el periodista Antonio Lozano, ‘El moment McEwan’, entès com a prèvia del Kosmópolis (que començarà el dia 22), i ahir es va trobar amb la premsa i va estar prop d’una hora responent preguntes sobre la novel·la i també sobre la seva postura en fets d’àmbit polític i social, no pas literari, com ara la crisi dels refugiats i el Brexit.

Ian McEwan té una veu timbrada que no acaba d’acompanyar les seves maneres polides i respectuoses. Però en cap moment no es mossega la llengua, sinó tot el contrari. És un escriptor compromès amb la seva societat i el món que li ha tocat de viure, amb uns valors sòlids, i amb uns elements de partida, pel que fa a la creació, interessants i estimulants, perquè contenen risc i llibertat.

Closca de nou és una novel·la on el narrador protagonista és un fetus que encara ha de néixer. Dins la panxa, escolta tot allò que diu sa mare i que passa al seu voltant, i degusta amb gran plaer hedonista les dues copes de vi que es pren la seva progenitora. Però aquest protagonista intrauterí està inquiet, perquè s’assabenta que la seva mare i l’amant volen assassinar el seu pare per raons econòmiques. El protagonista se sent impotent per interrompre aquella bogeria, una mica com Hamlet, en el seu context.

La primera pregunta versa sobre la relació de la novel·la amb el Hamlet de Shakespeare. I diu Ian McEwan:

—Sóc un gran lector de Shakespeare i en especial m’agrada el Hamlet. Per a mi és el text fundador de la modernitat, perquè reflecteix la manera que tenim de pensar nosaltres mateixos. Avui vivim un moment on tot es qüestiona, és un món ple de dubtes. I això ens capbussa en un procés del jo. Aquest procés també el va tractar molt bé Montaigne. El jo és la pedra angular que determina la individualitat del món en el qual vivim, és la pedra angular de la modernitat. En el context social actual se’ns plantegen grans desafiaments, perquè patim atacs oberts contra la societat, contra l’ordre democràtic. Això passa als Estats Units i a Europa, però tampoc no hem d’oblidar Rússia i la Xina. Davant d’aquests fets que fan trontollar l’ordre democràtic, sentim impotència, perquè ens costa donar forma a aquests esdeveniments i també perquè sentim que no podem incidir en aquests fets per canviar les coses. Això li passava a Hamlet i això li passa al protagonista intrauterí de Closca de nou: percep la realitat però no hi pot incidir per canviar-la. I, malgrat tot, jo volia que la novel·la aportés llum, oferís algun grau d’optimisme, cosa que no té Hamlet. Hamlet acaba mort a dalt de l’escenari, com gairebé tots els personatges de l’obra. I després de la mort, què? El silenci. En canvi, el meu personatge va néixer per interrompre el flux dels esdeveniments. El meu home protagonista, malgrat la seva joventut (és a punt de néixer), es planteja que el seu objectiu és la recerca del sentit de la vida. La resta és caos. Per a un artista, també és una mica això: en un artista la voluntat de creació consiteix a cercar el sentit de la vida. I jo ho he volgut fer en un context de novel·la còmica.

Ja volíeu d’entrada fer una novel·la còmica o va anar venint?
—Per a mi escriure una novel·la és un viatge exploratori. Pots tenir un mapa que et doni una certa guia, però només t’aporta una idea aproximada. Un dels grans plaers de ser escriptor de novel·les és el de la sorpresa. Perquè no tens mai una noció plena i completa de com sortirà el viatge. En aquest cas, de seguida vaig descobrir que el narrador intrauterí era un compendi de tot allò que ha estat la meva carrera: hi és tota la violència i la crueltat, però també tota l’esperança. I també hi ha la meva passió per la poesia i la passió per Shakespeare, etc. Només vaig tenir un dubte, que no he resolt: si el protagonista intrauterí representava Hamlet o representava Shakespeare. És una pregunta que no m’he arribat a respondre.

I sobre l’ús del gènere negre?
—Certament té un element de thriller, però no n’és l’element central. Perquè sabem qui ha comès el crim, la pregunta se centra a saber si els assassins se’n sortiran o no. Jo no sóc lector de novel·la negra, però com a autor m’agrada jugar amb altres gèneres, per servir-me de les seves convencions.

—Hi ha un moment que el protagonista pensa que els actes de la seva mare el convertiran en un personatge marginal i sap que allò que trobarà més a faltar és la cultura.
—Quan pensem en la pobresa tots tendim a pensar en la manca de diners. Però hi ha altres coses que afecten aquesta condició, que són vinculades a l’esperit humà. El protagonista s’imagina que aniria a viure en un pis petit, brut, ple de fum, sorollós, d’un gratacel insalubre. I la cosa que més l’afecta quan pensa en aquesta situació és que en aquest ambient li mancarà la cultura. En condicions de pobresa no hi ha llibres ni música. I fins i tot, la pobresa ens oprimeix tant que no ens deixa espai per estar sols ni ens proporciona silenci. La soledat i el silenci són un luxe. I és aquí quan s’adona que cal extreure algun sentit a la vida. Però això també és un luxe, perquè per fer-ho cal tenir les necessitats bàsiques cobertes.

Us va costar la primera frase de la novel·la? Diu: «I aquí em teniu, cap per avall dins d’una dona.» Fa una certa basarda descobrir que la criatura que hi ha dins la panxa d’una mare no sent cap vincle per ella.
—Aquesta primera frase em va caure del cel i la vaig anotar. Quan la vaig escriure no sabia qui la pronunciava ni en quines condicions ni on es trobava. La vaig anotar tot i no saber el qui, el què i el com. I la vaig deixar descansar dos o tres mesos, sense escriure res més.

En la vostra vida, gaudiu del vi com a font de plaer i hedonisme, com el protagonista?
—Oi tant! El vi, més que qualsevol altra beguda alcohòlica, és un acompanyant necessari, imprescindible, per als moments de plaer. Perquè el vi invoca la tradició i tots els processos que cal per aconseguir de fer-lo. És un punt àlgid, de civilització. És un compendi d’allò més bo que tenim com a civilització. A més, el vi ens porta bones converses amb amics, s’acompanya de bon menjar… Molt necessari.

Al final del llibre féu una referència a la situació dels refugiats. Quin és el vostre punt de vista sobre aquest drama?

—La Unió Europea ha estat sotmesa a una prova molt difícil, greu i severa. La UE no s’ha comportat com ho hauria d’haver fet, però no ha estat un fracàs del tot. És clar que hem d’acceptar els refugiats i que n’hem d’acceptar molts més. El Regne Unit s’ha compromès a acollir-ne vint mil. No, més, sempre i quan sigui un nombre que puguem sostenir i integrar. I, és clar, cal que la càrrega sigui distribuïda millor entre tots els països de la UE. I s’han de gastar molts diners, molts milers d’euros, perquè aquesta situació sigui més digne, perquè es dignifiquin els camps de refugiats, si més no, fins que els països d’on arriben aquests refugiats s’estabilitzin i ells puguin decidir si volen tornar-hi. La UE no ha tingut una actitud exemplar, tot i que no tots els països han reaccionat igual: uns han tancat fronteres i s’han tancat en banda. D’altres han col·laborat i van rebent refugiats, però n’estan pagant un preu polític molt alt. Perquè l’extrema dreta fa l’agost amb aquesta crisi, una extrema dreta que abans de la crisi dels refugiats ja tenia el terreny adobat.

Dèieu en una visita anterior a Barcelona, que la literatura no podria ser igual després de l’11-S de les Torres Bessones. Manteniu aquesta idea avui encara?
—[Es pensa molt la resposta abans de parlar] No recordo aquesta afirmació, tot i que segurament la devia fer. I, certament, estava equivocat. Perquè passi el que passi, la vida continua. S’han escrit molts llibres al voltant de l’11-S. Per a mi s’han escrit massa ràpid. La literatura necessita més temps. Aquests llibres tenen a veure més amb reports que amb literatura. Penseu que a una escala superior, després de la Segona Guerra Mundial, molts intel·lectuals deien que l’art després de l’holocaust ja no seria possible. S’entén l’impuls que va motivar aquesta afirmació, però hem constatat que no ha estat així. I això passa davant la crueltat humana una vegada i una altra. D’una altra banda, encara vivim el capítol de l’11-S: certes accions governamentals, la crisi dels refugiats, etc., són un corol·lari de l’11-S. Hauríem de cercar una resposta cultural davant de tot això. Però ens passa que avui la novel·la reflecteix un món a petita escala, a escala individual. Només un Tolstoi ha estat capaç de construir una novel·la a escala total. De fet, aquest capítol va començar amb Salman Rushdie per a la nostra generació i va arribar a la culminació de l’11-S. I avui continuem en el mateix capítol: la intervenció a l’Irac, la no-intervenció a Síria, etc.

I sobre el Brexit, quina posició heu adoptat?
—Disset milions de britànics van votar a favor d’abandonar la UE i setze milions de mantenir-s’hi. Un petit grup de polítics enèrgics han envaït aquest procés. Són impacients, gens clars, opacs. Parlen del poble com si la societat britànica no estigués dividida en aquest tema i tothom estigués a favor d’abandonar la UE. En l’àmbit polític, econòmic i cultural, el Brexit és un autèntic desastre. Em sap greu perquè el Regne Unit som una democràcia parlamentària i guanyar a toc de plebiscit em recorda el Tercer Reich. I passa que aquest grup de polítics ataca sistemàticament tot aquell que és contrari als seus principis i ataquen de mala manera tot aquell que qüestiona abandonar la UE. L’aire està molt carregat i fa pudor en la política del Regne Unit actual. Des del referèndum del 1974, on es va aprovar l’entrada a la UE, que aquest petit grup polític no ha parat de burxar i intoxicar fins que ha aconseguit tornar a sortir. Per a mi la UE és un projecte heroic. Amb les seves imperfeccions, però ha permès que hàgim viscut un període de seixanta anys en pau, fet sense precedent. Ho trobaré molt a faltar.

Per tancar, vint-i-cinc anys després del naixement del grup de la vostra generació literària, que el conformeu juntament amb Martin Amis, Julian Barnes, etc., com diríeu que ha evolucionat? Us hi trobeu bé encara dins del grup, vós que en cada novel·la féu una cosa diferent?
—No ens hem considerat mai un grup. Heu de pensar que en el context de la literatura britànica som contraris a les escoles, corrents o manifests, a diferència dels francesos, per exemple. Els escriptors britànics, des d’un punt de vista filosòfic, som materialistes, empírics. En aquest sentit, el grup és resultat de l’atzar: vàrem néixer a final dels anys quaranta; vam anar a viure a Londres en una mateixa època i llegíem les mateixes revistes. Però considero que no compartim cap mena d’estètica literària. Amb Barnes i Amis, quan ens trobem, no parlem mai de la nostra obra ni de què escrivim en cada moment. Fem safareig o parlem d’una altra literatura, però no parlem entre nosaltres de què fem. I sobre això que dèieu al final, heu de saber que cada novel·la que escric és com si fos la primera. Escric com si no tingués passat. Perquè el plaer d’escriure novel·les és explorar en cada una noves fronteres. Puc passar-me temps sense escriure, m’hi passo llargues temporades. I en aquests períodes, jo mateix canvio completament. Me’n sorprenc jo mateix. Potser per això també se’n sorprenen els lectors. I em costa molt de començar una novel·la. La següent que preparo ja veig que serà a anys llum d’aquesta.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb