Plovia. Del llit estant, sentia la música suau de milers de gotes a la teulada i a les finestres. Encara no havia obert els ulls. Vaig alçar el llençol que havia quedat rebregat als peus del llit i vaig tapar-me. El fred de la matinada s’havia quedat a veure la sortida del sol. El contrast de l’escalfor dels llençols i aquella matinada fresca i mandrosa em va fer sentir un calfred que em va travessar l’espinada de cap a cap, fins al clatell. No havien passat ni vint segons que ja vaig somriure. Era un dia especial. Havia arribat el dia més esperat. Vaig incorporar-me, assegut al matalàs, i vaig notar un formigueig a les cames i als braços. Vaig recordar aquella sensació dels dies d’examen, ara ja fa uns quants anys. Però no era jo qui s’examinava. Més ben dit, no m’examinava tot sol. Era tot un poble. El meu.

Vaig encarar la dutxa silenciosament. No volia despertar els menuts. Era diumenge i, com cada diumenge, m’agradava despertar-los amb l’esmorzar a taula i les persianes del menjador ben alçades. Els diumenges són dies lluminosos. I possibles, oi, Llach? L’aigua de la dutxa em deixaria prou despert per a acabar d’entomar la responsabilitat històrica que ens havíem donat. Hi ha dies, no saps per què, que l’aigua és més lleugera i divertida. Sens dubte, aquell era un d’aquells dies. Quan ja m’havia vestit i calçat —l’ocasió obligava a abillar-se amb aquella camisa i aquells pantalons que et sembla que més t’escauen—, vaig posar aquella cançó sobre l’esperança i l’amor que ens agrada tant. El piano, la veu i la pluja jugaven i s’empaitaven per tots els racons del menjador.

Vaig sentir una porta que es badava a l’habitació de la princesa. Va sortir-ne caminant lentament i ben escabellada. Mirava avall perquè la llum de les finestres l’enlluernava. Aleshores vaig veure damunt la taula els sobres i les paperetes. Feia quatre dies que s’havia endut a l’escola uns díptics per explicar als companys de classe que diumenge passaria una cosa molt especial. M’hauria agradat mirar per un forat com esdevenia defensora d’aquella causa que els pares teníem tothora tan present. M’hauria agradat saber què els explicava amb aquells díptics a la mà. Ara havia arribat el moment. I ella, amb aquells sis anys tan sòlids, havia deixat els sobres preparats damunt la taula el vespre abans.

L’abraçada d’aquell matí va ser una mica més forta i llarga que no la dels altres dies. Estava mig adormida, però tenia un somriure als llavis. No em va dir res. Tan sols el bon dia de cada dia. Aquell bon dia que ens diu on són els límits del nostre país quan el pensem sencer. En cosa de deu minuts ja hi érem tots. Ell, amb l’energia, la gana i la innocència dels tres anys, ja parlava de les coses que havia fet el dia abans i demanava què faríem aquell diumenge.

Vam esmorzar. Havia parat de ploure. Semblava que algú hagués volgut deixar els carrers ben nets abans de tot allò que havia de passar. El sol treia el nas darrere els núvols i rebotava a les finestres de l’edifici de davant. Els petits van menjar com si s’acabés el món. Van deixar molles de croissant pertot i aquelles gotes de xocolata desfeta que t’has d’afanyar a eixugar abans no s’assequin. Jo no vaig esmorzar gaire. Tenia un nus a l’estómac que no em deixava empassar-me res. El dia se’m faria llarg esperant de saber el final de tot plegat. Sabia que perdria els nervis esperant de saber si era el principi de tot.

Amb la cara ben neta, les trenes ben trenades i una pilota sota el braç, vam sortir de casa. Vaig agafar el carnet pensant que potser seria l’última vegada que em serviria per a votar. ‘Els sobres! Els sobres!’, va cridar amb la seva veu menuda i tendra quan va veure que no els havíem agafat. Li havíem explicat que al col·legi ja n’hi hauria, però ella havia sentit en un acte en què havíem anat que era més segur portar-los preparats de casa. Va entrar corrents al menjador a cercar els sobres i les paperetes. Ho volia portar ella. Potser sospitava que allà dins hi havia el seu futur, el del seu germà, el dels seus cosins i els seus amics. Jo sabia que dins aquell sobre també hi havia la memòria dels meus amics i estimats que no podrien anar a votar. Els vaig donar la mà i vam sortir a menjar-nos el món.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb