I si al PP no li fa tanta nosa el programa de Vox?

Hi ha un elefant a la sala i el Partit Popular fa com si no hi fos. Somriuen, es feliciten i fan plans i organigrames per a governar al País Valencià. Han guanyat les eleccions municipals i parlamentàries i això és el que ha de passar. Però quaranta diputats no són cinquanta. El zaplanista Carlos Mazón haurà de cercar aquests deu suports que li falten si vol esdevenir president de la Generalitat. El seu equip diu que la setmana vinent tindrà reunions amb el PSPV, Compromís i Vox. Per aquest ordre. Segons que ha dit Miguel Barrachina, el director de la campanya que ara també encapçala el traspàs i les negociacions, la intenció és aconseguir que el PSPV s’abstinga a la sessió d’investidura perquè al PP no li calga l’elefant. Els socialistes ja han dit que no. I l’elefant, Vox, espera assegut i tranquil el moment que Barrachina o algú del seu equip li truque.

Però, i si l’elefant no molesta tant al PP? I si només és una qüestió de formes i no de fons?

Dues notes prèvies sobre l’elefant

Primera. Ara ja sembla que ha passat una eternitat, però el primer dia de la campanya electoral, el president espanyol de Vox, Santiago Abascal, va fer un míting a València. El to sempre amenaçador contra qualsevol que no pensàs com ell. Cap al final, va demanar als assistents que fessen una cosa: que exerciren la delació. Els va demanar que donassen telèfons mòbils als seus fills per a enregistrar els mestres i els professors a classe. Enregistrar-los quan els parlen de llengua i de cultura, quan els parlen de “coses homosexuals perquè als xiquets no se’ls ha de traumatitzar parlant de coses d’aquestes”. “Els xiquets han d’enregistrar, els pares han d’anar als jutjats a denunciar els professors enemics d’Espanya i de la llibertat.”

Segona. El vespre electoral, Carlos Flores Juberías, el candidat de Vox a la presidència de la Generalitat, va fer el discurs més agressiu de tots els que es feren en acabar el recompte. Va començar a citar els noms de Ximo Puig, de Joan Baldoví, d’Unides Podem i els va posar un adjectiu, un verb o, directament, els va enviar a pastar fang. A continuació, va repetir allò que ja havia dit durant tota la campanya: els seus tretze diputats no són de franc. Qui els necessite haurà de pagar un peatge. És a dir, exigia una quota de poder, parcel·les de gestió. Pressupost i conselleries a canvi de donar suport al PP.

El PP fa com qui sent ploure. Demana l’abstenció dels socialistes i, a la vegada, demana a Madrid que li done llibertat per a pactar amb ells. Amb l’extrema dreta. Amb Carlos Flores Juberías, catedràtic de dret constitucional; ex-candidat de Fuerza Nueva; condemnat per haver maltractat l’ex-parella; tertulià assidu dels mitjans públics valencians que diu que vol tancar; membre fins fa quatre dies del Consell de Transparència a proposta del PP, que també diu que vol tancar perquè és irregular…

El programa de Vox i el mòdic preu a pagar

Encara que no ho ha verbalitzat, Carlos Flores es veu de vice-president de la Generalitat. És a dir, la fotografia del tàndem governamental que Carlos Mazón no vol veure seria: Carlos Mazón, president, i Carlos Flores, vice-president.

A banda d’aquest preu de la vice-presidència, hi ha qüestions medul·lars en el programa electoral de Vox que segur que seran damunt la taula a l’hora de negociar. Alguns, potser, fins i tot, resulten agradables per al PP. És a dir, els programes de Vox i del PP no són tan lluny com podria semblar, i l’única cosa que podria molestar al PP seria la fotografia en plena campanya per a les eleccions espanyoles del 23 de juliol.

Un d’aquests aspectes és el punt tres, que es titula: “Garantir la llibertat educativa i lingüística i la qualitat de l’ensenyament sense intromissions ideològiques”. Això vol dir que l’espanyol ha de ser llengua vehicular en totes les etapes educatives. També inclou l’eliminació del català com a requisit en l’accés a les places de professor i personal de l’administració. I, frase textual: “Desallotjarem els activistes i assessors lingüístics de les aules i reforçarem la inspecció educativa.”

El punt dos del programa, amb què també coincideix amb el PP, es titula: “Defensa de les nostres tradicions, costums i institucions pròpies enfront dels falsos Països Catalans.”

A banda de lleis que protegesquen la cacera o les “festes” dels bous, cosa amb la qual també està d’acord el PP, Vox du al seu programa “derogar totes les lleis ideològiques del Botànic que amenacen la igualtat, els drets i les llibertats dels espanyols”. Això és, la derogació de les lleis de gènere i memòria històrica, la llei d’habitatge aprovada fa pocs mesos, i la llei de cooperació i desenvolupament sostenible.

El catàleg és més extens. Té a veure amb la promoció de la família, l’equiparació de la immigració irregular amb la delinqüència, les rebaixes d’imposts, les operacions antiocupació…

I À Punt?

Al programa electoral de Vox, no hi diu res de tancar À Punt. D’ençà de la reobertura dels mitjans públics, el partit d’extrema dreta li ha posat la proa damunt. Les amenaces de tancament i l’assenyalament dels treballadors han estat constants. Sempre jugant brut. Sempre aprofitant l’obligació dels mitjans de donar-los veu, quasi sempre en directe, per llançar exabruptes contra tothom. Això, malgrat que, Carlos Flores, ara candidat a la vice-presidència, va ser un dels primers tertulians de cobrar per cada participació. De tancar mitjans públics, el PP ja en té experiència. Qui ha estat el cap de llista per Castelló, Alberto Fabra, va perpetrar el tancament i la liquidació de Canal 9. Amb tot, no sembla que ni els uns ni els altres tanquen À Punt, però sí que intentaran de canviar-ne l’esperit, la llengua, la funció per la qual va ser creada i amb la qual no han cregut mai. Ni els uns ni els altres.

La setmana vinent començarà el teatret de les negociacions, les reunions i les conclusions inevitables.