I per a què els volem els premis del cinema espanyol?

  • Diguem-ho ben alt: els premis Goya són una operació comercial d’àmbit estrictament espanyol

Joan Minguet Batllori
21.02.2023 - 21:40
VilaWeb

No acabo d’entendre tot el sarau que es va organitzar i que encara cueja, poc o molt, pels premis Goya del cinema espanyol. I pel fet que Alcarràs no rebés cap dels premis per als quals havia estat nominat. O que ja no arribessin a nominar en cap modalitat l’última pel·lícula d’Albert Serra, Pacifiction, estrenada al festival de Canes d’enguany. I jo em pregunto: per a què caram els volíem aquests premis? Que els volguessin els productors o l’equip artístic d’aquestes films, ho puc entendre, per si això volia dir més ingressos a la taquilla. Però la resta, per a què necessitem aquest tipus de reconeixement? Que anem faltats d’autoestima?

Diguem-ho ben alt: els premis Goya són una operació comercial d’àmbit estrictament espanyol. En l’àmbit internacional, haver guanyat un Goya és una anècdota. Guanyar un Gaudí no arriba a ser ni això, per més rebombori que facin els qui tenen interès a aparentar lluentons. Guanyar l’Ós d’Or al festival de Berlín, com va fer Alcarràs,  això sí que és una altra cosa. I, amb tot, no deixen de ser premis que, com tots els guardons, contenen tantes dosis d’arbitrarietat que aniria bé que deixéssim de considerar-los un barem cultural de primer ordre. I més en un territori cultural com el cinema, on els interessos financers sempre passen davant de la matèria creativa.

És molt antiga la diferenciació entre art i indústria quan parles de cinema, de disseny o d’altres àrees artístiques que necessiten un component industrial per a fer-se veure. Se n’ha escrit molta literatura. I, per més voltes que hi fem, la història ens ensenya que la indústria sempre –o, si voleu, quasi sempre– va per davant de les idees. A voltes, tots dos àmbits han arribat a conciliar-se; o hi ha gent que fa cinema a pesar de la indústria i no gràcies a la indústria. Però els premis industrials (des dels Òscar fins als que s’inventen els països amb les indústries culturals més raquítiques que puguem imaginar) són la màxima expressió d’una tendència inequívoca: donar suport als productes comercials, d’entreteniment per a les masses.

La confusió pel fet que Alcarràs no rebés cap premi Goya prové, em sembla, de fa uns mesos, quan Espanya va enviar el projecte de Carla Simón a la pugna pels Òscar a millor pel·lícula estrangera. Però la cosa té explicació. La gent –de la indústria– del cinema espanyol va enviar Alcarràs per representar-los als premis de Hollywood perquè pensaven que no tenien res millor que pogués competir-hi i, a més, perquè ja venia avalada pel premi obtingut a Berlín. No és que de sobte s’haguessin convertit al pancatalanisme o que els agradés la història d’uns pagesos del Segrià explicada sense estridències argumentals ni efectes artificials. M’explico?

Si ja s’hagués estrenat As bestas, l’haurien preferida a la pel·lícula catalana, n’estic convençut. I no perquè Alcarràs sigui en català –en aquest cas, no–, que això pot ocultar-se amb el doblatge. A més, al capdavall, la pel·lícula és feta amb diners espanyols. De fet, una de les productores d’As bestas, Atlantida Motion Pictures, està radicada a Barcelona. Això ja passa, quan s’apliquen conceptes culturals o identitaris a una fàbrica. Buscar lògica cultural als comportaments de les indústries culturals és absurd: es mouen pels diners, fonamentalment si no exclusiva pels diners.

Encara entenc menys, si us ho he de dir amb sinceritat, aquells que s’han queixat que Alcarràs no hagués rebut cap premi espanyol, però immediatament després han puntualitzat que la pel·lícula de Carla Simón no els agradava gens. Venien a dir, doncs, que preferien As bestas, però volien significar la seva protesta cap a l’espanyolitat cinematogràfica. És, si em permeteu, com els qui han lamentat amb esgarips la desaparició de la revista l’Avenç, però no hi estaven subscrits. O els qui sintonitzen sempre TV3, de manera militant, i tant els fot que acomiadin professionals, que suspenguin programes, que facin censura o –quasi és la cosa pitjor– que Agnès Marquès entrevisti Luis del Olmo en espanyol. I no passi res.

Em sembla que cal introduir la idea que els nostres gustos (els meus primer de tot, és clar) no serveixen sinó per a converses familiars o tavernàries. Però que en el debat públic caldria introduir criteris més que no pas gustos. I si a la televisió pública catalana s’entrevista en espanyol un senyor que ha treballat sempre a Catalunya, es tanca la televisió. I es fan arribar queixes a la periodista i a la direcció de la televisió. Ras i curt! En el cas del cinema, que ens agradi o no ens agradi Alcarràs és un fet circumstancial. Allò que és rellevant –el criteri, discutible, però criteri– és que Carla Simón fes una pel·lícula d’autor, no restringida a les normes de la comercialitat que marquen les indústries culturals; com la d’Albert Serra. Totes dues s’inscriuen en la tradició independent, exploratòria i no gaire comercial del cinema català (de Portabella, Nunes o Antoni Padrós a Marc Recha o Isaki Lacuesta). As bestas, en canvi, és un producte que juga amb les passions de l’espectador, on l’engany és present sempre (efectes sonors per a subratllar clímaxs, muntatge dinàmic, primers plans, càmera lenta –que és un símptoma d’engany màxim en la narrativa fílmica–). És clar que ens pot agradar, però és lògic que els premis espanyols vagin a parar a una producció destinada a les masses i no a una pel·lícula que, com Alcarràs, juga a una altra lliga; i que ha tingut un ressò comercial excepcional si en tenim en compte la textura.

Fenomen curiós, aquest de la cultura catalana que, de vegades, potser massa, demostra uns símptomes exagerats de feblesa, de necessitat d’estimació externa. Anava a escriure que de vegades la cultura catalana mostra un cert complex d’inferioritat, però potser això seria massa gros. No ho sé. En tot cas, personalment celebro que els premis de la indústria cinematogràfica espanyola s’hagin oblidat d’Alcarràs. No per gust, sinó per criteri.

PS. Vull subratllar que tant Alcarràs com As bestas tenen un punt en comú: totes dues fan una crítica o una reflexió implícita sobre les empreses carronyaires que volen infestar el món rural d’aerogeneradors o plaques. En aquest sentit, el final del discurs de Rodrigo Sorogoyen en recollir el Goya a la millor direcció és fantàstic. I coincideix amb les lluites territorials a Catalunya: energies renovables sí, però no tal com es fa. És bo recordar-ho si tenim en compte que la setmana passada el president Aragonès va inaugurar uns aerogeneradors de dos-cents (!) metres al Perelló, fent cas omís de les demandes justes de la població, que veu com els seus territoris s’infesten de parcs eòlics i de plaques mentre que unes altres parts del país són preservades de la infestació, ai las!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor