“I no et fa res, que tingui dotze anys?”

“Atrapats a la Xarxa” (“V síti”, Txèquia, 2021) és un mig documental mig experiment amb un punt de partida que podem resumir així: tres joves actrius fingeixen que són menors d’edat a les xarxes i el que passa a continuació us sorprendrà. No és cap ironia: en aquest film, premiat en diversos països, la realitat supera la realitat. Si més no, per als que vam ser adolescents a l’era pre-digital. El podeu veure a Filmin.cat en versió original en txec i ben subtitulat en català, que és l’opció que recomano: de llengua minoritària a llengua minoritària.

La idea dels productors era destapar i denunciar com operen els predadors de menors per internet. A tal efecte, van recrear sengles dormitoris per a les tres falses xiquetes i les van inscriure a diverses plataformes socials amb servei de xat. Sense aixafar cap guitarra, deixo aquí dues dades, una de l’inici i l’altra del final: al cap de poc d’obrir un perfil fals a Facebook, una de les actrius ja tenia 900 sol·licituds d’amistat; i una altra: durant els deu dies que va durar el rodatge, van contactar amb les tres noies un total de 2.458 hòmens –que si tots són paisans d’elles, l’estadística fa esgarrifar. L’espectador farà bé de tenir el comandament a mà per passar algunes escenes, i respirarà de saber que, gràcies al documental, la policia txeca va poder iniciar uns quants procediments legals.

Una de les preguntes que ens sorgeixen davant l’abús infantil en línia és què coi ens estem perdent, els adults, perquè una realitat tan corrent ens passi tant per alt. Una explicació podria ser que en el fons ens pensem que tampoc no és tan habitual. En un estudi de Save the Children per a l’estat espanyol, un de cada cinc joves enquestats confessen que han estat assetjats en línia per un adult, com a mínim una vegada. Al càsting mateix del documental –i ja el deixem estar per a qui no l’hagi vist–, quan les actrius de careta angelical van saber l’encàrrec i els van demanar si es veien capaces de suportar-lo, 19 de les 23 aspirants van explicar espontàniament que de jovenetes ja havien patit una forma o altra d’aquests abusos, o sigui que tranquils, que ho tenien per la mà. “No et fa res, que tingui dotze anys?”, preguntaven les falses xiquetes a cadascuna de les cares difuminades dels predadors. Ja us ho dic ara: tot el que els paguessin pel paper és poc.

Se sol dir, per treure-hi ferro, que el món digital és només un reflex del món real. En la qüestió que ens ocupa, i per partir d’un nivell baix, podríem dir que un adult que va sol·licitant “amistat” a perfils de canalla és la translació en línia del clàssic onanista de tanca escolar. Però fins i tot en aquest cas, si l’ocasió fa el lladre, no és cap disbarat suposar que l’anonimat d’internet permet de fer el pas a qui a fora no s’hi arriscaria, i que aquell qui sí que s’hi arriscaria, amb internet té més possibilitats d’anar més enllà. Les xarxes creen comunitat i sabem que els pederastes tenen les seues, extenses, potentíssimes i fosques; que s’hi troben per compartir i per encobrir els delictes de manera fraternal, com els compares han fet sempre a fora. Aquell pederastoide de la nostra infantesa, analògic, sòrdid, solitari, avui té tota una xarxa global al seu servei per fer comunitat, per sentir-se acompanyat en la seua perversitat, que no deu ser pas tan perversa si la comparteixen tants.

Per tant, per aquesta banda, no sé si n’hi ha per a ser gaire optimistes. No cal entrar en estadístiques explícites –un dels webs porno gratuït més visitat del món també lidera el rànquing de denúncies per enregistraments de menors–; de tant en tant aquest pou profund de merda sobreïx i ens vessa davant la vista, evidenciant que pedòfils i pederastes són munió, i un nínxol de mercat. No sé si deveu recordar una notícia de no fa gaires mesos que a Amazon i a Aliexpress s’hi venien nines sexuals hiperrealistes amb cossos de xiqueta i d’adolescent, i també rèpliques exactes de melic en avall de criatures d’uns tres anys, cinc, set, nou, dotze —amb les seues calcetes, faldilletes i tutús—, que podies adquirir com qui compra una Roomba. Les plataformes les van retirar prèvia denúncia, és clar, però aquesta mena de nines continuen al mercat.

Quan les clavegueres de la pederàstia emergeixen a la superfície, sempre es fa passar per un error del sistema. Posa-hi unes plataformes populèrrimes de venda en línia, posa-hi les webs que vulguis de porno mainstream, posa-hi les xarxes socials preferides per la canalla; les primeres diu que de tant de fato com venen no se n’havien adonat, i potser és veritat; les segones que sí, que sí, que ja s’ho miraran, i tal dia fa un any; les terceres afirmen que ja tenen un botonet per reportar, i qui dia passa pum i pam. I entre denúncia i denúncia, ningú no fa cap fàstic al volum de visites addicionals, al munt d’usuaris que d’una altra manera no tindrien, al negoci que hi ha darrere, al mercat que és el mercat.

PS: Mentre embastava aquesta peça, just m’arribava una repiulada que no podia deixar passar. Avui per a mi, ahir per a vosaltres, el perfil de Twitter de la policia espanyola feia circular tres fotos que feien esborronar. Sense context, eren imatges tendres: una habitació infantil amb algun complement decantat cap a la pre-adolescència. Demanaven la col·laboració ciutadana per localitzar l’escenari, buit, congelat per l’ull d’una webcam. “Una menor podria estar en risc”, deia la piulada. A l’hora que acabava aquesta peça, ja l’havien esborrat, i vull pensar que era perquè havia fet el fet. És just de dir-ho: pel que fa a la pitjor cara de les xarxes, sort en tenim, també, de les xarxes.