Passa tantes vegades que em sembla que ens hi hem avesat i ja no ho trobem extraordinari. Però ho és. Mireu, si no: com és que ens entestem a donar voltes, i que si gira i que si tomba, a qüestions que tampoc no s’ho valen? Que determinats personatges ho facin, tan interessadament que no poden ni dissimular-ho, no que no sorprèn. Però que alguns altres –la premsa, sobretot, i també la premsa més seriosa– els facin el joc… Malament rai si és intencionadament, i encara pitjor si ho fan sense ni adonar-se’n.

Que a què em refereixo? Ara mateix, a dos episodis dels darrers dies protagonitzats pel president Puigdemont. I, per bé que els exemples no ens els acabaríem, deu ser el seu protagonisme el que aquesta vegada m’ha fet aixecar l’orella.

Primer episodi. En tornar del viatge oficial a Flandes, tot van ser especulacions sobre la suposada negativa de Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, a rebre el nostre president. Fins a l’extrem que un d’aquells personatges que dèiem, i ben determinat que ho és el tal Garcia Albiol, va arribar a titllar-lo de mentider. Jo, què voleu que us digui, no entenc quina punta hi troben. Si no m’erro, el viatge oficial va ser a Flandes i s’hi van tenir contactes al més alt nivell. Però es veu que hi ha un e-mail adreçat a Juncker en què l’avisen que el president passarà per Brussel·les i l’altre va i diu que no cal que s’hi acosti, que no li podrà dedicar ni una estona. Punt.

Segon episodi. L’endemà o l’altre, el president és entrevistat per l’emissora de ràdio Lleida Ua1 i es veu que acaba responent que no descarta de presentar-se com a candidat a unes eventuals futures eleccions autonòmiques si resulta que el procés no ha pogut culminar. I torna-hi: ara tot són especulacions sobre si el que ha volgut dir és que ja veu que aquesta legislatura, tan curta com la volíem o allargassada fins a ser completa, no serà prou. O que si ho diu per cohesionar Junts pel Sí, que es veu que li fa tanta falta. O que si és per a fer trempar aquesta crisàlide en què s’ha convertit Convergència a les portes de la seva imminent transformació.

I som-hi: que si tomba, que si gira, marejant la perdiu fins que la tenim del tot trasbalsada. Però no podria ser que tot fos molt més senzill?

En el cas de Brussel·les, ho deia Amadeu Altafaj i no veig per què no l’hauríem de creure: si el president passa per la capital de les institucions europees, cal que tingui un gest de cortesia i ho notifiqui a les màximes autoritats que hi tenen seu. Això no és ben bé igual que demanar una reunió a Juncker. Una reunió, d’altra banda, que ara mateix no deu tenir gaire urgència. I tranquils, que ja arribarà l’hora de fer-la, segur.

En el cas de Lleida, més enllà de totes les especulacions, el que té de bo la resposta del president és que certifica una vegada més, i amb contundència, que l’objectiu és el que és: deixar el país a les portes de la independència. Com és que no destaquen això els hermeneutes de les seves paraules? Jo ho trobo molt més significatiu. I noticiable. Però és clar que aleshores la perdiu hi veuria clar. I sembla ben bé que sigui això el que faci més por…

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.