I ara què farem, Joan F. López Casasnovas?

Perfil de Joan Francesc López Casasnovas, el polític, professor i intel·lectual, una referència cívica de diverses generacions de menorquins

Esperança Camps Barber
19.07.2022 - 11:23
Actualització: 19.07.2022 - 22:32
VilaWeb
Fotografia: Prats i Camps

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

S’ha mort en Joan López. Una frase tan seca pot ser un ganivet quan t’arriba al telèfon de bon matí, un dimarts de juliol. I t’arriba per diversos llocs i grups de WhatsApp. I recordes que per Sant Joan et van dir que no es trobava bé. Al mercat també se’n parla. S’ha mort en Joan Francesc López Casasnovas. El fill major de ses Indústries, el germà d’en Guillem, l’economista que viu a Barcelona… S’ha mort el professor, l’investigador, el polític. El poeta. El compilador del folclore, la toponímia, la llengua de Menorca. L’àncora i l’arrel de la saviesa popular. L’impulsor de tantes causes… Amic. Tutor. Bona persona. Imprescindible. Tenia seixanta-nou anys, va fer tota la carrera d’ensenyant a l’institut Josep Maria Quadrado de Ciutadella.

Som tants que li devem tant!

L’emoció desbocada, la que arriba sense ser convocada, no sempre és una bona companya a l’hora d’escriure al diari. En aquest cas em permet la llicència de deixar enrere la formalitat que es demana habitualment. Deia Max Aub que un és del lloc on ha estudiat el batxillerat. Tal vegada és cert. Sobretot, si s’han tingut professors tan generosos com en Joan López. Tan generosos i amb tanta potència que són capaços de canviar destins incerts d’alumnes dubtosos i ajudar-los a traçar una línia que apunta al futur. A acompanyar-los.

Amb en Pau Faner, na Isabel Carmona, na Núria Pons… En Joan López feia part d’un grup de professors molt joves, acabats de llicenciar. Era just el postfranquisme, o el franquisme sense Franco, amb una constitució molt tendra, unes autonomies per arribar, una llengua imposada… Ells van canviar la fesomia i l’estructura del professorat que habitava l’institut. Fins i tot el so i el color d’aquells passadissos de l’edifici del carrer de Mallorca. Teníem moltes ganes de fer coses, de fer de nosaltres, al·lotets i al·lotetes de tretze anys, ciutadans que havien de viure en una democràcia que tot just començava. Eren els anys 1979, 1980, 1981… Em ve al cap com va ser a l’institut l’endemà del 23 de febrer de 1981. Tots sabíem que en Joan López era polític. Li vam fer milers de preguntes. Que si havia previst de fugir de l’illa, que si havia tingut por, que si havia cremat el carnet… Ell ens contestava amb la calma que sempre el va acompanyar i ens donava lliçons d’història contemporània. Sense adonar-se’n.

Era la calma de l’home tranquil, de l’home savi, que sap quina és la importància de les paraules. La importància dels gests. L’home tranquil en una època en què tot bullia. S’havien de reconstruir tantes coses! S’havia d’ajudar a fer emergir tot allò que la grisor havia amagat i allà hi havia en Joan López i tota una generació de joves polítics ben formats que mesclaven la tradició republicana i d’esquerres de l’illa amb tot el que havien après i xuclat durant la seva estada a Barcelona els anys universitaris. Tocava reconstruir i defensar. “Qui estima Menorca no la destrueix.” Crear els fonaments i posar nom a les coses. Normalitzar el català com a llengua de cultura i d’ús habitual. Fer-la entrar als centres d’educació amb naturalitat. Remenar papers i escriure la història de Menorca des de tots els vessants. Desmitificar i modernitzar. Fer que Menorca es relacionàs amb les altres illes amb els altres territoris amb què compartia cultura, llengua i història. Feina de formigueta. Molta feina. Sempre. Sense aturar. Tots els àmbits eren importants. Al Parlament de les Illes Balears, al Consell Insular o impulsant determinades publicacions.

Vaig tenir tanta sort que en Joan F. López Casasnovas fos el meu professor de llengua i literatura a l’institut! No seria qui sóc. No hauria estudiat el que he estudiat. No hauria escrit el que he escrit sense la seva influència. No sé si ell n’era conscient o no, de què va representar per a la nostra generació, però esper que sí. Ja no ho sabrem mai. Tampoc la meva consciència nacional no seria la mateixa si ell no hagués estat el meu professor. Far i norai. Germen i sement.

Darrere el personatge públic, darrere el polític que va ser conseller i diputat, hi havia el professor de literatura espanyola que et feia estimar La Regenta, La Celestina o el Quixot. Que et feia obrir els ulls com a taronges quan us posava Tiempo de silencio com a lectura obligatòria. El teatre de Calderón, les Coplas por la muerte de su padre… Quan et reconeixia algun text ben escrit i s’interessava per la teva vocació. Quan et proposava un treball extra perquè apujassis la nota, perquè sabia que l’escriuries bé… I, com que era molt discret, no et deia res en veu alta ni et feia córrer, però ell anava fent, anava sembrant. I darrere una lectura en recomana una altra i una altra i anar fent. Els fruits, encara els reculls.

En Joan López era un home molt pacient. Probablement, moltes carreres literàries que s’han congriat a l’illa no haurien existit sense el seu mestratge. Sense la seva generositat. No es cansava d’empènyer, de provocar, de col·laborar. I feia allò a vegades tan llemuc d’ajudar escriptors amb les seves primeres obres. Llegia originals, primeres o segones versions. I s’oferia a comentar-les amb l’autor. Recomanava, en remarcava les coses bones, hi proposava canvis, relacionava l’obra amb la tradició… I encoratjava. Sempre encoratjava. Felicitava pels èxits. S’interessava per la teva carrera. Sempre s’oferia a presentar-te una novel·la, a fer-ne un pròleg. O si no s’estravenia, n’escrivia un article ben elogiós a la premsa local on col·laborava amb assiduïtat. Al diari insular o a les publicacions gratuïtes.

L’opinió d’en Joan López era una opinió autoritzada i informada. Fruit de l’estudi metòdic, seriós i constant. De milers de lectures, relectures i reescriptures. En Joan López ha estat, és, un referent cívic per als menorquins, per a tota la cultura catalana. Les seves aportacions sempre mesurades, però molt documentades, la seva conversa, la seva ironia, el punt de vista que sempre té un aspecte nou, diferent, llampant, el fan un dels gegants a lloms dels quals creixem encara.

Però, a banda tot això, hi ha en Joan López poeta. En Pere Xerxa que escriu un poemari enlluernador dedicat a les festes de Sant Joan, capaç de recrear un univers sencer dins el petit enclavament de Ciutadella. El seu poema “Àncora i arrels n’és la millor carta de presentació. ”Encara sé d’un poble que viu sota l’elegíac so de les campanes/ i que cada any, tan blanca com la calç batega la seva ànima,/ quan sent, pausats i rítmics,/ com canten un tambor i un fabiol…/ Conec encara un poble d’un passat quasi mític/ gelós d’un vell tresor…”

I a partir d’ací, anar fent versos, sense donar-se importància, fent sempre que fossin els altres que lluïssin. “Els qui hem nascut a la mar/ tenim per pàtria una barca/ hi alenam els temporals/ també les llargues onades/ dols, amor, pietat,/ vida verda i vida clara…”

Que prest que has partit! (“Vivim a recer d’astres/ indecisos i frívols/ un viatge atzarós”). Faig meva una frase que ha escrit na Maite Salord al seu mur de Facebook: “I ara que farem sense tu, Joan?”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes