I això dels grups de WhatsApp, què?

Crec que el primer cop que vaig sentir o llegir que una tecnologia no era bona o dolenta per si mateixa, sinó que tot depenia de l’ús que se’n fes era en referència a la televisió. Per a mi, que, per model educatiu familiar, vaig créixer sense aquest aparell que els anys setanta i vuitanta molts anomenaven “caixa ximple”, tenia un punt sorprenent pensar que la televisió pogués ser negativa. Totes aquelles pel·lícules i dibuixos animats que els meus amics comentaven a l’hora del pati, aquells partits de futbol que a vegades el meu pare i jo anàvem a veure a un bar, aquells concursos en què una noia amb faldilla curta et mostrava una carabassa i després et regalava un cotxe, allò no podia ser dolent de cap manera. Ja se sap, sempre enyorem allò que no tenim.

Després aquesta cantarella del bon ús i el mal ús s’ha repetit manta vegada: amb els ordinadors, amb internet, amb els videojocs, amb les xarxes socials… És una teoria tan perfecta i tan alliberadora de qualsevol responsabilitat que fins i tot és vàlida per a la bomba atòmica, els drons amb explosius o les pistoles taser de la policia. Sempre hi ha una situació o una excusa per usar-los. Per tant, suposo que dels grups de WhatsApp també n’hem de pensar el mateix. Fins que no es demostri la contrària, tenir la possibilitat de mantenir converses amb diversos interlocutors alhora és una cosa bona. I ara que fins i tot es poden fer enquestes, encara més.

Però si no podem denunciar l’invent sencer, siguem almenys conscients de les perversions que sovint implica. Per començar, la facilitat amb què es creen aquests grups i l’alegria encara més gran amb què persones sovint innocents i honrades hi són (hi som) incorporades. Tant parlar de consentiment i, de cop, sense saber com, et trobes enmig d’un grup que vol rememorar tant sí com no els gols de Messi al Mundial de Catar o un altre per a parlar dels detalls d’una festa d’aniversari a la qual en el fons t’estimaries més no anar. Però, mentrestant, gaudiràs cada dia del bonic debat sobre si regalar un val per a un massatge a quatre mans damunt un matalàs d’aigua o una escapada romàntica a la Vall d’en Bas, combinat amb aquell altre debat en què uns sempre s’ofereixen ràpidament a dur patates i olives i tu sempre acostumes a acabar amb l’encàrrec de dur pastís i espelmes, sense tenir gens clar si li agrada la xocolata ni quants anys fa l’homenatjat.

La varietat de grups és infinita. Teòricament, els familiars i els de la feina són els imprescindibles. Teòricament, si tens la sort de tenir feina, haurien de ser un de cada. Però no. Hi ha un grup només amb els fills, un altre només amb els pares, un altre de la família sencera, un altre amb la família de la parella, un altre que ningú no gosa tocar des que la Nerea va deixar l’Aina però no va sortir del grup… I a la feina, per pocs treballadors que hi hagi, de seguida es faran subgrups, i disgustos hi haurà en descobrir que hi ha grups als quals no ens han convidat. Amb els amics es pot fer de més i de menys, però sempre hi haurà el dels antics companys d’escola, el de l’institut, el de la colla o el del poble d’estiueig. De grups de WhatsApp polítics, a Catalunya se n’han fet tants els darrers anys que Mark Zuckerberg els deu tenir en un servidor a banda. Durant una època treien fum, però ara, com el país, s’esllangueixen.

També hi ha els grups dels qui comparteixen afeccions, els qui comenten els partits del Barça i els qui s’expliquen quin temps fa. I n’hi ha de perversos, és clar, com uns que van arribar a fer-se notícia l’altre dia que diu que fan apologia de l’anorèxia i de la bulímia, en què les noies diuen si són “annes” o “mies” i es dediquen a compartir consells i estratègies. Un altre grup divertit, segons Corinna zu Sayn-Wittgenstein, és el que tenen el seu ex-amant borbònic i dos dels seus ex-marits, en què es dediquen a malparlar d’ella. I un capítol a part mereixerien els grups de pares i mares de l’escola, que tant serveixen per a confirmar que l’endemà cal anar disfressat de goril·la albí com per a fer circular els fulls de deures que els petits obliden o perden perquè altres ja s’ocupen d’aconseguir-los.

Com tothom, o gairebé tothom, sóc a més grups de WhatsApp dels que necessito i dels que voldria. Alguns em són de molta utilitat, uns altres són entranyables i uns quants serien silenciables. Tot i que gairebé ningú no ho fa, a vegades estic temptat de sortir-ne quan algú fa una pregunta de l’estil “Algú anirà a l’oficina divendres?” o “Algú ha trobat la gorra de Pikachu del Pol, que se l’estima molt?” i tothom se sent cridat a respondre que no. “Jo no.” “Ai, jo tampoc, em sap greu.” “Jo no, però si hi vaig/el trobo, t’aviso de seguida!” Tot ben amanit amb emoticones i dibuixets. No són aquestes les respostes que buscàvem, estimats. La pregunta era oberta, però volem saber qui sí que hi va i qui sí que ha trobat el barret. En fi, ara que s’acosta Nadal i Cap d’Any, moment culminant d’aquests grups, no us descuideu d’enviar pares Nadal i focs artificials a tothom. No sigueu antisocials, va.