20.04.2026 - 15:30
|
Actualització: 20.04.2026 - 16:26
Són les deu del matí al centre de València. Karen, Dorlin, Meche, Saruj, Leandro, Anuj i centenars més de persones, potser en són mil, fa hores que esperen per entrar al registre de l’ajuntament. Sempre hi ha cues, a les oficines del padró i del registre, però cap com la d’avui, que comença al carrer de l’Arquebisbe Mayoral, va pel carrer de la Sang i s’allarga pel carrer de Sant Vicent. Tothom du una carpeta a la mà. Algunes són més noves i algunes altres tenen més història. Contenen la seua vida: el passaport, alguna factura, un certificat de no se sap ben bé què… Però sempre hi falta un paper, que és una frontera. En aquest cas, és el que permet d’entrar –o no– dins la regulació extraordinària que ha posat en marxa el govern espanyol. Les carpetes seran, en un moment donat, un element indispensable per a protegir-se del sol o, en algun cas, per a tapar-se la cara, perquè no volen eixir per la televisió ni volen ser fotografiats.
Hi ha tanques grogues i uns quants policies municipals que miren que res no es descontrole. Però res no es descontrola, en aquestes cues. Tothom és ben conscient que cal tenir paciència. Alguns fa més d’un any que esperaven aquest dia i el fet que el govern espanyol anunciara la regularització els ha semblat un regal del cel. El mateix cel que ara els castiga amb un sol inclement i deslocalitzat.
Avui és el primer dia habilitat per a presentar la documentació per a obtenir un permís de residència, però la desinformació plana sobre la majoria dels presents. El termini s’acaba el 30 de juny. Els tràmits s’han de fer a les oficines d’estrangeria o en algunes oficines de correus. Sempre, s’ha de demanar hora.
Intentem de parlar amb algunes persones perquè ens conten les seues històries personals, però també perquè ens expliquen les dificultats amb què es troben per reunir la documentació necessària. Alguns, com Saruj i el seu amic Anuj, que són a mitja fila, tenen moltes dificultats per a comunicar-se. Amb prou feines aconsegueixen de dir-nos mig en anglès, mig en castellà, que fa nou mesos que són ací i que estan empadronats. Estan convençuts que, si aconsegueixen d’entrar a l’ajuntament, ja n’eixiran amb el certificat de vulnerabilitat que els permetrà de continuar el procés.
El mot vulnerabilitat apareixerà moltes voltes en aquest reportatge, perquè és el certificat de ser vulnerables, que aspiren a obtenir les persones amb qui parlem.
Aquest document, el certificat de vulnerabilitat, l’expedeix Serveis Socials i avui, després d’esperar tantes hores, l’única cosa que faran serà lliurar una instància, al registre general, adreçada a Serveis Socials perquè els facen arribar aquest certificat. Quan algú intenta d’explicar-ho a Saruj i a Anuj, ho entenen i el somriure se’ls mig esborra de la cara.
Just a l’altra banda de la porta de l’Ajuntament hi ha una segona cua, molt més curta i que evoluciona amb molta més rapidesa. És la de la gent que va a cercar informació. Dues funcionàries no perden la paciència, ni tan sols amb els qui tenen dificultat de comprensió perquè no parlen ni català ni castellà. Els diuen que han d’omplir la instància que els donen elles mateixes i que s’han de posar a l’altra cua. L’altra cua és aquesta tan llarga que desmoralitza els demandants. També han d’adjuntar una fotocòpia de la primera i la segona pàgina del passaport.
Hi ha gent asseguda a les voreres o ajupida intentant d’emplenar la instància. Hi ha bolígrafs que van de mà en mà. I hi ha algun bon samarità que ajuda el proïsme i explica a qui calga què s’ha de posar a cada casella.
Papers per a treballar
Tania és cubana i fa quatre anys que és ací. És una de les poques persones que volen parlar amb els mitjans de comunicació i que es deixen enregistrar en vídeo. Diu que és a la cua d’ençà de dos quarts de sis del matí. Aviat entrarà a les dependències municipals i està neguitosa, com qui arriba a la meta i té por d’entropessar. Com que no té papers, no li han fet mai un contracte de feina i les cosetes que ha pogut fer, sempre han estat en negre i de manera esporàdica. Diu que té els papers preparats perquè li’ls omplen i mostra un folre de plàstic amb la instància en blanc. Pensava que el procediment era fàcil, però el certificat de vulnerabilitat ha estroncat la seua marxa cap als papers i la regularització. L’altre requisit, el del certificat d’antecedents penals, diu que el té, que els que fa el govern cubà tenen una validesa d’un any i que el seu expira el mes vinent. “Per això és una cursa contra rellotge, diu”, tot observant les persones que té al davant i amb qui ja ha forjat una amistat que es podria dir que és per a sempre, perquè fa més de cinc hores que conviuen i han vist junts com es feia de dia.
No gaire lluny de Tania hi ha Karen, que és de Veneçuela. Va arribar ací amb la seua filla el mes de setembre. Viuen a Xirivella i ens diu que a l’ajuntament d’allà no els fan els papers. La filla vol fer l’ESO i estudia en un institut on fan escola a adults. Karen no està empadronada i també necessita el certificat de vulnerabilitat.
Dorlin és un enginyer mecànic d’Hondures. També ocupa una bona posició a la cua perquè ha arribat passades les cinc del matí. Fa sis mesos que va arribar a València. Està empadronat perquè la seua família ja és ací. “Sóc el darrer a venir-hi”, diu, i quan li preguntem per què ha deixat el seu país diu que fugia de la delinqüència. Tenir papers, diu, li obrirà moltes possibilitats per a poder treballar en un ofici en què es considera bo.
Ens acostem a un grup amb uns quants joves. Els demanem si ens volen contar les seues circumstàncies i la majoria miren cap a l’altra banda. Alguns assenyalen Leandro, un bolivià que fa dos anys que és ací. “Sóc ací per la regularització en massa que ens ve bé a tots els immigrants i he vingut a l’ajuntament a cercar el certificat de vulnerabilitat que acredita que no tenim ningú ací.” Fins ara ha treballat en negre, en la construcció.
En sec se sent un crit. Alguns integrants de la cua han interpretat que una persona que volia saludar s’intentava colar. Quan el cas ha estat comprès, la calma ha tornat per si sola a aquest ens que té vida pròpia i que es mou i serpenteja cada volta que una de les funcionàries demana a les cinc primeres persones que entren a les oficines municipals. Llavors, tot són sospirs i mirades de complicitat. Saben que no hi ha un horari especial d’atenció i que, a les dues en punt, els funcionaris tancaran la finestreta. Preguntem a una de les funcionàries que ordenen el trànsit què passarà amb la gent que, sens dubte, es quedarà avui a fora. La resposta és l’arronsament d’espatlles i cara de pomes agres, com subratllant la impertinència de la pregunta.
Resseguint la cua, arribem al carrer de Sant Vicent. Just davant el teatre Olympia hi ha Meche, que és de Veneçuela. És metgessa i també té pendent l’homologació del títol, un altre tràmit que sap que serà molt lent. Va arribar a València el mes de juny del 2025. Està empadronada perquè el seu marit, les dues filles i el nét ja viuen ací. “Sóc l’única irregular de la família.” Com que les filles ja són majors, diu que no pot optar al reagrupament familiar.
El tall de la cua
Mentre parlem amb Meche, veiem que un seguici format per les dues funcionàries i dos policies municipals camina decididament cap al final de la cua. Són les 10.55, encara hi ha gent que s’hi incorpora i és clar que no tenen cap opció a ser atesos. Així, després de fer un càlcul aproximat, posen una línia imaginària i aleatòria: “Lamentem dir-los que a partir d’ací ja no arribem”, els diuen en castellà. Hi ha una mica d’aldarull i cares d’incomoditat. Com pot ser què els diguen això, ara?, s’exclamen. Però sempre amb calma. Les funcionàries els expliquen que encara tenen temps d’anar a uns altres llocs on hi ha un registre general amb la mateixa validesa que el d’ací. Els ajuden a posar les adreces al navegador del mòbil. Els expliquen que aquest tràmit no sols es pot fer a l’Ajuntament de València, que tenen més possibilitats… I se’n van.
La darrera persona que ha passat el tall se sent afortunada. No ens vol donar ni les dades ni la seua peripècia personal: només ens diu que necessita regularitzar la situació perquè vol treballar. Amb ella, la cua no s’ha acabat. Només s’ha trencat.
Quan marxem, Tania i Karen ja han entrat a fer el tràmit. Dorlin hi entrarà aviat.
