Manuel Neuer braçalet LGBTI
Manuel Neuer, porter de la selecció alemanya, a qui la UEFA va obrir diligències per lluir un braçalet de suport al col·lectiu LGTBI.

Declarar-se obertament gai en un esport amb tanta testosterona com el futbol no és pas joc de poques taules. El primer futbolista d’elit que va fer-ho fou el britànic Justin Fashanu. El jugador, d’origen jamaicà, va fer públic que era homosexual el 1990 en una entrevista a The Sun titulada “Estrella de futbol d’un milió de lliures: ‘Sóc gai'”. Aquesta decisió el va marcar per sempre més. Tot i la seva valentia, el món del futbol se li girà d’esquena. El 3 de maig de 1998, el cos de Fashanu va aparèixer penjat en un garatge abandonat. S’havia suïcidat pel rebuig i la incomprensió de què havia estat víctima després de sortir de l’armari. La història de Fashanu l’ha convertit en un referent de la lluita LGTB a l’esport. Fins al punt que el Dia Internacional contra l’Homofòbia al Futbol se celebra el 19 de febrer, en record del dia del seu aniversari.

fashanu gai futbol
Portada de The Sun en què Fashanu revelava la seva orientació sexual (fotografia: The Sun).

Tanmateix, més enllà del tràgic precedent de Fashanu, avui l’homosexualitat continua essent un tabú en el futbol masculí, sobretot en les divisions més prestigioses, i els jugadors gais estan condemnats a l’ostracisme. En paraules d’Hector Bellerín, jugador català de l’Arsenal, és “impossible” que un futbolista es declari homosexual. “Alguns afeccionats no estan preparats. Al rugbi, els afeccionats ho respecten, però la cultura del futbol és diferent. Revelar que ets homosexual pot ser molt desagradable”, assegurava en una entrevista a The Times. I és ben cert. A Europa, cap més futbolista professional en actiu no s’ha atrevit a trencar el silenci després de Fashanu. Hi ha alguna cosa que falla, doncs. Per què els futbolistes gais no es veuen amb cor de sortir de l’armari?

El model tradicional de masculinitat

El filòsof i investigador de l’esport Guillem Turró explica al llibre Ètica de l’esport que als esports amb contacte físic, com és el cas del futbol, hi ha més homofòbia perquè hi predominen “valors com l’agressivitat, la competitivitat, la duresa, l’ímpetu i la lluita, que s’associen amb un model tradicional de masculinitat”. A parer seu, la intolerància a l’homosexualitat del futbol masculí és més marcada que en el futbol femení. El cas de la nord-americana Megan Rapinoe, millor jugadora del món el 2019, és paradigmàtic. La futbolista es va declarar obertament homosexual el 2012, i d’aleshores ençà ha mostrat amb orgull la relació que manté amb la jugadora professional de bàsquet Sue Bird, quatre vegades campiona olímpica amb la selecció dels Estats Units. En canvi, en el futbol masculí la manca de referents gais és aclaparadora. Ara per ara, seria impensable que dos futbolistes de renom mundial fossin parella i ho admetessin obertament.

Quant a això, Turró identifica una interdependència entre l’homofòbia i el masclisme, i assenyala: “Diversos autors defensen que l’homofòbia esportiva està molt relacionada amb perspectives de gènere que associen l’homosexualitat amb la feblesa física.”

Por de l’ostracisme

Tanmateix, desvincular-se de la masculinitat hegemònica del futbol pot tenir un cost personal molt gran. Això fa que els pocs futbolistes que s’hi atreveixen surtin de l’armari després de retirar-se, quan ja no tenen tanta pressió. Els casos de l’ex-internacional alemany Thomas Hitzlsperger i de l’ex-davanter del Lió Olivier Rouyer en són bons exemples.

Per una altra banda, Turró destaca que és més fàcil de sortir de l’armari en un esport individual, perquè ser gai en un esport col·lectiu implica tenir por del rebuig dels companys d’equip. I és normal que sigui així, oimés tenint en compte que jugadors de l’elit del futbol han expressat la seva homofòbia sense pèls a la llengua.

El croat Ivan Rakitic, ex-jugador del Futbol Club Barcelona, forma part d’aquesta vergonyosa llista. “Respecto els homosexuals, però no vull aquesta gent al vestuari. No me n’aniria d’un equip per això, perquè respecto igual un homosexual que un negre, però si és possible m’estimo més no tenir gais en la meva vida”, va dir en una entrevista d’Offside Magazine. Les declaracions d’Antonio Cassano, ex-futbolista del Milà, van en la mateixa línia: “Si són marietes, és problema seu. Jo només espero que no hi hagi homosexuals en l’equip nacional.”

Així i tot, també hi ha hagut mostres de suport envers els jugadors LGTB. Poques, tímides i probablement insuficients, però ja són un pas en un llarg camí a seguir. Més de vuit-cents esportistes alemanys van publicar declaracions contra l’homofòbia a la revista 11 Freunde. “Per mi totes les persones som iguals, independentment de la nostra orientació sexual. Si un company d’equip, homosexual, fos discriminat, jo el protegiria de l’imbècil que l’amenacés. Aquesta és també la raó per la qual els nostres companys no fan pública la seva condició. Puc entendre tothom qui no vulgui exposar-se a això”, va escriure Max Kruse, internacional alemany i davanter centre de la Unió de Berlín.

 

Precisament, un company de Kruse a la selecció, el porter Manuel Neuer, també ha palesat el seu compromís contra l’homofòbia unes quantes vegades. No fa gaire, justament a l’Eurocopa d’enguany, l’arquer del Bayern de Munic va lluir el braçalet de capità amb els colors de l’arc de sant Martí a tots els partits. Tanmateix, la Unió d’Associacions Europees de Futbol (UEFA), màxim òrgan del futbol europeu, va considerar que aquest símbol podia ser partidista i va obrir diligències contra Neuer, però la indignació social va fer que s’arxivés l’expedient poc després.

Equidistància de les institucions del futbol

La neutralitat de la UEFA en l’afer Neuer ha tornat a posar de manifest l’equidistància de les institucions del futbol a l’hora d’eradicar l’homofòbia. I no és pas l’únic cas. En l’Alemanya-Hongria de la fase de grups de l’Eurocopa, la UEFA va prohibir que el partit es jugués amb la façana de l’estadi de Munic il·luminada amb els colors de l’arc de Sant Martí, tal com pretenia de fer el batlle de la ciutat, Dieter Reiter, amb l’objectiu d’enviar un missatge de tolerància arran de les maniobres del parlament hongarès contra els drets del col·lectiu LGTBI. La UEFA va dir en un comunicat que “el racisme, l’homofòbia, el sexisme i totes les formes de discriminació són una taca en les nostres societats”, tot i que va argumentar que no podia acceptar la demanda pel “context polític”.

Estadi Allianz Arena de Munic il·luminat amb els colors de l’arc de Sant Martí.

L’altre gran ens del futbol internacional, la Federació Internacional de Futbol Associació (FIFA) té aquest mateix tarannà. El darrer Mundial de futbol es va fer a Rússia, on menys de la meitat de la població creu que les persones LGTBI hagin de tenir els mateixos drets que les heterosexuals. A més, el 2013, el president d’aquell país, Vladímir Putin, va aprovar una llei que castigava els homosexuals per fer “propaganda de relacions sexuals no tradicionals”. Per si no n’hi hagués prou, el Mundial següent es farà a Catar, un dels països del món més intolerants amb l’homosexualitat, fins al punt d’arribar a dictar i executar penes de mort com a càstig per les relacions homosexuals, tal com informa l’estudi “Homofòbia d’estat” elaborat per l’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transsexuals i Intersexuals (ILGA).

Panteres Grogues, un recer contra l’homofòbia

La situació a casa nostra també té un marge de millora clar. Als Països Catalans, tot i ser un territori pioner en el reconeixement dels drets LGTB, tampoc no hi ha hagut mai cap futbolista d’elit que s’hagi declarat gai públicament. Segons dades del Consell Català de l’Esport i el Ministeri de Cultura i Esport espanyol, als Països Catalans hi ha 187.602 homes futbolistes federats (80.478 al Principat, 79.115 al País Valencià i 27.739 a les Illes). Segons un estudi de Dalia, pel cap baix, un 6% de la població europea es considera homosexual. Per tant, la invisibilitat dels gais al futbol afecta més de 10.000 persones al nostre país.

Amb la intenció de resoldre aquesta problemàtica, el 1994 es va fundar a Barcelona el col·lectiu Panteres Grogues, el primer club esportiu LGTB del Principat, que ara mateix té 1.150 socis i 14 seccions. Joan Miró, president de l’entitat, ho recorda: “La iniciativa va sorgir perquè no hi havia cap espai on es pogués practicar esport d’una manera lliure i distesa, fora dels equips convencionals, on havies d’ocultar la teva orientació sexual.” L’11 de setembre d’aquell mateix any, Panteres Grogues va organitzar el seu primer partit: un matx de vòlei platja.

De mica en mica, el projecte de Panteres Grogues es va anar consolidant i Miró va fer el pas de fundar la secció de futbol. “Jo sempre he jugat a futbol, però pensava que era l’únic gai que hi jugava. Havia d’amagar la meva sexualitat. Quan s’acabaven els partits, els companys explicaven anècdotes sobre la seva vida amorosa mentre ens dutxàvem, però jo havia de callar. Tot va canviar quan vaig viatjar a Alemanya per motius laborals i vaig trobar un club de futbol –diu–. Vaig veure que hi havia molta més gent com jo. Per això, la nostra finalitat és lluitar contra l’homofòbia en el món de l’esport, tot donant visibilitat als nostres esportistes amateurs.” I ho rebla així: “Calen més referents al món professional.”

 

‘Si em vaig allunyar del món del futbol és perquè sóc gai’ 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.