Fa pocs dies que va arribar a casa el número 69 de la Revista d’Igualada. Com sempre, l’Antoni ens n’havia anunciat l’arribada per correu electrònic. Havíem de quedar un dia d’aquests. L’intent de convocatòria del consell de redacció no havia reeixit. Aquests dies, ja se sap.

Jo feia molts anys que coneixia l’Antoni Dalmau. Quan era diputat venia per Masquefa i m’havia presentat Vida i mort de les llengües amb Ramon Barnils el 1992, però quan ens vam començar a tractar amb regularitat va ser arran de la recuperació de la Revista d’Igualada, l’any 1999. Que una revista així hagi aguantat tants anys l’Antoni ho atribuïa al fet que en les reunions del consell de redacció ens ho passàvem molt bé, però el pal de paller de tot plegat era ell.

Ell va concebre la revista, la va dirigir i va vetllar per tots els detalls. Tenia la vocació de convocar noms de prestigi (només entre els escriptors hi trobem des de Marta Pessarrodona i Narcís Comadira fins a Empar Moliner i Xavier Mas Craviotto), però, sobretot, la revista ha estat un focus de projecció i coneixement de personatges, creadors i professionals anoiencs. La seva tasca com a historiador el va dur a recuperar la memòria de polítics i lluitadors de la comarca. Per exemple, va fer la recerca exhaustiva dels anarquistes igualadins.

En les reunions que fèiem jo mateixa, que sóc una anoienca perifèrica, vaig descobrir moltes històries d’Igualada i dels igualadins. I ell sempre anava fins al final. Recordo el primer article que vam publicar sobre Natividad Yarza, la primera dona alcalde de l’Anoia i que es va haver d’exiliar al final de la guerra. Era d’Isidre Surroca i acabava amb un final de pel·lícula:

“Uns quants anys després, els familiars del germà de Natividad, Mariano Yarza Planas, van rebre una carta a Barcelona de la seva tia des de França en la qual els explicava que retornava de l’exili. La família la va anar a rebre a l’estació de França i només van trobar-hi les maletes. Ella no va aparèixer i els familiars ja no en van saber mai més res…”

Però l’Antoni no en va tenir prou i no va parar fins que va esbrinar el parador de l’alcaldessa i mestra de Bellprat. Trobareu el desenllaç en dos articles d’Antoni Dalmau a la revista d’Igualada (“Els darrers dies de Natividad Yarza, la primera alcaldessa (1872-1960)” i “Novetats sobre la vida de Natividad Yarza“). I hi trobareu molts més dels seus articles. Si us entreteniu a mirar els continguts de la publicació també entendreu aquest sentiment de desemparament. A l’Anoia ens hem quedat orfes, hem perdut l’home que ens servava la memòria.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.