Alumnes catalans els anys trenta, quan el castellà era desconegut per la major part de la població, segons els autors (fotografia: Onada Edicions).

El castellà no es parla de manera generalitzada a Catalunya per la major part de la població fins a principi o mitjan segle XX. Aquesta és la tesi principal del llibre El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització (Onada Edicions), de Mireia Galindo (1976), Francesc Bernat (1964) i Carles de Rosselló (1972). Tots tres doctors en filologia catalana han volgut entendre i narrar l’origen i desenvolupament del castellà a Catalunya. Una llengua que avui dia gairebé tothom sap, però que no fa pas gaire poca gent parlava. Per explicar aquesta tesi, han coordinat les entrevistes a noranta catalans de més de noranta anys que encara són vius i que els han contat la seva història en relació amb el castellà, la dels seus pares i la dels seus avis, tot complementat amb una explicació sòlida del context.

El llibre abasta tres generacions: la dels avis –nascuts entre el 1850 i el 1870–, que, segons els seus néts ara entrevistats, eren bàsicament monolingües catalans; la dels pares –nascuts entre el 1880 i el 1890–, que, segons els entrevistats, tenien coneixements rudimentaris del castellà i el feien servir molt poc, amb entrebancs; i la dels entrevistats –nascuts entre el 1912 i el 1927–, que van aprendre el castellà a l’escola i el van començar a parlar a fora.

“Molta gent se’n sorprendrà, perquè molts estan convençuts que aquí parlem castellà d’ençà dels Reis Catòlics. I aquest llibre demostra que no és cert. És molt recent”, explica Francesc Bernat, un dels tres autors. I és molt recent perquè el castellà arriba a través de l’escola, però a l’escola hi anava molt poca gent durant els segles XVIII, XIX, i principi del XX. Per tant, no l’aprenien. A final del segle XIX, més del 60% dels catalans eren analfabets. El 1910, el 42%; i el 1920, el 29%. Però, a més, una cosa és aprendre una llengua a l’escola, i una altra, parlar-la al carrer. “Si hem après alguna cosa de la generació de principi del segle XX, és que amb el castellà a l’escola no en van tenir prou. No van llançar-se a parlar-lo fins que no van trobar gent que el fes servir habitualment”, diu Mireia Galindo. És a dir, quan arriben les onades migratòries dels anys quaranta i cinquanta.

“Bilingües, els anys vint i trenta, molts ja ho eren, però no ho són gairebé tots fins els quaranta o cinquanta, en ple franquisme, quan s’uneixen diversos fenòmens: hi ha molt poca gent que no vagi a l’escola, que és solament en castellà, com els mitjans de comunicació que entren a les cases; arriba immigració en massa en castellà; i parlar en català amb desconeguts és perillós –pot ser un policia franquista–, cosa que fa que un catalanoparlant s’adreci al desconegut en castellà, per si de cas”, diu Francesc Bernat. “Els informants”, explica el llibre, “recorden casos d’indefensió als jutjats, d’insults i d’agressions físiques pel fet d’usar el català.”

Més casos que evidencien el desconeixement total o molt gran de la llengua es troben a les entrevistes, fetes per estudiants de filologia catalana sota la supervisió dels autors. El llibre en publica llargs fragments, i inclouen, per exemple, la senyora que es feia acompanyar per la filla al cinema perquè li traduís els films; la dona que confonia perdices amb bardisses, o la que confonia sartenes amb serpents. “I el fenomen, hem vist amb les entrevistes, passava al camp i a la ciutat. En tots dos llocs, el castellà en gran part era desconegut fins fa poc”, diu Carles de Rosselló.

D’esquerra a dreta: Francesc Bernat, Carles de Rosselló i Mireia Galindo.

Tots tres autors citen de llibre de referència Tres escoles catalanes: minorització lingüística i implementació escolar a Itàlia, França i Espanya (Pagès, 1966), de Miquel Pueyo, lingüista i ara Paer en cap de Lleida (ERC), un dels primers autors a estudiar l’entrada de llengües a través de l’escola en castellà forçosament, el servei militar obligatori o la justícia. “La immensa part de la població, no parlem de les elits, no comença a ser afectada fins a la implantació dels estats nació, que a l’estat espanyol va ser lenta, com l’escolarització. Una escolarització que no és altruista. Tal com diuen a França, l’escola francesa és una màquina de fer francesos. A l’estat espanyol, hi havia un mal sistema d’ensenyament, i molt lent. I per això van anar lents a entrar la llengua”, diu Bernat.

El llibre permet de veure dades ben interessants –el 1920, una tercera part de la immigració era dels Països Catalans, i el 1940, tan sols el 15%–, fenòmens poc explicats –fins no fa pas gaire, eren sobretot els castellanoparlants els qui es passaven al català quan dos parlants es trobaven, però el franquisme ho va canviar del tot– i uns altres ben desconeguts –les escoles de la República espanyola havien d’aplicar el famós decret de bilingüització del 1931, però tothom ho feia a la seva manera, segons que es desprèn de les entrevistes: hi havia escoles que ensenyaven un dia tot en català, l’endemà, tot en castellà, en dies alterns; unes altres, en castellà solament l’assignatura de castellà, i unes altres, mai en català.

Una de les conclusions del llibre, l’explica Carles de Rosselló: “El castellà és llengua pròpia de Catalunya? Si llengua pròpia és sinònim de llengua territorial, històrica, aquest llibre deixa clar que no. El castellà no és llengua pròpia de Catalunya. A la Catalunya de fa vuit dècades, el castellà era la llengua del costat.”

Podeu comprar Història de la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.