El matí del 6 d’agost del 1945 la ciutat d’Hiroshima va viure un dels atacs més ferotges de la història de la humanitat. Estats Units hi va deixar caure la ‘Little Boy’, la primera bomba nuclear utilitzada contra persones. L’atac atòmic havia estat precedit per un període de sis mesos d’intens bombardament estratègic amb bombes convencionals sobre seixanta-set ciutats japoneses. Tres dies més tard de la catàstrofe d’Hiroshima, Harry S. Truman, el president d’Estats Units, va repetir l’ofensiva a Nagasaki, on van morir 80.000 persones més. La fi de les hostilitats entre el Japó i Estats Units es va fer efectiva sis dies més tard i la Segona Guerra Mundial va acabar amb la capitulació del país nipó.

A causa dels bombardaments van morir 246.000 persones, 166.000 a Hiroshima i 70.000 més a Nagasaki. La majoria de víctimes eren civils que van morir immediatament, però són molts els qui van restar ferits de per vida. Els sobrevivents se’ls anomena ‘hibakusha‘, que en japonès vol dir ‘persona bombardada’. Molts d’ells, abans o després, han sofert desfiguracions físiques i més malalties causades per la radiació, com ara el càncer. El deteriorament genètic ha afectat generacions posteriors, o bé en forma de malaltia o de deformació.

Fa poc TV3 va entrevistar Yoshiko Kahimoto, una hibakusha del bombardament sobre Hiroshima:

A continuació recuperem un documental nord-americà dels anys seixanta sobre el desenvolupament de la bomba atòmica i la decisió d’utilitzar-la contra el Japó. Aquest document el va emetre en català el Canal 33 al programa ‘Segle XX’, presentat per un jove Joan B. Culla.

A la cultura popular, al llarg d’aquestes últimes dècades han aparegut moltes obres que s’han centrat en el llançament de la bomba nuclear sobre Hiroshima, la majoria amb esperit crític. És el cas d’Akira Kurosawa, el director més representatiu del cinema japonès, que el 1991 va dirigir ‘Rapsòdia en agost’. O ‘Creadors d’ombres’ de Roland Joffé. Segurament, la més representativa és ‘Hiroshima mon amour‘, dirigida per Alain Resnais i que amb els anys, s’ha convertit en una de les icones de la Nouvelle vague.

Quant a la música, el 1980 els britànics The OMD van compondre la cançó ‘Enola Gay’, nom de l’avió que va deixar caure la bomba atòmica sobre Hiroshima. La lletra del tema musical és una crítica a un dels gests més horribles de la Segona Guerra Mundial.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.