Fotografia: Tornaveu

Hervé Pi és un llibreter i activista nord-català que coordina el Comitè de Solidaritat de la Catalunya Nord i que ha estat un dels impulsors de l’exposició ’55 urnes per la llibertat’. A més, és un dels membres fundadors i secretari de l’entitat cultural Aire Nou de Bao i vice-president de la Federació per a la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes. Hi parlem l’endemà de la diada solidària que es va fer a Perpinyà, mobilització que valora molt positivament pel que fa a la participació.

Vau escollir el 30 d’octubre per a celebrar la diada solidària amb el Principat perquè feia un any de l’aplicació de l’article 155. Com heu viscut els fets d’aquest darrer any?
—Com a catalans, al comitè això ens ha afectat a tots, perquè ens hem sentit partícips d’aquest procés i tenim moltes esperances en allò que malanomenem Catalunya Sud. Ens hi sentim molt identificats. Hem participat en totes les mobilitzacions des de fa anys, fins i tot abans del 2012, i ens coneixem tots. També coneixem bona part d’aquells qui són a presó. Són companys de lluita. Som molts que baixem a les manifestacions cada 11 de setembre i ens trobem regularment a les mobilitzacions. Evidentment, suposo que si la gent es manifesta és perquè se sent afectada, com a catalana i com a demòcrata.

Catalunya Nord ha estat clau en moments com l’1-O o en la marxa cap a l’exili. Ho pot continuar essent ara, d’alguna manera?
—Som clau perquè som fora de la jurisdicció espanyola i, per tant, aquí les persones i entitats catalanes poden trobar refugi; no exili, però sí refugi. Aquí han passat moltes coses, no les sabem pas totes, segurament. Sembla que casa nostra ha tingut un paper important i esperem que, si és necessari, pugui tornar-l’hi a tenir en un futur. També esperem, però, que no ho sigui. Recentment hem sabut el paper que va tenir Catalunya Nord pel que fa a l’exili, cosa que no sabíem. De la mateixa manera que vam saber, el 4 o 5 d’octubre, que les urnes havien passat per aquí. Hi ha molta gent que treballa en l’anonimat i ho fa molt bé i ha de continuar fent-ho així.

L’AMI ha dit que estudia de traslladar-se a Catalunya Nord si li tallen el finançament. Què en penseu?
—El president de l’AMI ha dit aquest matí que no se sap pas mai, que si en un futur fos necessari, per què no? Però que, de moment, això són fake news. Si és necessari, evidentment, se cercaran solucions, però per ara no ho és.

Aquest darrer any, heu detectat gests polítics per a denunciar la repressió?
—A Catalunya Nord sí, a l’estat francès no. Tenim dos-cents municipis i un centenar de batlles que s’han adherit al manifest a favor de la democràcia, la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. És la meitat, més o menys. A l’estat francès no hem vist pas aquest moviment de cap de les maneres. Els eurodiputats José Bové i Marie-Pierre Vieu sí que es mouen. Tret d’aquests dos, però, hi ha molt pocs moviments. Manuel Valls, que podria ser un d’aquests representants polítics que ens defensa, va per un altre camí, pel qual van la major part de polítics de l’estat francès. Catalunya Nord és molt diferent de la resta.

Entenc que parleu de la posició que, individualment, han decidit de prendre aquests polítics, i no de la posició de partits com el Partit Comunista francès.
—Aquí tenim Nicolas Garcia, que és comunista i vice-president del Consell Departamental i que fa molta feina amb Marie-Pierre Vieu. Ara, la veu del partit no és tan clara. Hi ha la voluntat de posar a les llistes europees un pres polític català, però, ara per ara, és la voluntat d’uns quants. No estic segur que sigui la voluntat de tot el partit. Només és una idea, un projecte del qual es parla. Nosaltres coneixem comunistes que no han signat el manifest per l’alliberament dels presos. Es diuen demòcrates i troben malament que siguin a la presó, però no aniran pas tan lluny de manifestar-se.

Parlàveu de Manuel Valls. Com valoreu el seu salt a la política catalana?
—A Catalunya Nord, al principi, era estimat, una persona que tenia bona imatge perquè és català. Però quan va venir, però, va preguntar si podia parlar català perquè no sabia si un primer ministre de l’estat francès tenia dret de parlar-lo. Abans parlava català amb tranquil·litat, però aquell dia ja dubtava, ja havia perdut una mica el seu esperit. Ho recordem i a partir de llavors no té tants seguidors. Jo crec que la major part de la població de Catalunya Nord és favorable a la democràcia i rebutja que hi hagi presos polítics i exiliats i fa pas costat a l’espanyolisme. Per tant, no estan amb Manuel Valls. Valls ha perdut tota la credibilitat a Catalunya Nord. És vist com un oportunista. Passar de ser republicà i d’esquerres a monàrquic de dretes i fins i tot arribar a pactar amb l’extrema dreta és una cosa que aquí no li perdonaran pas.

Aquests últims dies s’ha parlat de fer una marxa per Europa per a reivindicar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Creieu que pot fer reaccionar polítics com Macron?
—No sabem com reaccionaria França, però ens sembla que la proposta és molt interessant. És molt important traslladar el debat a l’estat francès. Els polítics i els mitjans de comunicació agafen directament la versió de Madrid i, per tant, una versió que no és contrastada. Fer-nos presents a l’estat francès és, evidentment, necessari perquè és el segon estat d’Europa. A Alemanya ja s’ha guanyat una victòria i a l’estat francès se n’ha de guanyar una altra. Penso que anar un dia a l’estat francès és una necessitat. Nosaltres hi serem i farem el que sigui possible i necessari. No sé si hi ha un projecte ben definit, però hi serem. Els polítics com Macron o Valls tenen una idea. Macron parla de fer una llista unitària a les europees amb Ciutadans. És una manera que tenen de pensar molt estranya. No estem convençuts, però, que la gent s’adhereixi a tot el que diuen. En aquest moment està perdent pes i força. Per tant, un debat sobre què passa a Catalunya em sembla inevitable i necessari. A Catalunya Nord, la població entén molt bé què passa. Nosaltres tenim la possibilitat d’entendre el català i seguir la informació de TV3 i VilaWeb. A França, malauradament, no és així, i traslladar el debat allà podria ser una manera de despertar-hi consciències.

Si més no, podria servir per a interpel·lar una part dels ciutadans francesos?
—S’hauria de fer, però no se solucionarà en un dia perquè els francesos són molt jacobins i no entenen pas tot el que passa a Catalunya. És una feina que s’ha de fer amb temps, debat i discussions. A Catalunya Nord això es fa i pensem que, majoritàriament, la gent es posa més del costat català que no de l’espanyol. A l’estat francès passa al contrari, per un desconeixement total. Aquest desconeixement no canvia d’avui per demà, amb una manifestació. Una marxa des de Perpinyà a París, per exemple, duraria temps. Serien uns vint, vint-i-cinc dies que permetrien de parlar, en què s’obririen debats. Es posaria la realitat a la plaça pública de l’estat francès i es faria pressió democràtica.

Tot això que ha passat al Principat aquests últims temps ha servit perquè a Catalunya Nord hi hagi més consciència nacional?
—Ens mirem què passa al sud. Hi ha gent que hi col·labora, gent que s’ho mira, poca gent que hi és contrària… Tot allò que passi al sud serà molt important. Esperem que la república que es faci a Catalunya no sigui calcada a la francesa. Esperem que les paraules ‘llibertat, igualtat i fraternitat’ tinguin un sentit real i no pas el sentit que hi dóna la república francesa, perquè llavors no val la pena. No cal fer una república francesa en petit. Cal fer una república com cal, que escolti els pobles. És evident que la república francesa esclafa els pobles i els ho nega tot, pitjor que a l’estat espanyol. La República Catalana, per tant, ha de ser diferent. Si ho és, per nosaltres i per la catalanitat serà una ajuda molt important. El Comitè de Solidaritat surt de la territorial de l’ANC, que arreplegava gent per l’11-S. Tenim uns cinquanta socis. S’han multiplicat per quatre amb el Comitè de Solidaritat i, per tant, la gent està més disposada. La gent està més mobilitzada que un any o dos enrere, quan es limitaven a manifestar-se només al setembre.

Però, més enllà del que pugui passar al sud, el procés ha servit perquè més gent a Catalunya Nord s’animi a reivindicar els seus drets davant l’estat francès?
—Això ho veurem el 10 de novembre, que commemorem el Tractat dels Pirineus. Veurem si som capaços que s’impliqui més gent en la manifestació per a reivindicar allò que és nostre.

I creieu que al sud hem pres més consciència dels problemes dels nord-catalans o sovint us sentiu oblidats?
—Les coses han canviat, tot i que potser no han canviat al 100%. Molta gent del sud, quan venia a Perpinyà venia a França. Quan es va explicar que les urnes havien estat a Elna, molta gent del sud va veure que hi havia una altra cosa i que a Catalunya Nord potser hi havia una possibilitat d’ajuda. Això que s’explica ajuda els catalans del sud a veure els catalans del nord d’una altra manera. Potser quan arriben aquí veuen que la llengua no té el nivell que s’esperen, però sí que veuen que el sentiment de catalanitat, de país, ha crescut. Una visita d’un parell d’hores a Perpinyà no permet de descobrir el país, sinó que s’hi veuen les coses de manera superficial. Però d’ençà del primer d’octubre, la gent del sud veu Catalunya Nord amb uns altres ulls, n’estic convençut.

Quins objectius té la Catalunya Nord avui dia?
—Tenim moltes reivindicacions. Evidentment, hi ha la llengua. De totes les llengües de l’estat francès és la més maltractada. N’hi ha que ho tenen més malparat, però. A Catalunya Nord la salut de la llengua no és bona, però hi ha molta gent amb qui es pot parlar català quan hi ha voluntat i temps. No és igual que a Occitània, per exemple. Aquestes altres llengües tenen una oficina per la llengua, però la de la Catalunya Nord és blocada pel Ministeri d’Interior, potser perquè això que passa al sud els inquieta una mica. Fa dos anys o tres que l’oficina per la llengua, que existeix a Occitània, Bretanya i el País Basc, és blocada. Però la llengua no s’ha perdut pas. Està en un estat molt preocupant però encara hi ha un 30% de persones que saben català, que no és pas 0 ni 5, com algunes llengües de l’estat francès. Potser per això tenen més facilitats que nosaltres. La nostra salut, tot i ser preocupant, és massa forta per a un estat francès jacobí que no suporta cap altra llengua que la francesa. Hi ha un 60% de la gent que diu entendre el català. Per tant, la llengua no és morta del tot. Pel que fa a l’escola, hi ha moltes iniciatives, però no hi ha una demanda unitària per a millorar i intentar arreplegar tothom. Avui l’ensenyament immersiu i bilingüe representa només un 7%. Si hi afegim l’opcional, arriba al 25%, però aquest va de mitja hora a la setmana a dues hores. Això, per a un lloc on la llengua és esborrada de l’espai públic, és molt complicat.

Més reivindicacions?
—Sabem que la intenció de l’estat francès és suprimir els departaments. Teníem la sort, fins ara, de tenir un departament que coincidia, més o menys, amb la realitat històrica de Catalunya Nord, el departament francès dels Pirineus Orientals, englobat dins la regió d’Occitània, un qualificatiu que, evidentment, no ens correspon. Aquí, de dos-cents vint municipis, dos-cents són catalans, el 90%. Per tant, aquí hi ha reivindicacions a fer i ens hem de manifestar per tot això.

Malgrat que, en molts moments la llengua ha estat en un estat encara més crític, la identitat catalana no s’ha perdut mai.
—No, malgrat que la identitat és barrejada per molta gent. Molta gent també se sent francesa. A Catalunya Nord som 450.000 habitants i cada any en tenim 5.000 que vénen de l’estat francès. Ens trobem, per tant, amb una població originària de Catalunya inferior a la meitat. L’altra meitat prové de l’estat francès. Molta d’aquesta gent, però, es considera catalana i estima aquest país i no té por de reivindicar una identitat catalana, i això és important. Si un 60% de la gent entén el català però no hi ha un 60% de persones originàries de Catalunya Nord, vol dir que hi ha una part important d’aquesta gent que ha après i parla la llengua.

Sou un dels impulsors de l’exposició ’55 urnes per la llibertat’. Com va néixer la idea i quina valoració en feu, després d’haver passat per Brussel·les, Perpinyà i Barcelona?
—Va néixer per atzar. Un artista que tenim al comitè va pensar que podríem fer alguna cosa i va tenir la idea de donar urnes a una vintena d’artistes. Al principi, la cosa es limitava només als artistes de Catalunya Nord. Però quan vam anar madurant la idea vam obrir-la als artistes del sud, on s’ha concretat més el projecte. Ha esdevingut una cosa important que al desembre anirà a Tortosa i al gener a Girona. Encara no hem tancat tots els llocs.

El dia de la inauguració d’aquesta exposició a Catalunya Nord, el batlle de Perpinyà es va posar el llaç groc. Com el valoreu, aquest gest?
—Ens va alegrar i ens va sorprendre molt. Per Sant Jordi, al Consell Departamental es va penjar la pancarta de ‘Llibertat presos polítics’ i nosaltres vam enllaçar Perpinyà. A les sis del matí, però, van treure tots els llaços grocs que havíem posat. Per tant, el fet que quatre mesos més tard es posés un llaç groc el veiem positiu i esperem que duri.

Què ha passat en aquests quatre mesos perquè hagi fet aquest canvi?
—No ho sabem. És un polític, i rebre el president de la Generalitat no és pas rebre qualsevol persona. És important. A més, a l’ajuntament hi ha regidors i tinents de batlle que tenen una certa simpatia pel fet català i ajuden sense matisos. Segurament la seva posició ha anat evolucionant per les converses amb ells. A Catalunya Nord molta gent té simpatia pels presos i els exiliats i no accepta que l’estat espanyol faci això que fa. Per tant, algú que es vol presentar a unes eleccions també ha de valorar tot això.

Ha rebut cap crítica per aquest gest, a l’estat francès?
—A França no sabem ben bé què ha passat i a ell tant li fa perquè té uns setanta anys i no té pas la intenció de presentar-se a cap elecció a França. Tant li fa, què diuen a França. A vegades plantar cara i no fer cas del que diuen els francesos és bo per a les eleccions municipals.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb