L’herència enverinada del 2022

L’any que se’n va el recordarem, sobretot, per dues coses. Per la pujada insòlita dels preus i perquè acabem més pobres que no vam començar, malgrat tancar l’exercici amb un creixement que vorejarà el 4,5%. Som més rics en termes monetaris, però podem comprar menys productes i serveis que ara fa un any amb els mateixos diners. Vet ací la contradicció aparent. Ja d’ençà del principi del 2022 els mercats energètics han marcat la marxa de la nostra economia. El fort encariment dels hidrocarburs ha causat efectes en cascada en el cost de l’electricitat, el transport i, finalment, en tota la cadena productiva, amb la guerra d’Ucraïna com a factor agreujant.

Així, dins el cistell, podeu posar-hi la llum, el gas, la benzina… però també els aliments, que finalment tanquen l’exercici amb una pujada anual molt pròxima al 15%. Un tancament en què gairebé semblen tan perillosos com l’energia mateixa, que aquests darrers mesos ha reculat, en un estira-i-arronsa continuat. Durant l’any, hem vist coses increïbles, com ara l’IPC tocar gairebé l’11% a l’estiu i el preu del kilowatt/hora pujar a l’estratosfera. I també hem vist com els tipus d’interès s’enlairaven després de molts anys de no comptar per a res, atès que eren al zero o, fins i tot, negatius. I, com ja hem anat comentant aquests darrers dies, el final d’any és especialment amenaçador en l’euríbor, ja més amunt del 3%, el més alt en catorze anys. Sobretot per als qui tenen hipoteques a tipus variable, és clar.

Ha estat un any terrible per als analistes i per als qui treballen en models per a fer previsions. Els uns i altres s’han fet un fart de canviar de números cada dos per tres. Això sí, sempre deien que l’activitat anava a menys. Fa un any es creia que el creixement del 2022 seria al voltant del 6% i que la inflació seria de l’1,5%. Sobre la marxa s’han anat actualitzant, fins a la setmana passada, en què el Banc d’Espanya i l’INE van fer l’últim retoc, que no deixa de ser sorprenent. Canvis fins a l’últim moment.

El cas és que després d’uns quants mesos en què totes les previsions apuntaven cap a una recessió de l’economia espanyola, el Banc d’Espanya va publicar dimarts passat l’Informe Trimestral sobre l’Economia Espanyola en què millorava les previsions de l’estat espanyol per a aquest any. La institució pronostica un creixement del 4,6% el 2022, una dècima per sobre de l’estimació anterior, adduint que alguns indicadors de l’INE han sortit més bé que no s’esperava aquests darrers mesos. L’INE ha estat menys generós i l’ha deixat en un 4,4%.

En definitiva, un any en què, segons el PIB per càpita, haurem tocat més diners, però que en realitat la butxaca estarà més malament. Semblen misteris de la macroeconomia i de la microeconomia. Però també hauríem de tenir en compte tot allò que no s’ha fet. I hi ha dos aspectes molt importants. Si no és que hi ha un canvi en qüestió d’hores, restaran penjades les decisions sobre pensions que el govern espanyol va prometre de tenir enllestides el 31 de desembre. No sabem què passarà amb la seva proposta. Recordeu que és allargar els anys cotitzats de 25 a 30 i destopar les bases reguladores, la qual cosa implica un feix de diners a pagar, sobretot per als empresaris. Simplement, no hi ha acord, però resta pendent una solució que, no ho dubteu, serà dolorosa per a algú, després de l’augment del 8,5% als pensionistes de cara a l’any vinent.

I l’altre fil que hi ha penjat és el dels fons europeus. La Cambra de Comerç va presentar dijous passat un informe de la situació, del qual Blai Avià es feia ressò ací, a VilaWeb. Explicava que, de fet, a l’estat espanyol la xifra total de repartiment, d’ençà que va començar el programa, és tan sols d’un 64,5%. Per tant, si es manté aquest ritme, l’estat espanyol tan sols haurà mobilitzat dos euros de cada tres dels fons europeus disponibles (un 63,5%, segons els càlculs de la cambra) al final del programa, d’ací a un any.

A Catalunya, tampoc no ho fem bé. Deia que les tardances i mancances de l’administració espanyola representen tan sols parcialment les dificultats en el repartiment de fons europeus a Catalunya. Fins al mes d’octubre, Catalunya havia rebut de l’estat espanyol 2.193 milions d’euros dels 3.039 milions en concepte de fons europeus que li pertoquen durant el període 2021-2023. Tanmateix, la Generalitat fins ara tan sols n’ha mobilitzats 1.115 milions, poc més de la meitat del total ingressat (50,8%). Un altre regal enverinat…

Sens dubte, aquest endarreriment ha passat factura a Raúl Blanco com a secretari general espanyol d’Indústria i Pime, que va ser rellevat del càrrec divendres passat, abans no plegui la ministra Reyes Maroto, per presentar-se a la llista de Madrid. Diuen que ha estat pel “Perte” del cotxe. Crec que deu ser per més coses.

Per cert, l’estat espanyol ja és l’únic país gran d’Europa que encara no ha recuperat el nivell de PIB d’abans de la pandèmia. Després d’haver-ho aconseguit Itàlia i França, Alemanya hi va arribar al segon trimestre d’enguany. L’economia espanyola, segons el Banc d’Espanya, no arribarà a aquest punt fins al 2024. A Catalunya, ja ho veurem, però si fa o no fa…

I si m’ho permeteu, el que crec que és el més greu de tot. El mes de setembre la Generalitat va presentar el document “Aproximació al càlcul de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central per al 2019”.

Segons el grup d’experts que van fer el càlcul, el dèficit fiscal per al 2019, segons el flux monetari, és quantificat en 20.196 milions d’euros, xifra que representa un 8,5% del PIB, cinc dècimes més que no l’exercici del 2016 (càlcul anterior). Amb el mètode càrrega-benefici, s’obté un dèficit fiscal de 14.556 milions d’euros, un 6,1% del PIB, cosa que representa quatre punts percentuals del PIB més que en l’exercici del 2016.

Posem-nos en el millor dels casos. Vol dir que gairebé 15.000 milions han volat sense cap mena de contrapartida. I així any rere any. Potser per això se’n parla tan poc i, segurament, en els resums de l’any que es publicaran, pocs recordaran la dada. I vet ací el que em preocupa. Ho donem per fet. Ho hem interioritzat de tal manera que sembla que ja no val la pena ni parlar-ne. Quan Sánchez diu que el procés s’ha acabat, muntem un gran escarafall, però crec que això a ells els va bé. Parlar de procés i no de números. Així ningú no parla dels 15.000 o 20.000 milions que ens han escapçat un any més.

I això que representen del 6% al 8,5% de tot allò que produïm a Catalunya! Em sembla una barbaritat. L’acumulat d’aquests darrers anys és una xifra que fa feredat. Mentrestant, ens queixem dels problemes i de l’educació que tenim. “No ho podem pagar, perquè no hi ha diners”, diu la Generalitat. “Si ho voleu millorar, poseu encara més imposts als ciutadans o augmenteu el deute, però no us passeu”, ens diuen de Madrid. M’emprenya massa recordar-ho. Algú pensa alguna vegada com podrien ser la sanitat i l’educació (i les infrastructures i…) amb aquests diners ben col·locats a casa nostra? Jo, sí. I massa sovint.