“Hem vist tan poques dones alletar que ens n’han d’ensenyar”

Una de les decisions que se solen prendre durant l’embaràs és si a la futura criatura li donarem el pit o no. “Si puc, sí”, diuen moltes gestants, segurament amb certa desconfiança sobre la capacitat del seu cos d’alletar. N’hi ha que tenen clar que no. N’hi ha moltes que ho volen, i en donen, però que ho acaben deixant abans no voldrien. I una de les principals causes és la manca de suport i acompanyament. Més enllà de posar-se el nadó al pit o donar-li el biberó, la lactància té moltíssimes més variants, i en el cas de la lactància materna, a més, el cos pot experimentar mil i un entrebancs. Per reflectir tota aquesta diversitat d’experiències que sovint són amagades rere les imatges idí·liques que omplen les xarxes socials, la periodista Saioa Baleztena i l’assessora de lactància Mireia Serra han escrit Totes les lactàncies molen (Ara Llibres). Un llibre que recull tot de testimonis i veus d’expertes, a més de recursos. Una mena de manual que alhora és un fil més d’aquesta xarxa que es va teixint entorn de la maternitat. Ara que som en la Setmana Mundial de la Lactància Materna, en parlem amb totes dues autores.

—Quina rebuda ha tingut el llibre i amb quina voluntat l’heu fet?
—Saioa Baleztena [S. B.]: L’hem fet amb el convenciment que és un llibre necessari, i també amb molta responsabilitat, per això també hem procurat de ser molt rigoroses a l’hora d’aportar la veu de les expertes i complementar la radiografia que volíem fer d’allò que significa la lactància a la nostra societat. Aquests dies constatem el punt de partida pel qual vam apostar per aquest projecte, que és la necessitat de donar veu a experiències diverses, que normalment les vivim en solitud, perquè el sistema, els mitjans de comunicació, etc., no donen veu a aquesta realitat que hi ha darrere la maternitat. Sembla que en la lactància tot es redueixi a pit o biberó, i entre l’un i l’altre hi ha tot un espai d’experiències. Sobretot, volem abraçar-les totes en un crit de reivindicació, respectar-les i validar-les, i deixar de jutjar-nos entre nosaltres.

—El llibre sorgeix arran de l’experiència de Mireia Serra i de la crida que va fer a les xarxes amb l’etiqueta #totesleslactànciesmolen. I a partir d’aquí, el projecte va anar creixent.
—Mireia Serra [M.S.]: La meva experiència és com la de moltes altres mares, no té res d’especial. Sóc una mare més a qui el sistema va abandonar, i d’aquí va arrencar el meu activisme. Vaig desitjar una lactància materna exclusiva i no va ser possible. Em van veure diferents professionals de la salut i ningú no va saber donar-me suport, ni tan sols escoltar els meus desitjos, ni donar les indicacions que tocaven perquè jo pogués fer allò que desitjava.

—És una cosa que, malauradament, passa moltes vegades.
—Sí. Després vaig tenir els pits trinxats, sagnant durant molt de temps, tot el drama… Però n’he vist tantes, com a assessora de lactància, que penso que la meva és una més i prou. Una cosa que sí que em va causar molta sorpresa va ser que en el postpart hi hagués tanta solitud, no tan sols respecte del sistema, que no ho vetlla ni ho acompanya, amb uns professionals que et donen indicacions contradictòries, sinó també respecte de l’entorn. M’adonava que hi havia un missatge que havia calat molt en contra de les mares, molt poc empàtic. Has de ser feliç perquè tens una criatura sana, tu estàs bé, el part ha anat bé, doncs ara, mira, si li has de donar uns biberons, endavant. Em va sobtar molt, aquest buit del postpart, aquest sentir-te totalment perduda, i pensar que allò només et passa a tu.

—Una paraula que apareix sovint quan parlem de lactància, i de maternitats en general, és culpa. Si has volgut una determinada lactància i no la tens, és fàcil viure-ho amb culpa, amb vergonya, amb sentiment de fracàs. Això deu fer que costi més de compartir tot allò que ens passa.
—M. S.: En una presentació del llibre, una de les expertes va dir una cosa molt bonica, que aquest era un llibre de “no estàs sola”. Hi ha totes aquestes realitats… Hi ha la de tantes mares que hem tingut dificultats per a establir una lactància materna exclusiva, però també mares o gestants que tenen uns altres tipus de lactàncies i que tampoc no són compreses. Hi ha el testimoni d’en Pol, per exemple, que és un home que ha alletat… Hi ha moltes realitats que estan invisibilitzades. I hi ha tota aquesta culpa que comentes, poca empatia i poca escolta. També en les lactàncies amb biberó, que han de sentir com els diuen que no donen el millor nivell de salut per al seu fill. Hi ha una sèrie de judicis que vénen per totes bandes.

—Som jutjades fem el que fem. Fem crides a la sororitat, però hi ha moltes mirades jutjadores quan algú treu el biberó per donar-lo a un nadó. Si la criatura és més gran, el judici és per a qui encara li dóna el pit…
—S. B.: Ens hem acostumat a viure aquests judicis, aquesta estigmatització, en silenci. Interioritzes aquestes crítiques i les normalitzes. Tenim molt normalitzat que la gent es fiqui amb les nostres decisions. Una de les coses boniques que ens passa en les presentacions és que persones que van tenir fills fa uns quinze anys, quan intervenen, recuperen la vivència de la seva lactància i s’emocionen com si haguessin passat dos dies. Això és molt important. És la constatació de l’impacte que ha tingut la lactància sempre a les nostres vides i que continua tenint. I, sobretot, com afecta tot això a la salut mental i quins recursos tenim per a fer-hi front.

—Això ens porta a parlar dels professionals i de quina formació reben sobre lactància. Ara per ara és molt poca, i per tant, el suport i l’assessorament moltes vegades s’ha d’anar a cercar fora del circuit de la sanitat pública.
—S. B.: És totalment aleatori. I passa que al final totes les assessores de lactància que es van formant cobreixen aquesta mancança del sistema, i evidentment no tothom accedeix a aquests recursos. Sovint, la figura d’una assessora de lactància acaba essent determinant perquè una lactància tingui èxit. Sigui quina sigui, eh? Perquè sembla que només s’assessori en la lactància materna i no; hi ha moltes més realitats en què també cal aquest acompanyament.

—I com explicaríeu aquesta repercussió en la salut mental que dèiem? Com pot afectar no viure la lactància que tu vols? Es pot trobar molta incomprensió i menysteniment en un moment de vulnerabilitat en què aquestes dificultats trasbalsen molt.
—M. S.: Al final, és una relació amb el teu cos. I tenim tanta desconeixença d’això, de la fisiologia en si, de com funcionen els nostres cossos, com es fabrica la llet, com surt… Moltes vegades arribem al moment d’alletar amb una desconfiança molt bèstia amb el nostre cos, un cos que d’ençà de petites ha estat sexualitzat. Per exemple, hem vist molts casos de testimonis que han intentat de fer una lactància materna perquè l’entorn els deia que era la millor opció, però hi havia alguna cosa dintre seu que els feia sentir rebuig. I és molt difícil que una dona arribi al moment d’alletar sense cap ferida en aquest sentit. També hi ha un altre testimoni de lactància en diferit, cosa que per mi és admirable, perquè vol dir una dedicació constant d’extreure’t llet per a la teva criatura, i deia, és que tinc una necessitat mamífera d’alimentar la meva criatura, i si no ho puc fer directament amb el pit, doncs ho faig així.

—S. B.: Hi ha una altra qüestió, que és que ens han educat perquè tinguem un paper en què ens adaptem al mandat que hi ha sobre nosaltres. I per això, si decideixo donar llet de fórmula i amb biberó, pel motiu que sigui, aquesta autodeterminació molesta la societat. Molesta tant qui decideix donar el pit com qui decideix donar el biberó. Encara no estem prou acostumades a trencar les normes, i la reacció que això genera a la societat, malgrat que nosaltres estiguem convençudes de les nostres decisions, té un efecte directe sobre nosaltres. Tot això fa que per a la salut mental sigui un moment de màxima vulnerabilitat. I paradoxalment, o no, el sistema s’oblida absolutament de la salut mental de les mares. Amb sort, tot això ho tractes amb una psicòloga que pagues de la teva butxaca, i en la majoria dels casos, sense suport psicològic, això deixa una cicatriu oberta que també afecta la criança i totes les esferes de la vida de les dones.
—M. S.: També passa que afecta positivament a la salut mental: una dona que alleta, l’apoderament que arriba a sentir!

—Cada lactància és un món, però dieu que sempre és sinònim de remoguda física i emocional. Per què deu ser? Penso en les àvies, les dides, que tenien tots aquests coneixements i per a elles era una cosa completament fisiològica. Moltes de les qui ara som mares hem estat filles del biberó. Estem desconnectades.
—M. S.: Entenem tan poc la fisiologia de la lactància, hem vist tan poques dones alletar al nostre entorn, abans de ser mares… Això ens crea una desconnexió brutal i fa que ens hagin d’ensenyar a donar el pit molts cops. I, és clar, si ens n’han d’ensenyar i, a sobre, els qui ens n’ensenyen no ho fan com toca i donen informacions contradictòries… També té a veure amb les expectatives que s’imposen al voltant de la maternitat i la lactància. Aquest ideal de bona mare, de mare perfecta… Les xarxes no hi ajuden gens, són plenes d’imatges idíl·liques, poc reals, i quan t’hi trobes veus que allò no té res a veure amb el que vius tu.
—S. B.: Som la generació del biberó, sí. I una altra qüestió és que ara tenim molta més informació. De fet, tinc amigues que ara estan embarassades i van atabalades, “tinc la sensació que he de llegir més”, em diuen. S’imposa aquesta responsabilitat per mirar de suplir totes les deficiències que sabem que hi ha en l’atenció sanitària

—Al començament de la lactància recordo pensar que tot allò que havia llegit, que era força, no em servia de res, en aquell moment. Creia que estava preparadíssima però tot em venia de nou.
—M. S.: Jo sempre dic que, per molt que hagis llegit i sàpigues detectar què et passa, al final, quan et trobis un problema, sigui quin sigui, necessitaràs algú que t’ajudi, que et digui quina és la postura correcta, com has de col·locar el nadó, o si heu de revisar això o allò altre. Cada cas serà diferent i ho aniràs entomant segons les dificultats de cadascú. Crec que és important arribar-hi, no pas amb tanta informació, sinó amb aquesta confiança que et deia amb el nostre cos i amb la nostra capacitat d’alletar. Al final, això és un treball molt més intern i molt més profund. Durant l’embaràs, totes les mares mirem molt com ens creix la panxa, ens en fem tot de fotos, però els pits no ens els mirem gaire, no ens els toquem, i també passen moltes coses amb els pits, durant l’embaràs.

—I tant. A mi ara em sap greu no haver-los fotografiat, també, per veure’n els canvis, perquè no tenen res a veure els pits d’abans i durant l’embaràs amb els pits dels primers mesos de lactància i amb els que fa dos anys que alleten una criatura.
—M. S.: No ens hi fixem, i quan neix la criatura els pits passen a ser la part del cos amb què estem en contacte les vint-i-quatre hores del dia. Hi comences una nova relació i vas perdudíssima. Per tant, més que llegir tant i informar-nos tant, que també va bé, s’hauria de treballar realment la confiança amb el nostre cos. Escoltar què volem fer amb aquesta capacitat d’alletar, que això no ens ho ha d’explicar ningú.

—En el llibre doneu veu a experiències de tota mena, hi apareixen qüestions encara poc tractades, com la donació de llet en un dol gestacional, la lactància no interrompuda, en persones trans, després d’un càncer… També trenqueu mites repetits fins a la sacietat (no, la llet materna no perd propietats amb el pas del temps). És una bona eina perquè moltes persones es puguin sentir acompanyades en la seva lactància, sigui com sigui.
—S. B.: Hi ha aquesta intenció, i nosaltres pensem molt a abraçar totes aquestes experiències, però, més enllà, voldríem que fos una eina perquè la gent del nostre entorn i de qualsevol persona lactant entengui una mica més bé tot allò que implica la lactància en la nostra societat. No és un llibre per a mares i prou. Sabem que la manca d’acompanyament institucional, sanitari i social és la primera causa de l’abandonament de la lactància. Per això és important que tothom hi estigui familiaritzat. Dins el món sanitari també veuen que és una qüestió imprescindible. La Maria Llavoré, llevadora de l’Hospital Sant Pau, deia en una presentació que era important que els professionals sanitaris també llegissin el llibre. Sembla que els llibres de maternitat i lactància siguin únicament per a persones que han parit, i m’agradaria que arribés a tota la gent que pot fer que aquestes experiències de lactància siguin diferents.