El paper dels tribunals en les societats democràtiques ha estat històricament l’objecte de discussions inacabables. Bàsicament centrades en la legitimitat d’un poder que, en definitiva, es concentra a les mans d’un cos que no és escollit de manera democràtica per la població, al revés d’allò que passa amb el legislatiu i l’executiu. Però interessades també en l’abast possible que hauria de tenir l’exercici d’aquest poder.

Per això, l’abús potencial de poder que els tribunals poden exercir ha estat una preocupació constant de les societats democràtiques a occident. Societats que han procurat d’establir límits sobre els temes i les causes en què un tribunal podia intervenir. Que el poder judicial pot interpretar les lleis, però no aplicar-les, per exemple, és un d’aquests límits, segurament el més conegut. El dret al jutge natural clarament és un altre límit. Que no pots ser jutjat dues voltes per un mateix delicte, també. En definitiva, el concepte de separació de poders, que s’entén que és bàsic per a la democràcia, es basa en el reconeixement que cadascun de tots tres poders constitucionals té una esfera pròpia d’activitat i que els altres dos la respecten.

Però tots sabem i som conscients que els jutges, en alguns països, i a l’estat espanyol això és escandalós, han travessat la línia que delimitava tradicionalment les seues competències i es comporten com uns quasi-legisladors, que creuen tenir el dret d’opinar i de prendre decisions sobre qualsevol cosa, amb la capacitat autoatorgada de corregir les decisions que legítimament han pres les altres dues branques. I de fer-ho no com un remei excepcional, quirúrgic, sinó com una pràctica quotidiana, gairebé banal, invasiva, a l’escala més baixa de totes.

Allò que es coneixia tradicionalment com la “moderació judicial” ha saltat pels aires i sembla que els jutges han decidit que tenen dret de resoldre qualsevol controvèrsia que un litigant li presente. Deixant ben lluny aquell temps, que va existir, en què un tribunal podia declarar-se incompetent simplement perquè la solució al problema que se li formulava no entrava en la seua esfera d’activitat, sinó en la del legislatiu o de l’executiu. Per exemple, reconeixent que una disputa d’essència política o de caràcter científic no té sentit que la resolga un tribunal.

Això ve a tomb, per exemple, de dues decisions sobre la pandèmia que diferents tribunals han pres aquestes darreres hores. Ahir, el govern català va llançar definitivament la tovallola i va decidir de no insistir més en la demanda del confinament nocturn en algunes poblacions, en vista de la intransigència dels tribunals que, formalment, l’haurien d’autoritzar. I un cas més greu encara és el que ha passat a Castelló, on un jutge ha ordenat a l’hospital públic de la Plana de practicar una teràpia amb ozó a un malalt que la demanava, en contra del criteri unànime del personal clínic. Teràpia aplicada, a més, per personal aliè a l’Agència Valenciana de Salut al qual s’han hagut de cedir, per ordre judicial, les instal·lacions públiques. Ahir, hi va haver concentracions de metges als hospitals valencians, indignats lògicament per la intrusió d’aquest jutge en la seua esfera de competència.

Són dos casos reveladors, i només els porte a col·lació a fi de discutir sobre el poder judicial, perquè impliquen una entrada de cavall en un terreny en què fins ara els jutges, que és evident que no són metges ni experts en salut pública, respectaven els criteris professionals.

Al nord i a Andorra, la situació, tot i no ser perfecta, no és tan bel·ligerant. Però al sud és evident que, especialment d’ençà del cop d’estat del 155, l’estament judicial s’ha sentit legitimat i animat a saltar-se tots els límits, segurament en vista que el Tribunal Suprem espanyol era el primer de fer-ho. I comencem a viure situacions d’autèntica bogeria. Decisions extravagants i que superen clarament els límits d’allò que pot fer un jutge, com és el cas de les reinterpretacions recents de la legislació sobre delictes d’odi, que alteren totalment la voluntat no tan sols explícita sinó explicitada del poder legislatiu.

Però és una situació a què no ens podem conformar ni acostumar, i que es pot corregir. Que s’ha de corregir. No es podrà corregir mentre continuem formant part de l’estat espanyol, però el canvi en la conformació del sistema judicial és una de les decisions més urgents i necessàries que haurà de prendre la República Catalana. I, en aquest sentit, cal recordar que el Llibre Blanc de la Transició Nacional dibuixa una manera ben factible de resoldre l’organització d’aquest poder fins i tot durant el període transitori. Per mitjà de construir una governació més democràtica i d’activar vies d’accés ràpides a la judicatura per a sensibilitats diferents, especialment advocats i professors de dret, que puguen corregir amb la seua pràctica els vicis i defectes que acumula el sistema espanyol.

Més enllà d’això, el Debat Constituent debat ara mateix sobre com s’hauria de reorganitzar la judicatura en una Catalunya independent i formula algunes preguntes interessants i que mereixen un bon debat social, com ara si l’òrgan de control del poder judicial ha d’estar format exclusivament per magistrats o no i qui l’ha d’elegir, si l’ha de votar la ciutadania, si caldria assignar jutges i magistrats a cada circumscripció per elecció popular directa, si el nomenament dels jutges ha de ser vitalici o si cal impulsar l’arbitratge com a alternativa a la judicialització de la vida ciutadana.

Una cosa és ben clara: el debat sobre els límits i el paper de la judicatura és un debat que dins Espanya no té recorregut, que no passarà. Com tantes i tantes altres coses. De manera que només per la via de la secessió, els ciutadans, almenys els del Principat, podran refer la confiança perduda en el poder judicial tot recol·locant-lo en l’esfera d’activitat de què no s’hauria d’haver mogut mai.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.