Haritz Aranburu (imatge cedida a VilaWeb).

‘Cal continuar la lluita al carrer perquè l’estat no avanci en la via repressiva. Coratge, a lluitar i fins aviat.’ Aquestes paraules ressonaven el 10 de febrer de fa vint-i-un any, a la tarda, al petit poble de Mallabia i a tot el País Basc. Les havia dites Eugenio Aranburu ‘Txo’ en una entrevista a la revista local, dies abans de la data marcada per a entrar a la presó. Aquella tarda l’havien d’anar a detenir per a tancar-lo uns quants anys com a membre de la mesa nacional d’Herri Batasuna. Unes hores abans, la seva neboda el trobava penjat, ja mort, amb una soga al coll, a la masia familiar. Eugenio Aranburu era un sindicalista i havia estat condemnat per l’Audiència espanyola i el Tribunal Suprem espanyol, juntament amb una vintena de membres de la direcció abertzale, a set anys de presó per la difusió d’un vídeo en campanya electoral on s’exposava la proposta de pau ‘Alternativa Democràtica’, una iniciativa d’ETA. ‘Txo’ era una persona ‘vital, terriblement vital’, segons paraules de la seva companya. Però no va acceptar una condemna que considerava injusta. La seva decisió va colpir el país, l’esquerra abertzale i, sobretot, les vides de la seva família, entre els quals hi havia el seu fill Haritz, de cinc anys.

La portada del diari Egin, l’endemà de la mort d’Eugenio Aranburu.

Aquella tarda freda de dilluns de fa vint-i-un any, quan l’Ertzainza i el metge forense ja se n’havien anat de la masia dels Aranburu, companys de la mesa nacional i familiars van treure el cos de ‘Txo’ cobert amb una bandera basca i, abans de ficar-lo al cotxe fúnebre, van cantar l”Eusko Gudariak’ i van cridar visques a Euskadi. Avui recordem aquells fets i tot allò que va venir després amb Haritz, aquell fill de cinc anys que ara en té vint-i-sis i que ha decidit d’explicar el seu cas a les xarxes per a demanar un esforç per a la reconciliació. La seva veu i les seves reflexions fan tremolar el cor i rebreguen l’estómac, amb una veu esqueixada, però serena i reconfortant.

Què va passar fa vint-i-un anys?
—El meu pare era un dels membres de la mesa nacional d’Herri Batasuna. Van publicar un vídeo anomenat ‘Alternativa Democràtica’. Hi sortien uns militants d’ETA que explicaven un possible procés de pau. El jutge Baltasar Garzón ho va considerar delictiu i va decidir d’empresonar la mesa nacional. Quan el van anar a detenir, perquè la data de l’entrada a la presó era el 10 de febrer, es va suïcidar a la masia de la família.

Qui era el teu pare?
—Havia estat tota la vida del sector metal·lúrgic i delegat sindical nacional de LAB. Li van proposar d’entrar a la mesa nacional d’Herri Batasuna i hi va entrar.

Va ser difícil d’arribar a entendre per què havia pres aquesta decisió? Ho has arribat a entendre?
—Bé, a mi no em costa d’entendre-ho. Em poso en el seu lloc i entenc la pressió que devia sentir. Saber que ets innocent i que no has fet res malament i haver de complir una pena alta de presó… Suposo que això no és fàcil d’acceptar per ningú. Pel meu pare no va ser fàcil i va reaccionar de la manera que ell va decidir amb tota llibertat.

Dius que sempre respectaràs aquesta decisió…
—Sempre. I tant. Sempre. Jo i tota la família respectem la seva decisió. És clar. És la seva decisió i tenia tota la llibertat de fer allò que cregués oportú. Ho va decidir i jo ho respectaré sempre. Sempre, sempre… No ho he qüestionat mai i no ho faré ara.

Eugenio Aranburu ‘Txo’, amb el seu fill Haritz a la falda (imatge cedida a VilaWeb).

Tenies cinc anys quan va passar. Recordes la situació i com va passar?
—Tan sols recordo una anècdota. Era molt petit. I em van dir que el meu aita havia tingut un accident. Tinc records borrosos d’aquella època. La meva tia va venir a cercar-me a l’escola i vaig anar a casa dels avis a dormir. Recordo perfectament el moment que la meva mare va tocar el timbre i jo pensava que el meu pare pujaria amb ella. No sabia que era mort. Quan la meva mare em va dir que el pare s’havia mort, jo li vaig preguntar qui em compraria els Playmobil? Això no ho oblidaré mai. Va ser una frase molt innocent d’un nen de cinc anys que, quan es mor el seu pare, pensa en els Playmobil que li faltaran. És curiós. La meva mare se’n recorda i jo, també.

Van venir uns anys durs per a la família, però també en relació amb la societat. Com vas viure-ho? Vau tenir suport del vostre entorn?
—Jo crec que a Euskal Herria, si dividim en dos bàndols les víctimes del conflicte, la nostra part sempre hem tingut un suport molt gran de la societat. En canvi, l’altre bàndol segurament no ha tingut aquest suport social, però ha tingut un suport mediàtic que nosaltres no hem tingut mai. Jo i moltes de les víctimes de la repressió, amb gent torturada, morts, exiliats… aquest reconeixement mediàtic no l’hem tingut mai. Sempre hem tingut el reconeixement del poble. Sempre.

Expliques que el suïcidi del teu pare et va fer molt sensible…
—Molt, molt. Ploro molt. Amb facilitat. La meva mare també. Hem plorat molt sempre. Allò va forjar en mi una gran sensibilitat per tot. Pot semblar una ximpleria, però quan era petit sempre donava diners a la gent que demanava. He tingut aquesta empatia. Tot allò que jo considerava que era tractat injustament o en les situacions que m’han xocat. I això crec que és pel fet d’haver perdut el pare d’aquella manera. També l’exemple de la meva mare, com ha encarat aquesta situació.

Al País Basc hi ha hagut molta fractura social per un conflicte violent molt dur. I molt sofriment. Com es resisteix aquest sofriment social?
—Ha estat molt dur. Al final, diria que s’anava retroalimentant. Una mena d’espiral de la violència i del sofriment molt difícil de trencar. Hi ha hagut molt dolor. Els atemptats d’ETA, les detencions, les tortures, les presons, les amenaces, els regidors del PSOE i del PP a qui el poble retirava la paraula… Hi ha hagut moltes situacions que no haurien d’haver passat mai, però que eren el pa de cada dia. Ara som a temps, si més no, de fer que el sofriment sigui reconegut i reparat. Aquest ha de ser l’objectiu de tot plegat.

No demanes de ser reconegut, ni tu ni la teva família, com a víctimes… Què demanes?
—Sé que pot ser un enfocament egoista perquè jo no ho necessito. No necessito que ningú em digui que sóc víctima per a poder continuar avançant. Jo sé que sóc una víctima més de tot això, com ho és la meva mare i bona part de la família. No necessito aquest reconeixement per a sortir-me’n. Això no vol dir que, quan hagi passat un temps, no hi hagi d’haver un reconeixement de l’estat espanyol del sofriment que també ha causat. Encara que jo no ho necessiti, sí que entenc que de manera general hi ha d’haver aquest reconeixement de l’estat.

Sents empatia per totes les víctimes del conflicte sense excepció? Parles de la gent que mirava sota el cotxe cada dia…
—Molta. Però no tan sols amb la gent que mirava sota el cotxe. També aquells que tenien un pare que era ertzaina i que no ha tingut cap suport ni empatia de part nostra. Jo també he estat jove i m’ha costat molt temps d’arribar a aquesta conclusió i tenir aquesta perspectiva. Estic convençut que amb les meves paraules o amb l’omissió he pogut causar dolor. Al cap i a la fi, jo també sóc part d’aquest sofriment. I no és fàcil de traginar. No és gens fàcil de traginar aquesta responsabilitat.

Quan aquests dies n’has parlat a Twitter, has rebut moltes mostres de solidaritat, oi?
—Sí… ha estat increïble. No m’ho esperava pas. Ho vaig fer sense calcular l’abast que podia tenir. No he fet mai públic aquest pensament que tinc ara. Però divendres estava molt sensible perquè a l’avi, el pare de la meva mare, havia tingut un ictus i passava un mal moment i em sentia molt afectat. Com que no tenia manera de desfogar-me, vaig fer uns piulets parlant de tot això i no m’esperava la reacció que hi va haver. La solidaritat del poble català, del poble gallec, de Madrid, de Portugal… Ha estat increïble. Molt gratificant.

He llegit el missatge de la filla d’un home que havia de mirar cada dia sota del cotxe i que finalment va decidir d’anar-se’n. Et diu que ha crescut sense ressentiment i estimant molt la vostra terra…

—Uf… Espectacular. Enorme. Quan ho vaig llegir, em vaig emocionar moltíssim. Sé que no és fàcil de parlar d’aquestes coses. No és fàcil. I que, havent sofert d’aquesta manera, sigui capaç d’estimar d’aquesta manera i d’empatitzar amb les altres víctimes… Algú que ha hagut d’anar-se’n d’aquesta terra per poder viure en pau, que sigui capaç de fer aquesta reflexió i expressar-se amb aquesta claredat, em va impactar molt.

Hi has parlat més amb ella?
—Sí. Vam tenir una conversa privada. Va ser una conversa que no oblidaré mai. Mai.

El procés de reconciliació evoluciona bé o encara hi ha moltes resistències?
—Em sembla que s’ha sofert tant que es vol girar full massa de pressa. Tinc aquesta impressió. Es vol girar full massa de pressa. Com si pel fet que cadascú ha sofert la seva part hi hagués una voluntat de tirar endavant enterrant els fets. I això és impossible. L’exemple més clar és com es va fer la transició espanyola. Es va voler girar full amb morts a les cunetes, amb víctimes sense reparar… i quaranta anys després ja som moltíssims que qüestionem aquella transició. Em sembla que amb ETA i la violència d’estat no pot passar això mateix. No podem girar full i fer veure que no ha passat res. No podem mirar d’avançar sense mirar-nos als ulls entre víctimes. Ens hem de reconèixer com a víctimes i hem de poder continuar avançant sense oblidar tot això que ha passat. Hem de poder fer un país reconciliat en què ens puguem mirar els ulls quan parlem de política. I que ningú no se senti ofès per l’opinió de l’altre. Aquest ha de ser l’objectiu de tots. Vaja, em sembla.

El camí no és tant els grans actes de reconeixement com parlar més?
—Sí, i expressar-nos amb més llibertat sobre tot aquest dolor. Recordo que fa sis anys o set a casa es parlava molt de política, però això es va perdent. No se’n parla tant. És com si s’hagués passat una fase molt dolorosa per a nosaltres i per a tothom i ara es volgués deixar de banda. Tinc aquesta impressió i em fa mal tenir-la.

En quin lloc vols que quedi el teu pare en la memòria de la societat?
—El lloc d’un home que va lluitar tant com va poder per un món més just. I que de manera molt injusta va trobar-se en aquella situació i va prendre el camí que va voler. Al costat de molta més gent que ha sofert. I no tan sols al costat de gent que s’ha mort, sinó d’aquells que han sofert per la por d’un atemptat o dels que han tingut por de ser detinguts i torturats per la seva militància política. No vull equiparar totes les coses. Totes tenen el seu grau. Hi ha mil maneres de sofrir. I també hi ha mil formes de reconeixement.

Tot això és molt dur. T’agraeixo molt que parlis amb aquesta obertura i ens deixis entrar en una realitat íntima d’aquest conflicte. Sovint hi entrem per mitjà del relat oficial, del relat polític o des de l’estatística. És molt colpidor, però molt enriquidor haver-ho pogut fer també d’aquesta manera.
—L’objectiu ha de ser aquest. Que puguem parlar amb tranquil·litat i sense por. No en podem parlar sense dolor. El dolor hi és i hi serà. Però hem d’eliminar el ressentiment i l’odi. Que la gent que hagi de viure en aquest país hi pugui viure amb empatia i solidaritat, i que tothom s’expressi tal com és. Hem de poder construir alguna cosa millor que això que hem viscut nosaltres. Tant de bo. Tant de bo.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb