Händel, o com acabar bé un any difícil

«'El Messies' de Händel als Lledoners és una prova contundent que l'independentisme no ha oblidat com es poden fer coses magnífiques, imbatibles»

Vicent Partal
Vicent Partal
31.12.2018 - 06:39
Actualització: 31.12.2018 - 07:39
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La interpretació d’El Messies de Händel, dissabte al pla dels Lledoners, tanca d’una manera molt especial un any difícil per a tothom. La bellesa, l’emoció, la categoria humana del gest i el simbolisme d’una resistència ferotge a la repressió són un bon pòrtic d’allò que pot significar el 2019, completament marcat pel judici i per les oportunitats que crearà per a la independència.

El 2018 l’independentisme s’ha trobat atrapat en una dinàmica molt complexa. Les discrepàncies entre els dos grans partits després del primer d’octubre i, sobretot, després de la proclamació de la independència, ho han fet tot difícil. I l’estratègia de l’estat espanyol ha fracassat en l’objectiu fonamental, que era guanyar-nos, però ha funcionat en tres camps: la repressió, la divisió i la conflictivització.

La repressió és evident que funciona. Per això la fan servir, tot i el preu extraordinari que té per a l’estat. La repressió origina por i aquesta por desestabilitza persones, partits i institucions. La divisió s’ha atiat des de fora, però a dins era tan real o més. Espanya només té un projecte al cap, que és mirar d’aprofitar els anys que passaran abans que la justícia europea desmunte la seua farsa per a afeblir el moviment independentista tant com siga possible i evitar un segon 27 d’octubre. I dividir-lo, impedir que sume, és una jugada molt eficaç que els poders de l’estat han fet servir intensivament. Amb tot, la conflictivització és l’eina més important que l’estat ha utilitzat i la que ha tingut més impacte. També perquè la gent no és conscient del poder d’aquesta tècnica, batejada així per Robert Perry, tal com recordava aquest article extraordinari de Tom Harrington a VilaWeb, fa mesos.

La conflictivització és una tècnica que consisteix a menystenir el debat de fons per girar-lo en contra, tancant el focus sobre qualsevol petita cosa que es puga criticar i convertint-la en un gran conflicte, artificial però eficaç. No es parla d’independència, no es recorden els greuges que van dur el país on som, s’amaga la voluntat política dels fets per convertir-ho tot en un escàndol de fireta. Que si els llaços, que si les creus, que si aquest concert, que si aquella frase treta de context d’un llibre que no ha llegit ningú, que si la via eslovena, que si la violència… Pareu esment que tot l’any 2018 l’hem passat reaccionant a aquests escàndols pre-fabricats que no tenien connexió amb els fets reals, però que han estat amplificats pels poders mediàtic i polític espanyols fins a extrems grotescs. El darrer, el guirigall que ha armat l’unionisme arran del concert de Sant Esteve al Palau de la Música, que servia, evidentment, per a tapar el pacte amb l’extrema dreta a Andalusia.

Cal reconèixer que l’independentisme s’ha trobat atrapat en aquesta dinàmica i que ha tingut poca capacitat de fer allò que havia fet, amb tant d’èxit, els anys previs: marcar línia, crear espais mentalment autònoms, no fer cas de les provocacions i construir imatges poderoses que parlen totes soles. Dels referèndums populars a la Via Catalana, de Junts pel Sí al Primer d’Octubre, tot el que ens han fet créixer ha estat unilateral, autònom… i brillant. I és això, la constatació d’això, que em mena a El Messies de Händel com a prova contundent que no ens n’hem oblidat, i que encara ho sabem fer.

Perquè tot el procés que ha desembocat en el concert dels Lledoners ha estat una mostra exemplar de la capacitat creativa i compromesa d’aquest país. L’acte naix d’un grup de músics que donen suport als presos, però es relaciona inevitablement amb el concert que cada any organitza l’Associació Messies Participatiu. La Caixa, que fins ara patrocinava aquest concert, se’n va retirar perquè l’any passat havia acabat amb crits a favor de la independència. Els de La Caixa es pensaven que així el matarien i, en canvi –quina gran lliçó!–, l’han fet més gran que mai. Contra La Caixa, la gent s’ha organitzat en una empresa d’una enorme complexitat artística. Professionals i amateurs, en un nombre espectacular, han estat capaços d’interpretar el concert, pagant-se’l ells, pagant-ne totes les despeses que ha calgut. I una bona part d’aquests músics, lliurement, han decidit de ser solidaris: com que ja tenien l’obra assajada per al concert de Barcelona, molts dels participants van voler fer, a més, un concert semblant davant la presó.

La bellesa de la música a cel obert, un dissabte fred d’hivern en un escenari impensable, va ser prou eloqüent davant els Lledoners. Cinc-centes persones mobilitzades i perfectament organitzades per a regalar unes notes a nou ciutadans tancats injustament rere un simple mur. I milers de catalans acompanyant-les solidàriament. Tant se valia què pogués dir ningú sobre aquell acte ni l’opinió que pogués tenir-ne Espanya. Hi havia gent autoorganitzada i capaç, fent un acte de generositat. Perquè tothom cantava o tocava, o dirigia, lliurement, voluntàriament.

I m’agradaria cridar l’atenció sobre aquest fet perquè és així com l’independentisme ha crescut. I és un bon senyal el retorn d’aquesta capacitat de generar imatges meravelloses. Encara més si és capaç de fer-ho per mitjà d’una obra tan especial, que podria servir de guia, precisament, per a superar la divisió. El Messies és una peça particularment diversa i complexa, en què s’alternen tècniques compositives molt variades, homofonies i polifonies en tonalitats diferents, contrapunts i fins i tot un moment, aquell ‘King of Kings!’, en què tot gira sobre una sola nota. La pluralitat, la diversitat de registres no és cap obstacle sinó que n’és l’essència. I per això la complexitat de la interpretació recolza, com hauria de passar en el cas de la política, particularment sobre el respecte als matisos. Respecte que, tanmateix, no pot impedir que quan la interpretació és tan multitudinària i emocionant com ho va ser dissabte el so col·lectiu reflectesca un poder immens, estremidor, transformador. El que necessita aquest nostre país.

Bon any!

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Manuel Viladevall
Manuel Viladevall
30.12.2018  ·  22:26

Estic escoltant el messias de Haendel en aquest moment. La representació a Lladoners del Messias, ha estat monumental com a poble i una visió cultural debant del mon insuperable. Sobre la Caixa tenim el mateix problema que a la ñ, nosaltres pagem i altres sen aprofiten.Encare tinc els meus comptes a la caixa i es un tema que tinc que resoldre ben aviat.

Josep Usó
Josep Usó
30.12.2018  ·  22:34

Mai hem d’oblidar que l’Espanya que ens escanya és un país no democràtic, antiquat i sense cap interès per cap mena d’aprenentatge. Malgrat tot el què ens han fet i el que encara ens faran, estan condemnats a quedar encara més endarrerits del que ja estan. Menystenen la Cultura. Qualsevol Cultura. Només escolten als seus, que només diuen allò que se’ls ordena des de dalt. I així els va. Com en tot. Ara que la Caixa s’ha retirat del concert de sant Esteve aquest ha sigut millor que mai. Igual com ho van ser, fa molts anys, les acampades d’estiu dels joves que organitzaven les associacions de tota mena (al meu poble els Lluïsos) tan bon punt la feixista OJE va deixar de tindre el monopoli. Qualsevol cosa, qualsevol, nosaltres la podem fer millor que ells. I la farem. Bon any 2019.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
30.12.2018  ·  22:44

Si. Hem d’aprendre la lliçó. No caure en els paranys que ens posen i caiem tot sovint. Hem de tornar als orígens i a alló que és fonamental. La manca de democràcia a espanya, el segrest del nostres drets com a poble, la falta de llibertats, començant per les dels nostres representants escollits democràticament i l’expoli permanent de la riquesa que generem.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
30.12.2018  ·  22:57

Bona anàlisi a nivell polític. De totes maneres, en l’aspecte cultural estic decebut: som un moviment culturalment molt conservador. Només els mediàtics poden significar-se. Quan es fa una mani, només fem que repetir tot un dia sis cançons, la xifra és exacta, i cap d’elles no és de nova creació ni ha estat feta per un músic desconegut i independent. I quan es fa un concert amb molta gent, s’opta per una obra sobreescoltada. Reconec que a mi em cansa, necessito nous estímuls i que es promocioni a gent desconeguda, que de fet són els que tenen talent al nostre país.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
30.12.2018  ·  23:11

Moltes gràcies Vicent, un article magnífic. El 2019 continuarem treballant per la independència. Bon Any!

Antoni Oller
Antoni Oller
30.12.2018  ·  23:38

Bon editorial per anar acomiadant un “annus horribilis”. M’ha cridat especialment l’atenció una frase: “La divisió s’ha atiat des de fora, però a dins era tan real o més.” I tant!, prou que ho hem anat descobrint, i el que ens queda per descobrir! I com se supera aquesta divisió? (si és que convé superar-la, cosa en que potser no tot l’independentisme hi està d’acord –jo crec que és imprescindible-). No vull ser més pesat perquè ja ho he explicitat fins a l’avorriment en diversos comentaris. Durant l’any també m’ha emprenyat veure com ens perdíem en tonteries, i ara en Vicent ens hi posa llum: està descrit i se’n diu conflictivització; estiguem alerta perquè aquest ens l’han colat al fons de la xarxa, i l’haurem d’empatar i després revertir (gràcies Vicent per començar-ne a parlar)!
Ara em sap molt greu no haver estat a Lledoners pel concert, però ho compensaré anant a passar-hi el Cap d’Any, amb carmanyoles, termos, raïm, molta roba, etc. Malgrat que no soc ni molt menys dels assidus a Lledoners, demà no m’hauria pogut perdonar a mi mateix celebrar el Cap d’Any de cap altra manera (oimés quan enguany no tenim gaire res a celebrar).

Gerber van
Gerber van
31.12.2018  ·  00:29

Aquest editorial és una obre mestre. Moltes gracies, Vicent!

Com ja vaig dir en una altre oportunitat: Un poble tan cultural, cívic i solidari, que canta i fa música davant els seus líders empresonats, està condemnat a guanyar la seva llibertat. Potser que trigui més temps com volem, però aquesta batalla guanyarem!

Bon any nou i independència, Vicent i lectors!

Josep Jallé
Josep Jallé
31.12.2018  ·  01:00

Amb el millor del desitjos per a tothom he pensat, des de Lladoners, aquest contrapunt:

Músiques, sol, vent, aigua
amb energies renovades
ens fan avançar plegats
sense pors a ensopegar
i viure sense regraciar.
Llums de final del túnel,
lledoners de la llibertat
de l’amor i la fraternitat.

Salut i llibertats!

Albert T
Albert T
31.12.2018  ·  01:40

Ja fa molt de temps que no us escolto ni estic pendent del que dieu que fareu i no feu res de profit!
Dels ascanyols fa anys que he desconnectat, però de vosaltres, miserables politiquets, ara ja també!
Tinc clar el que vull, tant com també tinc molt clar que cap de vosaltres hem representeu en absolut!
Vull fets reals, palpables, ferms, contundents i sense més enganys! Fins llavors ja us ho fareu i tingueu per segur que no us ho perdonarem!

Eulàlia Gili
Eulàlia Gili
31.12.2018  ·  07:29

Magnífic editorial Vicent. Grandiosa mostra del que com som capaços d’organitzar-nos. Aquest concert i el que significa espero que arribi als mitjans internacionals. Plantofada a La Caixa que haurà de tenir repercussions amb tancaments de comptes… i el més important potser, que des de dins la presó s’interpreti aquest crit a la unitat i es faci efectiva per respondre correctament al clam del poble des de la política.

Consol A
Consol A
31.12.2018  ·  07:49

Totalment d’acord. Prou de donar empenta als que ens odien només per ser, pensar i voler un país millor.

Albert Miret
Albert Miret
31.12.2018  ·  08:00

Bon any nou per a tots! No sé si serà el de la consecució de la llibertat, però estic segur que al final d’aquest nou any haurem avançat com a mínim una mica més. No hi ha només política, sinó que hi ha altres factors en la lluita igualment importants: l’economia, la credibilitat, la dignitat, l’honestedat, la cultura i la imaginació entre d’altres, i en tots aquests temes, és evident que han fracassat ells rotundament. Són la riota judicial del món. Estan en la bancarrota més gegant que s’ha vist mai en un país. La seva credibilitat democràtica ha caigut en un avenc profund, i és reconeguda fins i tot per ells. La seva honradesa política és ja inexistent. Hem ensenyat a tot el món que la seva cultura comença i acaba en la força bruta, i la imaginació s’ha demostrat impossible en un poble que prefereix sempre el passat al futur.
No hem perdut res, només passa que sovint se’ns fa llarg i costerut el camí, com en totes les revolucions que s’han produït en la història. Cap procés d’independència ha durat només tres anys. Podem estar molt contents de la unió del nostre poble, encara que no tant de la contínua desunió infantiloide dels de les poltrones immerescudes.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
31.12.2018  ·  08:31

Bon article Director. Bon Any per tots i salut.

Marta Sanchis
Marta Sanchis
31.12.2018  ·  09:29

Preciós editorial, Vicent.
Gràcies per la teua feina i la del teu equip. Ens ajudeu a continuar.
Que tingau un bon 2019. Salut i República.
Una forta abraçada

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
31.12.2018  ·  09:39

M’agrada formar part d’ aquest poble català que, malgrat les dificultats continua persistent lluitant per a aconseguir la llibertat de tots. M’agrada que cantem, ens manifestem i no ens desanimem.
Us desitjo un millor any nou!!!
Gràcies a tots.

Enric Vilar
Enric Vilar
31.12.2018  ·  09:41

Tot molt bonic i encisador. Ara, el que val es el missatge clar del President Torra; anem per feina i “esmolem las einas”. Las haurem de fer servir TOTS els Catalans, els del 1-O i els altres que es van quedar al sofà en un dia de gossos i miserable.
Ara es l’hora segadors. Canteu el que volgué, tot molt bonic, però la Independència d’aquestos franquistes costarà i lluitem contra gent molt primitiva, obsesionada, allisonada, inmensament ignorant. Tots al carrer, als camins a les muntanyes i tot PDF, Pacific, Democràtic però FERM.
Bon 2019.

Sílvia Fortuño
Sílvia Fortuño
31.12.2018  ·  09:59

Bon dia tohom.

Sé que l’editorial comenta un altre tema, però el que acabo de sentir i llegir em preocupa més:

Gabilondo a la Sexta:” Per resoldre el conflicte, Gabilondo ha demanat a “l’independentisme no embogit” que agafi les regnes del sobiranisme per tirar endavant el procés davant de “l’independentisme embogit”. Alhora, ha instat ERC a “dir en públic allò que ja diu en privat” per provocar un viratge en el moviment independentista”.

Què diu ERC en privat?

Aquest partit és un mal son.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
31.12.2018  ·  10:24

Gràcies Vicent per posar veu el que sentíem en aquest moment, de nou, tan especial.
Gràcies als músics per fer-ho possible…som vius!!!
Gràcies a la Vida per facilitar la màgia d’aquest moment.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!

Mireia Canal
Mireia Canal
31.12.2018  ·  10:46

A més el Messies representa el triomf de la llum sobre la foscor, tal com explica magistralment Stefan Zweig en el capítol “La Resurrecció de Georg Friedrich Händel” del llibre “Moments estelars de la humanitat”. Allà explica com Händel compon el Messies després de travessar un període d’abatiment.

josep SELVA
josep SELVA
31.12.2018  ·  11:41

Qui no es conforma és per que no vol, qui canta els seus mals espanta prò no els allunya. No es així com avançerem.
Vicent és especialista en cures paliatives, i és d’agraïr, perque patir no es cap objectiu i el patiment es arreu i és patent. El procés ha fracassat com a tal, siguem lúcids i diguem les coses per el seu nom, no ens enganyem ni edulcorem la realitat: ha estat una estratègia equivocada, basada en la premisa que dins un sistema democràtic s’exclou la violència. Nego la major, no som en un sistema decnocratic i els nostres líders han pecat greument de pipiolos; ja ho paguen i també ho paguem tots.
Oblidem els lliris i les floretes grogues, aprenem dels errors que han estat molts. El 2019 ha de ser un anys de traspás a la puta realita, primer graó per canviarla. Bon any a tothom menys a alguns

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
31.12.2018  ·  13:31

No penso seguir els consells de Josep Selva deixant de cantar donat que els polítics s’han equivocat _o esporuguit, o ens han enganyat_.

Cert que hem de canviar la tàctica i el nostre relat és excessivament optimista i naïf.
L’estat està en guerra oberta, cruel. Com ho està des que ens van suprimir les nostres Constitucions i ens van imposar les lleis i llengua de Castilla.
“Por derecho de conquista” el 1714.

jordi Rovira
jordi Rovira
31.12.2018  ·  13:56

Sílvia Fortunyo amb tots els respectes i tota admiració deguda a algú que pateix i comparteix la mateixa causa: a ERC no li passa res. Només lleguint part de l’editorial, un ha de reflexionar sobre la conflictivitat inventada que propaguen ells en contra nostra. En Gabilondo fa això mateix. I en fer-ho il·lustra magistralment allò del que l’editorial avisa.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
31.12.2018  ·  14:33

Vaig ser a Lladoners i si, vaig pensar en com de meravellós és el nostre poble i com seria de justícia tenir un lloc entre les nacions lliures del món.

Però precisament per ser com som, no crec que ho aconseguim. La resposta a la brutalitat i a la intolerància ha de ser alguna cosa més que llegir poemes, agafar-se de les mans i fer dejuni. Totes aquestes coses, per ells, són simples paraules, covardia o estètica. No els inciten ni al diàleg ni a la negociació. Ans al contrari: creuen que facin el que facin no reaccionarem i encara ens perden més el respecte.

És dur, però el món funciona així.

Pep Agulló
Pep Agulló
31.12.2018  ·  16:55

Aquest marc mental que ens blinda contra la guerra bruta de l’Estat, que molts hem conquerit per poder mantenir les forces i els ànims necessaris per no defallir, també s’està configurant dins la majoria independentista. La cantata a Lladoners n’és una evidència excelsa, sublim. Con deia lEnric Cassasas, jo ja sóc independent. Ni de Quevedo ni de Montaigne, sóc de l’Ausiàs. Bon any nou, Vicent, companyes de Vilaweb i a tots vosaltres comentaristes.

Josep Maria Puig
Josep Maria Puig
31.12.2018  ·  17:25

Polze amunt per l’Albert Miret. Polze {no vull dir avall, però…} polze “horitzontal” per l’Albert T.
Sembla mentida que alguns s’esforcin tant per donar la raó al diabòlic Aznar.
Bravo Vicent! I tant que ens en sortirem. Especialment als que ens animen. Deixeu de fer crítiques buides. I tots a la una!

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
31.12.2018  ·  19:42

Gràcies Vicent i gràcies Albert Miret per les vostres paraules. Proclamem la democràcia, la justícia, la cultura, la pau activa i valenta en els nostres cors i alliberem-nos dels miserables i la seua misèria que els acabarà ofegant. L’Europa de la bona gent mira als Lledoners i pren nota. Units i constants com la gota malaia, bon any nou per tothom!

Alexandre Pineda
Alexandre Pineda
31.12.2018  ·  19:50

És magnífic que hi hagi 400 músics i cantants professionals amb una execució perfecte del Messies, davant de Lledoners, i la sort de que no és un fet aïllat, hi ha persones amb sacrifici individual Fan plegats una demostració de civisme que ha deixat sortosament ESMAPERDUTS als ESTAMENTS INTERNACIONALS, AMB UNA VÀLUA DE PRIMER ORDRE, La lluita catalana està esdevenint un paradigma per els pobles que han d’alliberar-se. El camí fet és efectivament GUANYADOR .

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
31.12.2018  ·  20:51

Teniu raó que hi han moltes iniciatives, però totes son ‘Kumbaiá’ Així no guanyarem el judici que ja está perdut abans de començar.Per cert si ” accepten” el judici és que(en el fons) es creuen culpables

En aquest sentit l’any 2019 serà pitjor i confiar.ho tot a unes Municipals(de les europees, ni parlar.ne) es un Error Majúscul(com tants d’altres)

Salut i República(No Ficticia)

Roser Caminals
Roser Caminals
31.12.2018  ·  23:50

Una de les últimes coses del meu 2018 ha estat tancar el compte de no resident que tenia de sempre a La Caixa.
Contra la divisió, la pluralitat de veus del Messies. Mentre el poble tingui la veu forta, tirarem endavant.
Bon Any a tots!

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies