La interpretació d’El Messies de Händel, dissabte al pla dels Lledoners, tanca d’una manera molt especial un any difícil per a tothom. La bellesa, l’emoció, la categoria humana del gest i el simbolisme d’una resistència ferotge a la repressió són un bon pòrtic d’allò que pot significar el 2019, completament marcat pel judici i per les oportunitats que crearà per a la independència.

El 2018 l’independentisme s’ha trobat atrapat en una dinàmica molt complexa. Les discrepàncies entre els dos grans partits després del primer d’octubre i, sobretot, després de la proclamació de la independència, ho han fet tot difícil. I l’estratègia de l’estat espanyol ha fracassat en l’objectiu fonamental, que era guanyar-nos, però ha funcionat en tres camps: la repressió, la divisió i la conflictivització.

La repressió és evident que funciona. Per això la fan servir, tot i el preu extraordinari que té per a l’estat. La repressió origina por i aquesta por desestabilitza persones, partits i institucions. La divisió s’ha atiat des de fora, però a dins era tan real o més. Espanya només té un projecte al cap, que és mirar d’aprofitar els anys que passaran abans que la justícia europea desmunte la seua farsa per a afeblir el moviment independentista tant com siga possible i evitar un segon 27 d’octubre. I dividir-lo, impedir que sume, és una jugada molt eficaç que els poders de l’estat han fet servir intensivament. Amb tot, la conflictivització és l’eina més important que l’estat ha utilitzat i la que ha tingut més impacte. També perquè la gent no és conscient del poder d’aquesta tècnica, batejada així per Robert Perry, tal com recordava aquest article extraordinari de Tom Harrington a VilaWeb, fa mesos.

La conflictivització és una tècnica que consisteix a menystenir el debat de fons per girar-lo en contra, tancant el focus sobre qualsevol petita cosa que es puga criticar i convertint-la en un gran conflicte, artificial però eficaç. No es parla d’independència, no es recorden els greuges que van dur el país on som, s’amaga la voluntat política dels fets per convertir-ho tot en un escàndol de fireta. Que si els llaços, que si les creus, que si aquest concert, que si aquella frase treta de context d’un llibre que no ha llegit ningú, que si la via eslovena, que si la violència… Pareu esment que tot l’any 2018 l’hem passat reaccionant a aquests escàndols pre-fabricats que no tenien connexió amb els fets reals, però que han estat amplificats pels poders mediàtic i polític espanyols fins a extrems grotescs. El darrer, el guirigall que ha armat l’unionisme arran del concert de Sant Esteve al Palau de la Música, que servia, evidentment, per a tapar el pacte amb l’extrema dreta a Andalusia.

Cal reconèixer que l’independentisme s’ha trobat atrapat en aquesta dinàmica i que ha tingut poca capacitat de fer allò que havia fet, amb tant d’èxit, els anys previs: marcar línia, crear espais mentalment autònoms, no fer cas de les provocacions i construir imatges poderoses que parlen totes soles. Dels referèndums populars a la Via Catalana, de Junts pel Sí al Primer d’Octubre, tot el que ens han fet créixer ha estat unilateral, autònom… i brillant. I és això, la constatació d’això, que em mena a El Messies de Händel com a prova contundent que no ens n’hem oblidat, i que encara ho sabem fer.

Perquè tot el procés que ha desembocat en el concert dels Lledoners ha estat una mostra exemplar de la capacitat creativa i compromesa d’aquest país. L’acte naix d’un grup de músics que donen suport als presos, però es relaciona inevitablement amb el concert que cada any organitza l’Associació Messies Participatiu. La Caixa, que fins ara patrocinava aquest concert, se’n va retirar perquè l’any passat havia acabat amb crits a favor de la independència. Els de La Caixa es pensaven que així el matarien i, en canvi –quina gran lliçó!–, l’han fet més gran que mai. Contra La Caixa, la gent s’ha organitzat en una empresa d’una enorme complexitat artística. Professionals i amateurs, en un nombre espectacular, han estat capaços d’interpretar el concert, pagant-se’l ells, pagant-ne totes les despeses que ha calgut. I una bona part d’aquests músics, lliurement, han decidit de ser solidaris: com que ja tenien l’obra assajada per al concert de Barcelona, molts dels participants van voler fer, a més, un concert semblant davant la presó.

La bellesa de la música a cel obert, un dissabte fred d’hivern en un escenari impensable, va ser prou eloqüent davant els Lledoners. Cinc-centes persones mobilitzades i perfectament organitzades per a regalar unes notes a nou ciutadans tancats injustament rere un simple mur. I milers de catalans acompanyant-les solidàriament. Tant se valia què pogués dir ningú sobre aquell acte ni l’opinió que pogués tenir-ne Espanya. Hi havia gent autoorganitzada i capaç, fent un acte de generositat. Perquè tothom cantava o tocava, o dirigia, lliurement, voluntàriament.

I m’agradaria cridar l’atenció sobre aquest fet perquè és així com l’independentisme ha crescut. I és un bon senyal el retorn d’aquesta capacitat de generar imatges meravelloses. Encara més si és capaç de fer-ho per mitjà d’una obra tan especial, que podria servir de guia, precisament, per a superar la divisió. El Messies és una peça particularment diversa i complexa, en què s’alternen tècniques compositives molt variades, homofonies i polifonies en tonalitats diferents, contrapunts i fins i tot un moment, aquell ‘King of Kings!’, en què tot gira sobre una sola nota. La pluralitat, la diversitat de registres no és cap obstacle sinó que n’és l’essència. I per això la complexitat de la interpretació recolza, com hauria de passar en el cas de la política, particularment sobre el respecte als matisos. Respecte que, tanmateix, no pot impedir que quan la interpretació és tan multitudinària i emocionant com ho va ser dissabte el so col·lectiu reflectesca un poder immens, estremidor, transformador. El que necessita aquest nostre país.

Bon any!

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.