Gustau Alegret, periodista (Foto: GA)
Gustau Alegret, en una imatge d'arxiu.

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Gustau Alegret (1975) és un periodista català, nascut a Tarragona, que condueix un dels programes més populars a l’Amèrica Llatina, i entre els llatins dels Estats Units: Cuestión de Poder i Club de Prensa. Establert a Washington, informa de política a l’audiència del canal internacional de notícies NTN24, que arriba a quaranta milions de llars a tot el continent. Ha guanyat tres premis Emmy i una medalla de plata al Festival Televisió i Cinema de Nova York. Els presidents llatinoamericans i alguns dels analistes principals de la política nord-americana passen pel seu plató. L’entrevista amb el líder de Vox, Santiago Abascal, es va convertir en viral per la manera educada com el va posar entre les cordes. En aquesta entrevista telefònica amb VilaWeb, Alegret ens parla de la seva biografia i sobre la manera com viu la comunicació política des de Washington.

Gustau Alegret, periodista (Foto: GA)

—El periodisme d’on us ve? De la família?
—El meu pare, enginyer químic. Però ma mare quan era jove va tenir la il·lusió de ser periodista, tot i que no me la va traspassar. Jo m’interesso pel periodisme veient i escoltant el TN de Carles Francino, el programa Hora 25, i seguint al director del Diari de Tarragona, Antoni Coll. La primera llavor és aquesta. També recordo que quan anava a cinquè de l’EGB, fèiem fotocopies amb dibuixos, i repartíem una mena de publicació al col·legi.

—Quin col·legi?
—Vaig estudiar a l’escola Turó de Tarragona. Sóc el segon de vuit germans. Bon record. Anys feliços. Jo era molt ‘tremendo’, com deia la mare d’un amic, però tot i que no era dels primers, sí que era entre el Bé i el Notable. El col·legi no era mixt, i aquí he de dir que m’hauria agradat que ho fos. Si convius amb nenes, naturalitzes la relació. Després, vaig anar a la Universitat de Barcelona i a la UPF.

—Quants anys fa que sou als EUA?
—Tretze anys. Vaig arribar a finals d’agost del 2007, per estudiar un postgrau a la Universitat de Georgetown. Venia per nou mesos, i mira, encara hi sóc. Vaig trobar una feina de corresponsal d’un canal internacional cobrint el món hispà i la política dels Estats Units. Emetem fonamentalment per Amèrica Llatina. Jo vinc aquí per Washington. M’agrada molt la política, i la comunicació política. Em fascina. Jo, a Catalunya, havia fet Parlament amb Ona Catalana i Europa Press. Catalunya Ràdio de becari. Venir aquí m’atreia molt, i he acabat vivint el meu somni americà, però ara hi trobo coses que són criticables. La combinació dels dos models, l’americà i l’europeu, seria ideal. Marc Bassets em deia que aquest és el model del Canadà: la protecció de l’Europa del benestar i, alhora, l’essència de l’individualisme dels EUA: premia qui treballa, promou la llibertat. Hi estic bastant d’acord.

—Presenteu Cuestión de Poder i Club de Prensa. Com els definiríeu a qui no els coneix?
—Som un canal de cable, que arriba a unes quarantamilions de llars de tota l’Amèrica Llatina:, Amèrica Central, Argentina, Colòmbia, Equador, Perú, Uruguai, Veneçuela, Xile. I també s’emet als EUA, on entra a gairebé dos milions de llars. El programa és d’anàlisi, i busquem la veu dels protagonistes de les notícies, o dels experts que poden ajudar a entendre-les. La setmana vinent entrevisto John Bolton. Fa setmanes vaig entrevistar el president de Guatemala. És un no parar.

—Us vaig veure l’entrevista a Santiago Abascal.
—Era tot un repte. Tenia recança interior. No volia donar espai a un populista. Donen respostes fàcils a problemes complexes. I si no vigiles, t’acaben colant un missatge superficial que no respon a la complexitat, molt sovint amb mentides. Vaig parlar amb l’equip, els vaig expressar la meva opinió, i vam fer l’exercici de dir, mirem què ha respost darrerament. Si pregunto això, què respondrà ell? Vam preveure les respostes, i vam intentar d’estar preparats amb dades per a contrarestar-lo. Quan vam acabar, a fora de l’estudi hi havia Hermann Tertsch, que se’m va encarar i em va recriminar el to. Vaig pensar que estava fora de lloc. Abascal, en canvi, va ser molt cordial. Molt correcte. Va ser un exercici molt interessant. I també et dic que, encara que davant tinguis algú amb qui simpatitzes, la millor entrevista que pots fer és amb dades i arguments. I esperar que tingui el discurs preparat i defensi bé els seus arguments. Una entrevista també és això.

—Més entrevistes que recordeu?
—Mike Pompeo, secretari d’Estat dels Estats Units; Joe Biden, i Christine Lagarde. A mi no m’agrada anar amb preguntes escrites. Jo m’apunto idees (El Salvador, perill de llei normativa…), però formulo la pregunta en directe. Amb Lagarde, per inseguretat, anava amb les preguntes escrites i no em va agradar. El problema és que et concedeixen set minuts d’entrevista, i si no aconsegueixes un titular, et quedes amb una entrevista buida. També recordo la de Zapatero.

—Per què?
—Per què Zapatero ha adoptat una posició que no és molt compresa ni aplaudida per gran part dels sectors d’Amèrica Llatina. Ell es presenta com un mediador amb Veneçuela, però és vist com un aliat de Maduro. Tu has de ser la veu del teu teleespectador, i fer les preguntes que toquen. Mai busco d’insultar al convidat, però sí que necessito portar-lo a un terreny on el posi davant les seves contradiccions. Jo l’havia de tractar amb respecte i, alhora, confrontar-lo. Crec que va sortir bé.

Gustau Alegret, periodista (Foto: GA)
D’esquerra a dreta, Gustau Alegret i Joe Biden (Foto: GA)

—Heu guanyat tres Emmy.
—El primer va ser un documental amb un company de l’Uruguai. Sobre l’embaràs adolescent a l’Amèrica Llatina. Mares de deu, onze, dotze, tretze, catorze anys. La majoria de casos, per violència sexual. I entren en un cicle del qual és molt difícil sortir-ne. Vam explicar el cas d’una nena de tretze anys. Mai no va voler dir qui era el pare. Els altres programes eren sobre els llatins als EUA.

—Els llatins als EUA perden la llengua a la tercera generació.
—La primera generació parla espanyol a casa i a la feina. Però els fills, per sentir-se integrats a l’escola en un país on hi ha racisme sistèmic i endèmic, arraconen l’espanyol. És un mecanisme per a sentir-se més integrats. Fins al punt que arriben a no parlar-lo. L’entenen, perquè l’escolten a casa, però ells responen els pares en anglès i normalitzen aquesta relació. M’he trobat amb pares que em diuen que els seus fills no volen que els parlin en espanyol. Els fills demanen l’anglès. I punt.

—Com valoreu l’agressivitat de Donald Trump amb la premsa?
—És un desastre que erosiona la qualitat democràtica del país, però hi ha una part positiva: donada aquesta agressivitat, el periodisme dels EUA ha hagut de repensar-se i exigir-se molt més. En la campanya del 2016, a la recerca d’audiència, les grans cadenes van connectar amb tots els mítings de Trump, perquè feia espectacles i donava audiència. Allò va fer que l’acceptació del seu missatge creixés. Trump és molt hàbil en marcar l’agenda. Ara els mitjans s’ho han repensat. I, excepte Fox News, no connecten en directe amb els mítings de Donald Trump, ni les conferències de premsa a la Casa Blanca…. Han fet aquesta reflexió: ‘Aquest senyor diu mentides i no tenim la capacitat de ser prou ràpids per a poder corregir-les totes en directe. Evitem-ho.’ L’escolten i n’informen després a l’audiència. Alhora, són més exigents. Han vist que amb Trump han d’estar més preparats que abans i ser més precisos. Si el president diu cent coses, els periodistes poden corregir-li potser noranta-nou, però si en un sol cas s’equivoquen i accepten l’error, el president agafa aquell error del mitjà, i la disculpa, i l’amplifica. La converteix en una arma: ‘El NY Times diu mentides i s’han de disculpar!’, diu. També et dic que hi ha un cert cansament de Donald Trump i, encara que la seva audiència i votants són molt sòlids, també és cert que gran part de la societat dels EUA està molt cansada d’ell.

—Vau seguir l’1-O des de Washington. Com ho recordeu?
—Espanya és un soci molt fort dels EUA. Les bases militars a Espanya són clau, perquè s’hi fan operacions contra el gihadisme. Fonamentals. Espanya va demanar silenci als EUA, i el va aconseguir. I el silenci és molt còmode. No t’obliga a res. Els Estats Units no dubten que Espanya sigui una democràcia. El departament d’Estat, per exemple, va ser molt prudent i va evitar de posicionar-se, però estava molt ben informat. Alhora, tot i el posicionament públic, tenia una certa disconformitat amb la resposta que donava Espanya. Fa dos dies vaig tenir una conversa amb un ambaixador dels Estats Units. ‘Conec el problema català, l’entenc’, em va dir. I un president llatinoamericà: ‘Conec la situació’. A un president li vaig dir al final d’una entrevista: ‘Si Catalunya fos independent, la reconeixeria?’ I es va posar a riure. ‘Espanya colla molt.’

—I vós, personalment, com veieu el procés polític català des de la distància?
—Difícil. Els polítics donen molt mal exemple. Després de tots aquests anys, em decep molt que a vegades sembli que l’estratègia del partit s’imposi al compromís de milions de catalans que hi van posar el coll, l’ànima i la il·lusió per una cosa que demanen vuit de cada deu catalans: el dret a decidir. Després, uns hi veuran legalitat, legitimitat, estaran a favor del sí o del no… però la base és poder decidir. Veig polítics i activistes que paguen presó, i, alhora, veig polítics distanciats, barallats, fent mesquineses els uns amb els altres, i exterioritzant-les per veure si són els primers en unes eleccions: això em causa un rebuig natural. S’obliden de la gent. No se n’adonen, i no veuen, que tenen un mandat per delegació. Certa tristesa. On som? Gran part de la societat va confiar en un procés i em fa l’efecte que molts catalans estan decebuts amb els polítics, sense haver perdut els principis, a favor de poder votar. Per mi és molt trist perquè veig que molts polítics han posat per damunt els interessos personals o de partit dels col·lectius. Crec que és un error.

—Per acabar, us deixen fer, al vostre programa?
—No he tingut mai cap problema. El canal és d’un empresari. I deixa fer. He entrevistat Puigdemont, per exemple, i t’asseguro que en aquest canal la independència de Catalunya no entra a la línia editorial. I és comprensible: les elits llatinoamericanes veuen Espanya com la mare pàtria. La diplomàcia espanyola a l’Amèrica Llatina és forta, i es va encarregar de fer arribar molt bé el seu argumentari.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.