El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Aquests dies, els sociolingüistes parlen a tort i a dret de catalanoparlants i castellanoparlants en la batalla definitiva per l’hegemonia lingüística a Catalunya, però obvien que aquesta batalla forma part de la guerra estratègica per a convertir Catalunya en una part alíquota de la nació espanyola.

La primera de les fases més recents de l’operació l’encapçala Ciutadans seguint la senda de manifestos i fòrums anteriors, en clau de construcció ideològica de la nació espanyola a Catalunya, però afegint-hi un component de classe: la dels treballadors castellanoparlants ofesos i humiliats davant la prepotència del catalanisme al poder i abandonats pel socialisme domesticat. (No és pas casual, naturalment, que, en aquest constructo, no apareguin professionals liberals, burgesia espanyolitzada, funcionaris i buròcrates, immigrants benestants, etc., perquè se n’aniria en orris el famós lema de ‘el català és la llengua de la burgesia’.)

L’èxit polític de la proposta de Ciutadans té lloc quan, arran de les votacions del 6 i el 7 de setembre del 2017 al parlament, aconsegueix que PSC i IC n’abonin la tàctica filibustera; continua amb la denúncia i detenció dels líders socials independentistes; i assoleix el cim quan obté més d’un milió de vots en les eleccions sota estat d’excepció del 21-D del 2017. En aquest trànsit, hi va haver dos fets essencials: l’exili i la detenció de les autoritats autonòmiques que van protagonitzar els connats de proclamació de la independència, i l’aplicació de l’article 155. Aquests fets no troben resposta directa –en clau d’insurrecció civil– per part del moviment independentista, que, en canvi, acut en massa a votar el 21-D. És aquí, en la constatació de la feblesa del moviment independentista i en l’èxit de Ciutadans, que comença la construcció política de la nació espanyola a Catalunya a cavall de la repressió de l’estat i de la posició defensiva tant del moviment independentista com dels seus partits polítics al parlament arran de les successives renúncies a investir president per ordre del TC. (En l’entreacte, Podemos-comuns ja s’havien abonat al discurs ideològic de Ciutadans, quan, al míting d’Horta de desembre del 2014, Pablo Iglesias va acusar David Fernàndez d’abraçar-se amb Artur Mas arran de la consulta del 9-N.)

El fracàs polític de Ciutadans, que, des de l’oposició, no ha estat capaç de bastir una alternativa de govern, hauria de permetre al PSC, definitivament esdevingut sucursal del PSOE a Catalunya, de pensar a arrabassar-li els vots del 2017 i abanderar una alternativa (dita d’esquerres) per equiparar la nació espanyola a Catalunya –si més no, en termes parlamentaris– a la nació genuïnament catalana representada per l’independentisme.

Es miri com es miri, aquesta guerra entre dues nacions és a vida o mort, igual que passa amb la batalla per la llengua. (La guerra al País Valencià ens hauria de servir d’exemple i de mirall.) La nació espanyola a Catalunya, gràcies al poder de l’estat i dels seus aparells repressius, se sent prou forta per a resistir i, si s’escau, guanyar la guerra per ficar la nació genuïnament catalana en una tanca administrativa-constitucional en forma de nou estatut, preàmbul a l’hegemonia de la nació espanyola a Catalunya i a la posterior assimilació de la nació catalana genuïna. Abonarien aquesta estratègia forces auxiliars gens menyspreables, com els grans aparells de l’estat i els seus canals de comunicació, els poders econòmics, polítics i mediàtics de l’Íbex a Catalunya, les comunitats immigrades de parla castellana, o que han fet del castellà la seva llengua de comunicació social, professionals liberals, etc., una constel·lació d’interessos materials i emocionals disposats a anar fins al final abans de formar part d’un estat on predomini la nació catalana genuïna.

Entretant, l’independentisme va neutralitzant les pròpies forces sorgides de la resistència contra el 155, la repressió continuada que va desfermar, i les sentències dels judicis farsa. Em refereixo, és clar, als CDR, a la batalla d’Urquinaona i a la resistència capil·lar contra els escamots unionistes; i em refereixo, igualment, a l’extinció de les espurnes insurreccionals de caire popular feta des de mediacions anònimes i puntuals sense estratègia (Tsunami Democràtic). I, ara, en fase defensiva, l’independentisme s’ha de ‘limitar’ a debatre l’ús social de la llengua, la deriva derrotista de TV3, la recentralització, el control dels rebrots, etc. No és pas casual que s’hagi passat de ser alternativa de poder a tractar sobre qüestions particulars i puntuals –rellevants, sense cap dubte, però que només podrien trobar solució amb l’alternativa de poder frustrada. I així s’estalvia la pregunta decisiva: de quines forces disposem els independentistes no ja per a resistir, sinó per a imposar el nostre projecte de país lliure a la nació espanyola a Catalunya? Perquè no hem de ser ingenus: els diàlegs en camps plens de mines, els percentatges de vots o les victòries en referèndums dins el marc constitucional no permetran mai l’emancipació de la nació catalana genuïna. I no ja perquè l’estat sempre hi posarà mines, no reconeixerà percentatges o negarà victòries que posin en dubte el seu domini, sinó perquè la nació espanyola a Catalunya es constituirà en força de xoc per impedir a l’independentisme la creació d’un estat propi.

En aquest punt, l’independentisme no ha fet encara els deures. El lema de ‘primer, la independència’ és fonamental, en tant que llevadora d’una nova fase històrica que obligarà classes, estrats, sectors i entitats diversos a adoptar una posició clara respecte a l’ordre instaurat per un estat propi; no obstant això, cal fer-la aterrar, aquesta independència, i això comporta, necessàriament, plantejar obertament la guerra estratègica contra la nació espanyola a Catalunya. Una nació espanyola a Catalunya que no és pas una elucubració intel·lectual, ni una resposta d’irredempts, sinó una realitat de poder amb la qual s’ha de topar –es va topant– vulguis que no. Enfront de l’estratègia assimiladora de l’estat espanyol, l’alternativa de la nació genuïna catalana és crear un estat propi que no negui els drets a altres nacionals, però que instauri el seu poder sense pal·liatius.

I, en aquest punt, hi treu el nas la qüestió de classe, que l’independentisme no gosa abordar mai, ja que es limita a dir que, en clau d’independència, no hi ha diferències de classe; o, si més no, que ja les resoldrem l’endemà de la proclamació. Però, oh, i tant, que n’hi ha, de diferències de classe que poden ser un obstacle per a l’independentisme per activa o per passiva! Per activa, atès que hi ha sectors que podrien decantar-se per la nació espanyola a Catalunya; per passiva, perquè n’hi ha que podrien adoptar aquelles posicions d’equidistància de mal recordar.

El cas de la Nissan o l’impacte de la pandèmia entre les classes més desafavorides ens poden oferir clarícies sobre el tema. Serà la setmana que ve, Deo mediante.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.