Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Entre assassinats selectius, masacres i magnicidis, a l’última guerra de Colòmbia s’han mort com a mínim 220.000 persones, el 80% població civil desarmada; hi ha hagut milers de desaparicions, segrestos, agressions sexuals i reclutament d’infants; gairebé cinc milions de colombians viuen desplaçats. L’abast i brutalitat de la violència ha impedit el legítim progrés social dels ciutadans més humils i el desenvolupament de tot tipus de projectes vitals, individuals i col·lectius.

Dilluns passat semblava que tot això havia de quedar enrere. A Cartagena d’Índies, ciutat heroica, la República de Colòmbia i les FARC van signar un acord de pau sense precedents, després de quatre anys de diàleg que han resultat en el final efectiu de les hostilitats entre l’estat i aquesta insurgència marxista, i en una proposta per a construir una pau definitiva.

Al dematí hi va haver dos actes oposats: una missa a favor de l’acord a l’església dedicada al jesuïta i missioner català Pere Claver, i un acte del Centro Democrático contra el pacte que s’havia de signar a la tarda. A la porta de l’església es respira alegria i transcendència històrica, satisfacció. Entre els assistents, el president Santos, els ex-presidents Gaviria i Betancurt i gent de quatre continents que també seran a l’acte de la tarda. Mentrestant, en un altre lloc de la ciutat, un altre expresident celebra un acte minoritari i aparentment marginal, en el que renya els dirigents mundials presents a Cartagena i demana el vot en contra de refrendar l’acord de pau el diumenge següent. És Álvaro Úribe.

Cartagena és eufòria continguda, somriures expectants. A mesura que s’acosta el moment de la signatura, creixen l’expectació i els nervis. A les cinc, els representants internacionals i els membres de la comissió negociadora omplen l’escenari. Un decrèpit Juan Carlos I és allà al mig, fent catúfols. Surten Juan Manuel Santos i Rodrigo Londoño. Ban Ki-moon enceta l’acte recordant les víctimes d’una guerra que fa cinquanta-dos anys que dura; diu que el procés és una lliçó pel món i té raó: aquest acord acaba amb una part molt important de la violència colombiana, inicia un procés difícil de reconciliació nacional i posa els fonaments d’una transformació social que Colòmbia necessita des de fa segles —exactament cinc, dirà Timochenko més endavant.

Colòmbia ha sigut un país castigat per una violència cruel i interminable, sovint la seva única forma de confrontació política. Després de la conquesta espanyola i de la Independència, a diferència d’altres Virreinats, l’elit colombiana blanca d’origen espanyol va mantenir-se en el poder, perpetuant una estructura social injusta i desigual, sense possibilitats de progrés social lícit per la majoria social. Potser Gaitán hagués pogut ser el Benito Juárez colombià cent anys més tard, però el 9 d’abril de 1948 van assassinar-lo d’un tret i el país va llançar-se a La Violència, el primer acte del conflicte que avui havia de concloure.

L’u de desembre de 1957, després de 300.000 morts i dos milions de desplaçats en un país que aleshores comptava 11 milions d’habitants, els colombians varen votar en plebiscit una reforma constitucional per establir el Frente Nacional, un acord de pau entre Lliberals i Conservadors que portaven gairebé trenta anys de guerra civil no declarada. Amb aquest pacte decidien deixar de lluitar pel poder i, senzillament, repartir-se’l.

El text de la votació tenia 14 articles i no tractava només la configuració del FN, però la qüestió era si després de tants anys de matar-se tancaven ferides i es repartien el pastís en pau. El sí va arrassar amb la participació més alta de la història de Colòmbia en una votació, i va establir-se el nou règim: un sistema de poder que acabava amb la violència i alhora perpetuava l’elit política corrupta, en un sistema excloent i tancat, origen del conflicte actual.

L’acord de pau de l’Havana té una estructura molt diferent al del 1957 i es basa en la memòria, la restitució de les víctimes, l’obertura democràtica i la transformació social perquè no es donin mai més les condicions per la repetició el conflicte. La maquinària de l’estat, abocada a la propaganda massiva, no ha pogut tenir un producte més seductor: la pau i la justícia social. D’altra banda, la campanya del No, amb molt menys recursos, ha basat el discurs en la por, parlant de capitulació davant els terroristes, de Veneçuelització de Colòmbia, d’entrega i submissió nacional.

A Cartagena, en Santos i en Timochenko signen l’acord i se’n feliciten, seguint una coreografia simbòlica generosa-però-no-massa. Es nota que el Comandant en Cap de les FARC no està acostumat a aquest tipus d’actes multitudinaris i també que el President de la República és concient d’entrar a la Història. Tots dos fan els seus parlaments, tots dos diuen coses transcendents, tots dos provoquen emocions. Tondoño demana perdó pel dolor que les FARC han provocat, Santos dóna la benvinguda als insurgents a la vida civil.

Sembla de debò que l’espècie humana, molt puntualment, és capaç de superar la mesquinesa i abraçar-se fraternalment, assumint la dificultat de resoldre conflictes greus sense violència. S’albira un futur d’esperança i darrere del Ministre de Guerra, envoltat de militars de tres estrelles en amunt, veig el general Eduardo Herrera, assessor d’en Santos i negociador amb l’ELN, amb els ulls negats. Se’m posa la pell de gallina. Tot són llàgrimes i sanglots, abraçades. Tothom celebra: els colombians hem fet la pau.

Aquella nit sopo amb periodistes, alguns assessors presidencials i, coses de la vida, en Baltasar Garzón, que parlant amb mi està a favor del referèndum català, i diu que el 92 va evitar una massacre terrorista i només beu cervesa de més de vuit graus. Celebrem, malgrat les diferències, perquè si les FARC i l’Estat avui han pogut abraçar-se nosaltres no ens treurem els ulls, i repassem entre tots aquest llarg procés negociador, les postures de les parts, els punts de l’acord i la setmana que es presenta fins al referèndum. Compartim amb matisos el parer que l’Uribe s’ha atrinxerat per ambició, interessos individuals i precaucions judicials, però que la societat colombiana s’ha guanyat la possibilitat de fer un primer pas per superar la violència endèmica, i que l’aprofitarà, votant majoritàriament a favor.

A Colòmbia s’ha viscut un procés molt intens aquests últims quatre anys, els negociadors i les víctimes han fet grans esforços per tancar ferides i establir un diàleg fructífer que obrís la porta d’un futur millor en comú. Aquest recorregut ha sigut lent i difícil, moltes vegades penós, però ha fet possible que municipis que han patit massacres d’una crueltat indescriptible, per exemple, aprovessin l’acord gairebé per unanimitat. Com a Bojayá, que el 2 de maig de 2002, durant un enfrontament entre les FARC i grups paramilitars, uns tres-cents habitants van refugiar-se a l’església i una bomba perduda de la guerrilla en va matar entre 74 i 119. El Sí hi ha obtingut el 95,76% dels vots. Malauradament, però, en el recompte global s’ha imposat el No, que ha sigut majoritari en les zones més allunyades del conflicte i també d’aquest difícil i complex procés de pau.

El final de la confrontació armada queda ara en mans d’un Álvaro Uribe Vélez triomfant, que ha dedicat tota la seva ‘verraca’ potència, sol contra el món, a fabricar por i mentides per boicotejar-lo. L’acord de l’Havana es basa en la memòria i la veritat, però l’Uribe imposarà les seves condicions, en termes que són una incògnita, i que poden incloure una assemblea constituent i la possibilitat d’accedir de nou a la presidència. Si en el nou escenari el que imposa Uribe és l’oblit, quedaran ben clars els seus motius i la seva sinistra, immensa mesquinesa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.