Per guanyar la llibertat a Miquel Grau l’assassinaren

  • Aquesta és la seva transició model, una democràcia “imperfecta”, com va qualificar el diari The Economist Espanya el 2022

Gemma Pasqual i Escrivà
03.10.2023 - 21:40
Actualització: 03.10.2023 - 21:42
VilaWeb

Per cridar “vull l’estatut!” a Miquel l’assassinaren, canta Al Tall. Miquel Grau tenia 22 anys quan li va segar la vida Miguel Ángel Panadero Sandoval, de Fuerza Nueva, la nit del 6 d’octubre de 1977. Aquella nit, Sandoval va veure un grup que enganxava cartells a la façana del costat del portal de casa seva; convocaven a la primera manifestació del Nou d’Octubre, la diada del País Valencià. Va pujar al setè pis de la finca número 11 de la plaça dels Estels d’Alacant, i va començar a llançar pedres contra aquella gent, sense aconseguir el seu objectiu. Llavors, va provar amb un maó més gros que va arrencar de la terrassa de la seva finca. I no va fallar. Miquel va caure a terra amb el crani partit. Ho explica la periodista Llum Quiñonero, autora de Miquel Grau 53/1977 (Pruna Llibres), una crònica dels fets en què analitza el procés judicial, i converteix el llibre en un magnífic document històric i testimonial. La Llum acompanyava en Miquel el dia de l’atemptat, com a responsable d’aquell grup de quatre activistes vinculats al Moviment Comunista del País Valencià.

Miquel Grau no va poder superar aquell cop mortal, i va morir deu dies després de romandre en un coma profund. El fèretre el va escortar una multitud silenciosa, i la policia, els anomenats grisos, van arrabassar amb violència el taüt al mig del carrer a la família i amics que el portaven a l’espatlla; per la força, el van introduir en un cotxe fúnebre que va arrencar a tota velocitat, deixant milers de persones entre el dolor, la por i la incredulitat.

L’assassí, membre d’una família franquista propietària de diverses benzineres a Alacant, va ser detingut el dia 10 d’octubre, quatre dies després dels fets. Va passar directament a la presó d’Alacant i allà va esperar fins al judici, el 2 de juny de 1977. Els grups d’extrema dreta van omplir la ciutat de pintades en defensa de Panadero Sandoval. La plaça davant l’Audiència era plena de gom a gom de militants armats amb simbologia nazi i feixista; mentrestant, la fiscalia, la defensa i els mitjans de comunicació insistien que havia estat un homicidi accidental, una imprudència, sense motivacions polítiques. Quatre dies després, es va fer pública la sentència que condemnava Panadero Sandoval a dotze anys i un dia de reclusió menor per un delicte consumat d’homicidi sense agreujants. Cap referència política. Després del recurs de cassació, el Tribunal Suprem, el 26 de desembre de 1978, va dictar que no s’esqueia aquest recurs i va recomanar un indult parcial. El govern de la UCD va concedir-li l’indult en el consell de ministres del 18 de maig de 1979. I el van posar en llibertat el març del 1981.

Aquesta és la seva transició model, una democràcia “imperfecta”, com va qualificar el diari The Economist Espanya el 2022. Que va néixer amb el control de l’estat en mans dels mateixos que havien sustentat la dictadura, amb un balanç de 134 morts per violència policial entre el decés al llit del dictador Franco el novembre del 1975 i el desembre del 1982, un cop els socialistes ja havien assolit el poder. I al carrer, amb el terrorisme feixista sota sigles molt diverses: des de Guerrilleros de Cristo Rey, la Triple A, Fuerza Nueva, Batallón Vasco Español. I al País Valencià, s’hi sumava la violència de l’extrema dreta “anticatalanista”, així es denominen encara.

El 25 d’octubre de 2021, va tenir lloc el judici verbal per desnonament contra les habitants de l’alqueria la Figona, situada en els terrenys del Programa d’Actuació Integrada (PAI) del barri valencià de Benimaclet. En el procediment, la promotora, Metrovacesa, va estar representada pel procurador de tribunals Miguel Ángel Díaz-Panadero, abans Panadero Sandoval, l’assassí de Miquel Grau.

Aquella transició modèlica, com l’anomenen, ho va canviar tot perquè no canviés res, com explicava Lampedusa a Il Gattopardo. La veritat i la justícia són drets de les víctimes i la reparació i la memòria, obligacions i deures dels poders públics. Reparació, veritat i justícia per a Miquel Grau. Honor i glòria. Per guanyar la llibertat, quants germans han de caure.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor