Gran Baldwin

El motiu ha estat el centenari, l’any passat, i bé està que les commemoracions necròfiles del món cultural serveixin de Llàtzer que torna d’entre els morts. Però més important encara és l’actualitat de James Baldwin (1924-1987), la vitalitat perenne de la seva escriptura, en assaig i en novel·la.

Llegeixes Sense nom pels carrers (Tigre de Paper, traducció de Lourdes Bigorra), un volum del 1972, quan Angela Davis, per dir un altre referent, encara no havia estat absolta de les tres penes de mort que el sistema blanc li demanava, i diries que està parlant d’ara mateix a can Trump. Per Baldwin, la bestiesa racial dels blancs nord-americans amb els negres té a veure amb la vida privada dels blancs, insegurs davant d’uns altres homes que ells mateixos, els blancs, han reduït durant segles a l’estereotip de la potència sexual “negra”. “La realitat del poder blanc [inclou] una estranya mena d’erotisme culpable sense el qual, estic començant a creure, la majoria dels americans blancs de conviccions més o menys liberals no poden respirar ni un sol moment.”

Si això és així entre els més o menys liberals, entre el comú dels blancs que no són gens ni mica liberals els negres representen un atac a les seves virilitat i vida privada, una vida mancada de sentit de la intimitat, raona de manera admirable Baldwin. Ara, en aquesta era Trump, l’era de la resignació per als qui se li oposen, la mateixa era de la resignació, si res no ens desperta, per als que temem la seva pixarada transatlàntica planetària, el cos de les persones és el centre de la doctrina MAGA, d’això de fer Amèrica gran. El gran Baldwin, que valoro tant com l’autor d’El gran Gatsby, ja es referia al seu país –si ell em permetria de dir-ho, que tot sovint escriu que no té país, que els afroamericans no en tenen– com el Quart Reich. No seré pas jo qui digui que exagera, hi ha més genocidis dels que els historiadors compten, amb un pudor que caldrà que un dia expliquin.

Baldwin va dedicar els seus esforços d’artista i d’intel·lectual a plantejar que el racisme dels blancs és un atac contra ells mateixos, que perden així bona part de la seva humanitat. Una esquizofrènia que han traspassat als negres, que un dia o altre s’hauran de plantejar el dilema: com viure plegats quan negres i blancs estiguin en la mateixa condició igualitària de drets.

La pregunta persisteix, no ja sense resposta sinó, encara avui, sobretot avui, sense possibilitat de resposta. Val per a totes les comunitats en lluita desigual, entre les quals el cas nord-americà espanta per la condició de potència dominant. Posa en qüestió les arrels mateixes de la democràcia, i la cosa no canvia sinó que empitjora dècada rere dècada.

Baldwin es va negar a ser el negre de ningú. Recomano el film I am not your negro, del director jamaicà Raoul Peck, excel·lent recorregut pel B polític, disponible a Filmin. Negre i homosexual, a primers dels anys cinquanta va deixar Nova York i se’n va anar a França, amb uns pocs dòlars i res més, decidit a ser escriptor, per més que el procés consistís en una solitud extrema, que amb els anys agrairia en tant que així va estar sol amb si mateix, que era el que més necessitava per a ser escriptor. Va anar tornant, per veure els seus –era el gran d’una colla de nou germanes i germans, als qui va netejar el cul de nadons i pràcticament criar, escriu dels nens amb una mirada atenta i preciosa– i decidit a participar en el gran procés de la revolta negra pels drets civils. Va veure morir Luther King, Malcolm X i tants altres. Va bregar, diu ell mateix, amb el fet de ser un artista rar, estrany, sense partit ni faccions, entre revolucionaris, que també són rars, estranys. Que també vol dir escassos i insòlits.

Dotat d’una poderosa capacitat d’observació, anàlisi i lliure criteri, llegir Baldwin és una injecció de bondat i intel·ligència. A la primera novel·la, L’habitació d’en Giovanni (Trotalibros, traducció de Dolors Udina, postfaci de Garth Greenwell), del 1956, plasma l’homosexualitat i els seus desafiaments a la mil·lenària Europa representada per París, un continent dominat pels americans com a vencedors de la guerra i proveïdors. Una obra sobre la por d’estimar que domina l’home blanc nord-americà i el seu trencament interior. Tret d’un conte més, és l’única obra de Baldwin en què tots els protagonistes són blancs. Però no pas iguals, les diferències de classe hi fan el paper del racisme i la protecció del llinatge envers la desprotecció de l’immigrant en són la clau de volta.

Una altra traducció és Notes d’un fill nadiu, un dels seus llibres més coneguts, del 1955 i revisat el 1983 (Manifest, traducció d’Oriol Regué Sendrós). És un recull d’assaigs breus d’aquests primers temps a París, perspicaços i imprescindibles per a la història cultural, el llibre que va dir ben alt en el món literari nord-americà que hi parlava un fill del país, un fill nadiu. No era poca cosa.

Bentornat, gran Baldwin, que vàreu ser traduït als anys seixanta i ara éreu descatalogat. Un mestre del món contemporani, obert a totes les ànimes, i un mestre d’una literatura que eviti els paranys dels opressors i no condemni els sotmesos a la fatalitat ni a la propaganda pamfletària. “Totes les nacions occidentals han quedat atrapades en una mentida, la mentida del seu pretès humanisme; això vol dir que la seva història no té justificació moral, i que Occident no té autoritat moral.” És així que sembla que hem arribat a l’era del tirà blanquíssim de Washington a què la resta de nacions occidentals s’hi resigna. Una manera de resistir-s’hi és llegir James Baldwin.