Gorbatxov, l’home que sí que ens va canviar el món

Conec molt poca gent al món que haja hagut de prendre en tan poc temps tantes decisions absolutament transcendentals per a tota la humanitat

VilaWeb
Vicent Partal
30.08.2022 - 23:48
Actualització: 31.08.2022 - 18:54

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Jutjar Mikhaïl Gorbatxov, precisament en el moment de la seua mort, és una tasca massa difícil. No hi ha cap dubte que la història el situarà com una de les figures polítiques essencials del segle XX, com un dels molt pocs que realment ens van canviar el món. I això serà així, malgrat les divisions que la seua figura suscita. Perquè al seu avui inexistent país, la Unió Soviètica, la major part de la població russa el recordarà com l’home que va enterrar l’URSS i la seua glòria, encara que l’enterrador real fos Ieltsin. Però per als estonians, letons, lituans, armenis, georgians i tants ciutadans més, Gorbatxov serà sempre aquell inesperat buròcrata del règim que contra tot pronòstic va obrir la porta a la llibertat, gràcies a la perestroika i a la seua atrevida i massa oblidada política de la glàsnost. Per a l’occident serà l’home que va respondre a la provocació de Ronald Reagan tirant a terra, efectivament, el mur de Berlín. I per als europeus hauria de ser el referent d’un gran acord continental de Lisboa a Vladivostok que no va arribar mai, i no precisament per culpa seua, i que avui és més lluny que mai.

Però, per mi, Gorbatxov és un home que admire, sobretot per la manera en què va reaccionar en unes circumstàncies úniques que el van posar davant proves enormes que molt pocs polítics deuen haver viscut.

En la meua vida de periodista, poques escenes m’han impressionat tant com el relat de la famosa reunió al Kremlin en què Borís Sxerbina i Valeri Legàssov, polític el primer i científic el segon, li van explicar a Gorbatxov la realitat del desastre de Txornòbil. Tota la cadena de comandament de l’URSS l’havia enganyat sobre les conseqüències de l’explosió de la central nuclear i ells dos, sols però decidits, li van fer saber que si no actuava dràsticament i radical per evitar una segona explosió, que podia passar en qüestió d’hores, Ucraïna i mitja Europa serien inhabitables durant un miler d’anys pel cap baix i milions de persones es moririen en un instant. Gorbatxov no solament va reaccionar sinó que va treure força d’aquella demostració suprema de la corrupció que corcava completament el règim per canviar de dalt a baix la Unió Soviètica. Sempre he pensat què devia passar pel seu cap quan li van dir que tenia poques hores per a prendre una decisió d’aquesta magnitud i com va poder mantenir el cap clar i fer allò que tocava.

I no va ser l’única vegada, encara que fos la més important. Poc abans de la caiguda del mur de Berlín, Gorbatxov havia estat a la capital de l’Alemanya Democràtica per assistir als actes oficials de commemoració de la fundació del país. Anys després, en un article a la revista Time, Gorbatxov mateix va explicar que va notar “fins i tot físicament” que el règim ja no controlava la gent i que els ciutadans volien posar fi a aquell impediment tan gran per a les seues vides. I per això el va deixar caure. Quan la RDA es va adonar de què passava, Erich Honecker va telefonar a la desesperada al Kremlin per demanar la intervenció de l’exèrcit. Però, segons que conta Anatoli Txerniaev, un dels assessors principals de Gorbatxov, el president de la Unió Soviètica no va agafar mai el telèfon i se’n va anar a dormir dient: “Això s’ha acabat, per fi.” Les notes que Txerniaev va prendre aquella nit en un quadern de ratlles d’Aeroflot, i que han estat publicades al cap dels anys, són ben explícites al respecte.

Una tercera escena i n’hi haurà prou per a explicar això que vull dir. Quan Ieltsin consuma la traïció i liquida la Unió Soviètica, Gorbatxov treballa per aconseguir que l’armament nuclear estiga controlat i segur i, de fet, la darrera telefonada que fa com a màxim dirigent de l’URSS és per demanar-li a George Bush que ajude a qui li acabava de clavar el punyal “pel bé i l’interès de la pau al món”, que ell posa per damunt de l’interès propi.

No vull dir que Gorbatxov fos un polític excepcional en tot –vaig ser testimoni de la seua reacció violenta contra el procés d’independència dels països bàltics, per exemple i prou que sé les seues limitacions. Però sí que crec que és just de dir que conec molt poca gent al món que haja hagut de prendre en tan poc temps tantes decisions absolutament transcendentals per a tota la humanitat. I encara menys que les hagen pres amb el rigor, la moralitat i el seny que Gorbatxov va fer servir en aquells moments tan extraordinàriament difícils. I, per això, ni que siga solament per això, Mikhaïl Serguéievitx té i tindrà sempre tot el meu respecte.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes