Les revelacions fetes pel diari Público, en el sentit que el CNI tenia completament controlats els membres de la cèl·lula gihadista que va atemptar contra Barcelona i Cambrils l’agost del 2017, són d’una gravetat excepcional. Tant, que els documents publicats alteren la percepció que teníem fins ara dels atacs. Encara no és possible ni correcte parlar d’un atac de falsa bandera, però ja no es pot discutir que l’atac va ser, com a mínim, consentit pel CNI, que en aquell moment era a les ordres de la vice-presidenta del govern espanyol Soraya Sáenz. Cal recordar-ho, això, perquè en aquell moment, tal com va explicar VilaWeb, Sáenz va intentar que es declarés oficialment l’alerta cinc, declaració que hauria significat posar al carrer l’exèrcit espanyol un mes i mig abans del referèndum del Primer d’Octubre. L’intent va ser impedit per Mariano Rajoy mateix, contrari a fer aquest pas, no sense que Soraya Sáenz s’hi resistís tant com va poder.

Les dades presentades per Público són contundents i preocupants, perquè demostren, més enllà de cap dubte raonable, que els serveis secrets espanyols tenien coneixement de l’existència del xalet d’Alcanar on es fabricaven les bombes. Per tant, que sabien que s’hi fabricaven bombes, que estaven al cas dels viatges entre Ripoll i Alcanar i que coneixien el contingut de les converses entre els integrants de la cèl·lula. Totes aquestes dades permeten veure sota una nova llum dos dels episodis fins ara més foscos i incomprensibles d’aquells dies i que havien despertat més sospites.

En primer lloc, sabent això, s’entén millor, i preocupa més, per què que la Guàrdia Civil va intentar de manera irregular fer-se càrrec de la investigació del xalet d’Alcanar i el seu desenrunament. Perquè ara estem obligats a formular la hipòtesi que ho varen intentar essent coneixedors que allà hi havia el cadàver d’un confident del CNI i que hi podia haver proves, com ara les dades de la bústia de contacte, que incriminessen el govern espanyol. I en segon lloc, ara s’entén millor també com és que la policia espanyola no donà l’alerta després d’haver constatat que EsSatti havia abandonat la mesquita de Ripoll i era en lloc desconegut. VilaWeb va revelar l’existència d’aquesta visita, la tercera rebuda a la mesquita i feta només unes setmanes abans dels atemptats. I és evident que no tenia cap sentit que s’hagués perdut la pista d’un confident que ja havia participat en diverses operacions gihadistes i que era catalogat com a molt perillós sense que això comportés un avís general, una alerta, a totes les policies. Tret que, com ara sabem, en realitat sí que el tinguessen controlat, sabessen què feia i potser estiguessen més interessats a saber la reacció de la comunitat a la desaparició que no pas una altra cosa.

Hi ha encara molts interrogants per a resoldre que segurament s’aniran aclarint amb el temps, però tot això que ja sabem ara, afegit a la nul·la voluntat mostrada per Espanya d’investigar el cas i les responsabilitats polítiques que se’n deriven, fa que en aquest moment resulte més que raonable defensar que els atemptats gihadistes de l’agost del 2017 estaven emmarcats dins una operació més àmplia, dedicada per diverses vies a aturar el referèndum d’autodeterminació.

Perquè, per acció o per omissió, és evident que aquests atemptats encaixen en un projecte d’ús de la violència amb voluntat desestabilitzadora, com en els famosos anys de plom italians, que incloïa també l’ús de la força contra la població civil, visible a partir del 20 de setembre, amb els plans militars que es van conèixer d’assalt del parlament i del palau de la Generalitat, la decapitació de la classe política catalana a partir d’investigacions judicials irregulars en marxa des del 2014 i les amenaces contra les institucions catalanes que es van concretar amb el 155. El terror d’estat té cares diverses, l’estiu i la tardor del 2017, però la coordinació apareix cada volta com més clara.

Tot plegat, doncs, és d’una gravetat excepcional, històrica. Però ho serà molt més encara si, finalment, s’acaba demostrant sense cap dubte que els atemptats van ser un atac inspirat, ordenat o com a mínim protegit per alguna part dels aparells de l’estat. Els indicis que això és així van creixent, però siga com siga, la irresponsabilitat absoluta amb la qual el CNI va jugar amb l’existència del grup de Ripoll exigeix, tota sola, responsabilitats polítiques. Molt particularment perquè ara ja ningú no pot discutir que el CNI va amagar a propòsit a la policia catalana les dades que haurien permès d’evitar els atemptats que es van improvisar després de l’explosió d’Alcanar. I que, per tant, es podria haver evitat la mort dels tretze ciutadans de diversos països que varen perdre la vida a la Rambla i la Diagonal de Barcelona i al Passeig Marítim de Cambrils. Algú va donar l’ordre, no sabem encara si indirectament o directa, que els portaria a la mort. I eixe algú, com a persona però també col·lectivament com a representant del seu estat, ha de respondre per allò que va fer.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb