Per primer cop en la història, la bandera confederal entra al Capitoli. A la foto, l'assaltant travessa la sala dels retrats de prohoms de la guerra civil nord-americana contra l'esclavitud que els confederats van perdre.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Només de saber l’embranzida del president Trump (encara ho és, mentre escric, per més estrany que sembli que ho pugui continuar sent després d’ahir, 6 de gener de 2021) contra l’estat de Geòrgia i el recompte definitiu de vots, la primera cosa que em va venir al cap és la cinquena temporada de House of cards que retrata una cosa pareguda a l’estat d’Ohio, a càrrec en aquest cas no d’un psicòpata president republicà sinó d’un psicòpata presidenciable demòcrata. La sèrie, que he vist fa poc, ha quedat desprestigiada per la trajectòria diguem-ne sexual del seu protagonista però hi toca, amb gravetat i enorme llibertat satírica, en molts aspectes dels passadissos del poder. Ara: immediatament, em va venir la cançó, “Georgia on my mind”, que tantes voltes he sentit en la veu de Ray Charles. 

Geòrgia, l’estat de tradició conservadora ferma i rocosa, ha donat els vots majoritaris als demòcrates i, així, a un senador negre per primer cop. La Geòrgia racista, ultraracista, antinegra per sobre de totes les coses. I a partir d’aquí, la troca trumpiana munta l’embolica-que-fa-fort i assalta el Capitoli en una versió EUA del cop d’estat tejerià, no exactament militar però que no va ser reprimit ni evitat amb contundència per l’eufemisme anomenat forces de l’ordre públic.

Havia de ser el Capitoli, en què es recomptaven, validaven i certificaven els vots definitius de les eleccions, en presència de tots els mitjans haguts i per haver. Per això tenim tantes imatges de l’interior del parlament nord-americà. Ja ho comprenc, que havia de ser al Capitoli, però hauria estat bé que fos a la White House, a la casa del govern que es diu exactament així, blanca. Blanca, blanca, blanca. De cap altre color, ni el del president Obama ni de cap color més.

I així, per primer cop en la història, la bandera confederal entrava al Capitoli, a les mans d’un assaltant que els fotògrafs van captar quan travessava la sala de retrats de prohoms de la guerra civil que els esclavistes del sud van perdre el 1865.

Canta Ray, i tradueixo: “Geòrgia, Geòrgia./  Tot el dia, tot el dia/ una vella dolça cançó/ no se me’n va del cap./ Dic Geòrgia/ i una cançó teva,/ dolça i clara, arriba/ com la llum de la lluna entre els pins./ Uns altres braços em reclamen,/ uns altres ulls em somriuen amb tendresa./ I encara en somnis tranquils veig/ el camí que porta vers tu./ Dic Geòrgia,/ oh, Geòrgia, no trobo la pau.” 

Posem-hi dades del present. Una notícia de l’estiu, de l’1 de setembre, de l’agència Efe, per exemple: Una vintena de famílies negres georgianes han constituït The Freedom Georgia Iniciative (La Iniciativa Geòrgia Llibertat), amb 39 hectàrees de terra prop de Toomsboro, al centre de l’estat, a dues hores del sud-est de la capital, Atlanta, per bastir-hi una “comunitat negra de visió futurista: autosuficient, segura i lliure de discriminació”. L’han posada en marxa dues dones, Ashley Scott i Renée Walters. Scott és una agent de béns arrels, mare de dos fills petits, que ho explica així: “Després de mesos de trauma racial, protestes i pandèmia, amb la meva amiga hem volgut fer alguna cosa, actuar pel canvi que volem.” Els assassinats de George Floyd a Minnessota, Ahmaud Arbery a Brunswick (Geòrgia) i Jacob Blake a Winsconsin les van fer decidir. 

En tot això pensava i, sobretot, carburava sobre com pot ser aquest nou any pandèmic. Semblava que Trump se l’hauria d’embeinar. Punt. 

Però aviat vaig haver de posar-me davant de la tele i assistir al seu cop d’estat en directe. Com aquella vegada entre nosaltres del 1981, però amb més imatges. Amb les mateixes poques interpretacions del que s’hi veia, això sí. Va fer més pels meus ulls i les meves orelles i així copsar la gravetat de la situació veure fet un flam el corresponsal de TV3, Xesco Reverter, que no pas les mil·limetrades expressions que emetia la pantalla, les d’ell i les de la redacció. Fórmules rutinàries i repetitives, descripcions d’imatges llunyanes i repetides, i prou. Tant costava de dir que era un cop d’estat, almenys un ‘intent’ de? Si ho deia la CNN…

Dijous, mentre escric, la cosa s’ha saldat amb quatre morts i 52 detencions. No pas la detenció del president Trump, que encara ho és fins al dia 20, i que hom diria que hauria d’estar no sols impugnat sinó engarjolat. La primera persona morta de qui s’ha sabut el nom és Ashli Babbitt, partidària fervent de Trump, tant com per haver acudit a Washington des de San Diego, al sud de Califòrnia. De trenta-cinc anys, era una veterana de la força aèria del seu país i una oficial de seguretat d’alt nivell en els catorze anys que hi va servir. Devia entrar abans dels vint, calculo. Va travessar el país per impedir la ratificació del president electe Biden i tornar el càrrec al president Trump.

Potser ja és massa rutinari de dir que tot plegat, als Estats Units, sembla una pel·lícula o una sèrie de televisió o totes dues coses combinades. En saben molt, allí, la comunitat cinematogràfica i l’audiovisual, de posar els passadissos del poder contra les cordes i de narrar la seva pròpia història. I també, a partir del cine dels setanta, de posar el focus sobre la gent comuna. És el que ara cal més, perquè més de setanta-quatre milions de vots a Trump, deu més que en la primera elecció, no són qualsevol cosa. El país fa temps que està dividit, i això sí que és una divisió i no pas la que ens adjudiquen a Catalunya. La fractura és de guerra civil freda. Que continuarà. No voler saber qui són els votants de Trump i com estan de disposats a fer-se valdre, ignorar-los, pot arribar a ser un suïcidi democràtic, que també n’hi ha, d’aquests suïcidis. I si es tracta del suïcidi democràtic d’una potència mundial, no val a badar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.