30.11.2024 - 23:34
Desenes de milers de persones omplin els carrers de la ciutat de València per demanar la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, per la mala gestió de la gota freda del 29 d’octubre. La delegació del govern espanyol diu que són vora 100.000. També demanen una condemna de presó. “El president a Picassent” és una frase amb tradició al País Valencià perquè l’han haguda de sentir Eduardo Zaplana i Francisco Camps. Però aquesta vegada la unanimitat és molt més gran entre la població i la convicció amb què la criden és molt més profunda i arrelada. Ras i curt: la gent està molt enfadada. El dia 9 de novembre, quan es va fer la primera manifestació, la gent estava en xoc, fent-se preguntes sobre allò que ens havia passat. Estava exhausta perquè molts van arribar a València com van poder després de passar tot el dia llevant el fang dels carrers i les cases. Avui, els manifestants han expressat la ràbia i la ira que els naix un mes després del cataclisme.
La gent persisteix
És la segona convocatòria que fan desenes d’entitats cíviques i sindicats per recordar al president que la seua negligència ha costat moltes vides humanes, per dir-li que qui no va saber gestionar la pre-emergència no pot gestionar la recuperació. Molts dels assistents són veïns dels pobles danyats. Si comptem la de fa quinze dies convocada pel sector educatiu contra Mazón i contra el conseller José Antonio Rovira, és la tercera. I si comptem la concentració a desenes de places per fer sonar l’alerta a les 20.11, és la quarta. La gent demana més acció i menys paraules. Demanen les ajudes que els han promès i que no arriben. Demanen ajuda per a refer les vides.
Aquesta vegada, sí. Avui, les autoritats sí que han exhibit les dosis de previsió que els va faltar per a salvar vides el 29 d’octubre i han blindat amb tanques i desenes de policies el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament de València. Però això no ha fet desistir els ciutadans, i per tercera vegada en tres setmanes han tornat a cridar “Mazón, dimissió” i “El president a Picassent”. Tampoc no han desistit a pesar de les limitacions de mobilitat. El metro de València no funciona, hi ha vaga de taxis, alguns carrers ja són tallats perquè demà es corre la marató de València i els autobusos urbans són del tot insuficients. A més, hi ha gent que es queixa que les entrades amb cotxe a València són un infern.
A la plaça, la capçalera comença a formar-se. La pancarta vermella, amb el llaç negre i una fotografia de Carlos Mazón capgirat la duen representants de les entitats convocants, damnificats i Amparo López, que és una treballadora del 112 que el vespre del 29 d’octubre feia guàrdia. Va treballar fins a les cinc de la matinada del dia 30. Eren vint persones. Quan va començar a treballar, diu, tenia setanta telefonades en espera i la xifra va anar augmentant progressivament. La seua missió és escoltar tothom i transmetre’ls calma. “No ens podem permetre el luxe de plorar quan rebem una telefonada, però hi ha telefonades com les de la gent major, com una parella que estava amb l’aigua al coll… La nostra missió és ajudar i que sàpiguen no estaven a soles”, diu, mentre sosté amb força la lona que durà fins al final, quan també llegirà una part del manifest.
Però la manifestació encara no ha començat. Desenes de mitjans de comunicació estan interessats a cobrir això que passa a València. Que torna a passar i que passarà més encara si el president Mazón, diuen els organitzadors, no escolta el poble.
Quan ja enfila el carrer de les Barques, el cordó de seguretat que l’organització ha previst és insuficient. Molta gent que no ha trobat lloc a la plaça de l’Ajuntament, s’ha avançat amb l’esperança d’incorporar-se a la marxa, per això, les voreres són plenes i d’allí també surten els crits i els xiulits unànimes. Excepte una dona, que ha sortit a corrents de la multitud perquè, ha dit, en castellà, amb els esquerranosos no hi vol anar.
No van avisar
Paco i Maru sí que hi volen anar. Són dos jubilats de València. Caminen tranquils. Ells no criden, però se’ls veu concentrats en aquest acte que és manifestar-se. És la primera vegada que surten a cridar contra el president. “No van avisar, no ho van fer bé, i a més, ja van començar malament quan es van asseure amb Vox”, diu Paco, i Maru, ara sí, s’afegeix amb timidesa al crit que recorre la marxa: “El president a Picassent.”
Quan la capçalera tomba cap al carrer del Poeta Querol és bon moment per a copsar la llargària de la marxa, però és impossible. Barques va ple i la plaça de l’Ajuntament, també. En un moment donat, la columna que ha arribat del Parc Alcosa d’Alfafar prova d’avançar per la vorera la capçalera. Han eixit a les quatre de la vesprada del barri i han arribat caminant a València. Van armats amb un megàfon i són els més punyents i reivindicatius. Duen una pancarta escrita a mà: “Trobarem les respostes en el fang i en el crim d’estat. Ja sabem què fer.” Segons que han dit, quan han provat d’entrar a la plaça de l’Ajuntament, la policia els ha revisat les motxilles.
Mari Cruz i Antoni són una parella de mitjana edat. Són de València i tenen amics damnificats d’importància diversa a Albal, Xiva i Catarroja. Tampoc són manifestants habituals, però estan en contra de la gestió que ha fet el Consell de la gota freda.
Ja fa una hora i vint-i-sis minuts que la pancarta ha passat per aquest punt de confluència entre el carrer de les Barques i el del Poeta Querol, quan passa el darrer grup de manifestants. La capçalera ja ha entrat a la plaça de la Mare de Déu i la col·loquen d’esquena al Palau. No hi ha res casual en aquesta marxa, avui. Tampoc l’humor dels manifestants. Guillem i Sofia demanen a Mazón que deixe el càrrec, però no l’envien a la presó. En el seu cas, l’envien a Eurovisió, ben lluny d’ací. I quan es posen seriosos tornen a pronunciar la paraula “negligència” per referir-se a la gestió del Consell que comanda.
Es fa el silenci per escoltar com el docent Xiroi Pastor llegeix el nom de les poblacions on s’han trobat cossos i la xifra en cadascun, però la gent que encara és al carrer del Micalet o a la plaça de la Reina no ho saben i arriba el ressò dels seus crits, de les seues referències a l’absència del president perquè va anar a dinar quan mig país ja era negat.
Amparo López, treballadora del 112, i Madel, una empresària damnificada d’Algemesí, projecten la veu amb força per fer arribar un manifest que recorda que el 29 d’octubre als valencians ens va caure el cel damunt, però no pels cinc-cents litres de pluja, sinó perquè “va començar el pitjor episodi de la història de les ignomínies polítiques i de les tragèdies humanes del País Valencià, amb centenars de víctimes i milers de persones afectades”. Acusen el Consell d’escoltar més l’empresariat que el poble i de limitar-se a provar de tapar la negligència davant aquesta crisi.
A banda de damnar la dimissió de Carlos Mazón, els convocants han demanat l’obertura d’ofici d’un procediment judicial que determine i depure les responsabilitats per les conseqüències evitables de la catàstrofe. “No descansarem i farem el que siga necessari per garantir que l’ajuda arribe al poble valencià i les polítiques de reconstrucció no estiguen en connivència amb el capital”, diuen, en referència als contractes milionaris per a empreses amigues del PP i, és clar, per la presència d’un tinent general al capdavant de la Conselleria de Reconstrucció.
Són les 19.49 i l’organització dóna per acabada la manifestació. Però ningú no se’n va de la plaça i, a més, pels carrers alternatius hi ha gent que marxa i repeteix les mateixes consignes. Molta gent no ha pogut entrar en aquest recinte que és emblemàtic, i no només per les festes falleres.
El missatge de la plaça de la Mare de Déu
La imatge d’una plaça de la Mare de Déu plena a vessar, cridant contra el president de la Generalitat va ser preludi de la caiguda estrepitosa del govern d’Alberto Fabra. Es va omplir ara fa exactament onze anys, quan Fabra va decretar el tancament de Canal 9, i es va omplir quan per fi, la ciutadania, va deixar de donar l’esquena a les víctimes de l’accident del metro del 2006.
I aquest és el primer missatge que llança l’organització quan la valoren per a la premsa. “La decisió de no deixar-nos acabar a la plaça de Manises ha sigut un èxit més per a aquesta mobilització. He pogut comprovar que la plaça de la Mare de Déu s’ha quedat menuda per a acollir a tota la gent que encara a aquestes hores va pel carrer de les Barques”, diu Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, una de les organitzacions convocants a la premsa, però com que la gent no se’n va, l’aplaudeixen. “És evident que el govern de la destrucció ha de marxar a casa. És impossible continuar governant amb el rebuig social. Aquesta gent ja no està legitimada per a continuar governant. Volem que deixen de destruir el nostre teixit social, humà i econòmic. Que marxen!”, ha dit.
Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana, i també portaveu dels convocants comença la seua valoració agraint la participació de tothom i demanant que ningú defallesca. “Hem de continuar fins que aquest govern valencià estiga fora de les institucions. No ens representen. Representen la mort, representen la destrucció, no els volem governant-nos.”
Beatriz Cardona, de la Intersindical, recorda les persones que es manifesten a Elx, a la mateixa hora, i aquells que no han pogut venir a València perquè encara lleven fang de casa. “Tenim un president il·legítim, per això exigim ahir, avui i demà, Mazón, dimissió.”
Mar Bueno Cardona, l’altra coportaveu, parla de la solidaritat del poble valencià. “La gestió de la DANA va ser desastrosa abans i després. Som ací perquè l’ajuda no arriba al poble valencià, perquè l’ajuda es reparteix entre els amics del president Mazón. Un president il·legítim que militaritza el govern de la Generalitat i regala els diners a empreses vinculades a casos de corrupció”, diu, mentre els assistents criden per demanar on són els diners de les ajudes.
Hi ha una pancarta molt gran enmig de la plaça. Escrita a mà. Diu: “Mazón, fora.” Es veu de molt lluny. “Mazón, fora” no pot ser un missatge més clar per a acabar la manifestació, però els assistents encara tenen ganes de recordar a la Generalitat que no va fer res bé i rescaten dels mòbils l’alarma més inútil que s’ha fet sonar mai. Aquesta és la banda sonora amb què es tanca l’acte. I la imatge és la de les cares de la gent, que està enutjada, però ha trobat companyia en aquesta manifestació que deixa espelmetes i missatges damunt les rajoles de la plaça.
