“He d’agrair a mon pare que m’ensenyara l’amor a la pilota”. Fa uns dies, el pilotari Genovés II convocava la premsa al Trinquet de Pelayo per a comunicar que enguany es retira com a jugador professional. Acaba de fer quaranta anys i ha fet aquest anunci ara perquè es vol acomiadar amb calma dels trinquets, dels companys, del públic. Vol que cada partida que jugue des d’ara fins al setembre siga un homenatge a la pilota i servesca, diu, per a traure tota la pilota que encara duu dins.

En aquesta entrevista, José Cabanes, Genovés II, repassa la seua vida com a pilotari. Les lesions, els triomfs, les alegries i la passió per aquest esport. Però també parla obertament de com veu el present i el futur del joc i n’analitza alguns dels problemes. Ara que es retira, Genovés II aspira a presidir la Federació de Pilota Valenciana per a treballar per un esport que ha mamat des de petit, fill com és de Paco Cabanes, el Genovés, el gran mite contemporani de la pilota valenciana, que es va morir el mes d’agost passat.

A banda d’un esport, un joc, què és la pilota valenciana?
—Per a mi és molt i està molt arrelada a la meua vida. T’enganxa i ja no et deixa anar. Ha estat una part fonamental de la meua vida, per a la meua família, per al meu poble. És una manera de viure.

Per què heu triat aquest moment per a anunciar que us retireu?
—Perquè crec que ha arribat l’hora. Acabe de fer quaranta anys, i tot té un començament i un final. Ja feia molts mesos que hi donava voltes i he decidit de fixar la data de caducitat. Si m’haguera retirat enguany, en sec, no m’ho hauria perdonat. He viscut moments molt complicats i m’agradaria anar-me’n podent gaudir, cosa que no he pogut fer aquests mesos. Sentir goig dels mesos que em queden de pilota, i penjar els guants.

El gaudi el trobeu en el fet de jugar, o necessiteu guanyar?
—Jugar, jugar… Es guanya i es perd, com en qualsevol altra cosa. M’he dedicat a la pilota perquè m’agrada molt, per a gaudir-ne.

Ha influït la mort del pare a l’hora de prendre la decisió de penjar els guants?
—És qüestió d’edat. No té res a veure amb el fet que mon pare haja faltat. Sóc un jugador professional i per a ser professional en qualsevol lloc has de tenir un rendiment. Per edat i altres factors, a poc a poc, vas baixant i no crec que poguera estirar-ho més fent un paper digne. Crec que ha arribat el moment, és qüestió d’això, de rendiment, com en qualsevol esport.

Ser el fill de Paco Cabanes, el Genovés, us ha obert portes o us n’ha tancades?
—Tal vegada em va obrir la primera porta. Després, ho torne a dir, com qualsevol esport professional en qualsevol lloc, si no tens un rendiment, no podràs anar enlloc. Mon pare va ser el primer que va parlar amb un trinqueter, xe, mira si proves el meu fill… És el que fan molts pares. Quan els xiquets estan de juvenils i comencen a fer-ho millor, busquen alguna oportunitat, però a partir d’ací, vaig volar tot sol, per dir-ho d’alguna manera.

Pesa, el cognom, a la samarreta?
—És clar! Sempre! Mirem-nos, després de vint-i-quatre anys de carrera professional, ara parlem de mon pare. La gent de fora de la pilota no n’acaba de parlar… Sempre m’associen a mon pare. El seu nom pesa molt, sí.

A banda de competir amb els contrincants, també heu hagut de lluitar contra l’ombra de Genovés?
—Sí. Mon pare ha estat tot el que ha estat en el món de la pilota, les comparacions sempre són presents i encara que ho faces molt bé, mai no pots ser prou bo, perquè és així.

I ell què en pensava?
—Ens comparaven, i per a mi no era just. Ell ho sabia. Sempre he estat molt orgullós de com ho entomava. Nosaltres ens en rèiem. A vegades ens molestava. Quan tocaven d’algun mitjà sempre parlaven de mon pare, i mon pare em deia, que pesats que són, eh, estimat? El molestava molt, això, perquè jo he fet el meu camí.

Teniu dues filles que ara són molt menudes, voldríeu una Genovés III a casa?
—I tant! M’encanta la pilota i és clar que m’agradaria! Abans de tenir-les, dius això. Després, el que vols és que siguen felices i que facen el que els agrada. Si és la pilota, son pare, més que pagat.

Com veieu la incorporació de les dones al joc de la pilota?
—Amb els anys he vist jugar xiques, però cada generació va trencant més sostres, de mica en mica. Avui en dia tenen un gran nivell i han de continuar. Tot el món de la pilota ha de donar-los suport, perquè s’ho mereixen com qualsevol altre jugador de pilota. S’ha de treballar perquè elles tinguen un espai on se senten professionals.

L’any 1995, quan el vostre pare va protagonitzar la partida del relleu amb Àlvaro, teníeu tretze anys. Paco Cabanes va guanyar. Com ho vàreu viure a casa?
—En part, com un xiquet que era, un poc més inconscient, ho vius amb una certa normalitat, perquè ton pare cada any arribava a jugar la final. Després veus com és de complicat arribar-hi. Feia tres anys que ell perdia la final. Ja tenia quaranta anys i jugava contra un rival molt jove. A casa hi havia prou nerviosisme. Es respirava un ambient de tensió. Era una final molt important, segurament l’última, i ell s’hi jugava molt.

Al trinquet com ho visquéreu?
—Amb molta emoció. Sempre m’he quedat amb l’estima i l’afecte amb què tot el món ha tractat mon pare. Recorde que eixe dia em vaig enganxar del tot a la pilota. Sempre m’havia encantat, però eixe dia me’n vaig enamorar, perquè veus tota eixa estima cap a una persona i dius, uf, això és meravellós.


—Ja hi jugava amb els amics, però aquell dia em va impactar molt l’ambient que es va crear en eixe trinquet.

En parlàreu a casa els dies següents?
—No, no se n’ha parlat gaire.

L’anunci de la vostra retirada us ha fet protagonista, aquests dies.
—Com deia mon pare, sempre he d’estar molt agraït perquè durant la meua carrera moltíssima gent m’ha mostrat afecte i estima. Sempre, moltíssim. Per desgràcia, he tingut lesions molt importants i sempre m’han fet arribar el seu escalf, i ara, la veritat és que s’han superat. Moltes mostres d’estima, moltíssimes, i estic molt pagat i molt agraït per totes.

Com l’heu viscuda, la popularitat?
—Sempre m’ha fet un poc de vergonya. Tu et fas pilotari o el que siga en la vida, perquè t’agrada, no per altres coses. Ho visc amb normalitat. No és una cosa que m’haja agradat, em fa vergonya, la veritat, però va en el contracte. És bon senyal. Senyal que he tingut una bona carrera i la gent em coneix.

Heu parlat de les lesions. N’heu tingudes de duríssimes, com aquell trencament del colze.
—Va ser molt dur, perquè de xiquet me’l vaig trencar i vit-i-sis anys després me’l vaig tornar a trencar. Dues operacions, un any aturat, molts problemes. Va ser en el millor moment de la meua carrera. Tenia vint-i-nou anys i era quan estava en més bones condicions per a jugar a pilota. I si un braç ja em feia mal, amb l’operació encara més. I a partir d’ací, va minvar molt la potència que tenia. Va ser una llàstima, perquè m’esperaven anys molt bons, però les coses vénen com vénen, i sempre dic que són oportunitats camuflades. Em va servir per a centrar-me en els estudis, refugiar-me allí i fer-me més fort. Al final, a la vida, eixes coses o et vencen o et fan més fort. I per sort, em va fornir, em va donar més experiència vital i més maduresa.

Vàreu pensar seriosament a retirar-vos en aquell moment?
—Sí, i tant. Moltes vegades. Pel dolor. Per la incapacitat de poder colpejar una pilota. La mà em feia molt de mal perquè amb la fractura del colze em vaig deteriorar molt un nervi i em feia molt de mal solament el gest de tocar qualsevol cosa. Entrenava i entrenava i veia que no menejava la pilota. Recorde aquell dolor físic tan gran, un dia i un altre… I dins la mala sort, vaig tenir sort, perquè continuar jugant em va costar molt.

Què us va ajudar a continuar?
—Tot forma part del mateix paquet. Si físicament estàs bé, però mentalment no, no podràs, i al revés tampoc. La pilota sempre m’ha estirat molt per tota l’estima que li tinc. Jo volia jugar a pilota. No m’imaginava retirant-me així. Tenia molta por de retirar-me d’aquesta manera, per una lesió, perquè no sé si ho hauria superat. Al final, les ganes van poder més que cap altra cosa.

Va ser arran d’una lesió que vàreu reprendre els estudis i sou fisioterapeuta.
—Vaig deixar els estudis molt prompte. Amb setze anys o disset ja guanyes diners i et penses que ho saps tot. Amb vint-i-tres o vint-i-quatre, una lesió em va apartar uns mesos dels trinquets i vaig veure que no tenia ni un contracte i vaig pensar que si em passava alguna cosa, no tindria res. Vaig fer la prova d’accés, per una errada vaig entrar a empresarials, però ho vaig deixar i finalment em vaig matricular a fisioteràpia. M’agraden molt les ciències de la salut i vaig gaudir molt dels estudis. La fisioteràpia va molt unida a la nostra activitat com a esportistes. Havia anat molt als fisioterapeutes i m’havia adonat de la importància que tenen. El metge t’opera, però els altres sis mesos estàs amb el fisioterapeuta. També vaig començar medicina, però ho vaig deixar quan va nàixer la meua filla gran. Anar del Genovés a València, entrenar, competir, portar una clínica… No me’n sortia amb tot.

La reprendreu ara, la carrera?
—És complicat, perquè enguany he muntat la meua clínica de fisioteràpia. Quan vaig deixar medicina vaig fer dos màsters. Tenint el teu propi negoci has d’estar molt al dia. M’agradaria acabar-la, no tant per a exercir, sinó per a saber més, perquè m’ajuda com a fisioterapeuta.  Però crec que serà complicat.

Havent patit unes lesions tan dures, no deu ser difícil d’empatitzar amb els pacients.
—Entenc el seu patiment. Sobretot, quan ve un pilotari. Quan té una lesió important, té un milió de dubtes, se sent sol. I jo ho he passat. Eixe perfil de pacient ve molt a cercar José Genovés, no tant el fisioterapeuta, perquè sap que ho he passat i aquesta mena de lesions en professionals tenen un vessant molt psicològic. Compartisc el seu dolor perquè he tingut lesions de tota mena. He tingut fractures, luxacions, tendinitis, esquinços… de tot. Tinc un amic que diu que això és un màster que té poca gent, que no es pot estudiar. I és de veres.

Ara que heu posat data a l’adeu, sou de mirar arrere i fer balanç?
—No, no sóc de fer balanç. El passat és passat, tant per a bé com per a mal. He fet el que he pogut sempre i me’n vaig en pau i amb el cor tranquil. Sí que és de veres que em queda un poquet més de pilota dins l’estómac, i el trauré i au. Per això vull fer aquests mesos més, perquè note que em cal traure el que tinc dins. No solc fer balanç.

Guardeu el record especial d’alguna partida?
—La veritat és que no. M’ho he passat molt bé i recorde això. La meua carrera esportiva ha estat fer allò que m’apassiona.

Als trinquets heu tingut una rivalitat especial amb Àlvaro. Dos campions que s’enfronten sovint. Això és el que necessita l’afecció?
—Hi ajuda molt. Ajuda que hi haja dues persones dalt de tot, barallant-se contínuament. La gent que no és assídua al trinquet només recorda les finals del mà a mà, però al final de l’any, jugàvem gairebé cada dia. En parelles, en trios, al frontó, al carrer… Sempre. Això sí que va fer que la gent s’enganxara molt. Quan en qualsevol esport hi ha dos rivals lluitant per un mundial, un campionat o un trofeu, la gent s’enganxa més a veure-ho.

Sou amics, amb Àlvaro?
—Sí. Tenim una bona relació. Al principi, com tot, és complicat, perquè jo era més jove, i es notava la falta d’experiència, els nervis a flor de pell… La pilota és un esport molt calent. Els enfrontaments sempre han estat molt durs, molt intensos. Eren partides carregades d’emoció. Hem tingut alguna fricció, però és normal. Amb ell i amb qualsevol company, però passats els anys tenim una relació de respecte.

La pilota és un joc que fabrica mites, que té una afecció molt abrandada i és molt arrelat al territori, però és un esport minoritari. Com explicaríeu aquesta contradicció?
—Som molts que ens ho demanem. El primer que hem de saber és cap a on vol anar el nostre esport, i a continuació, treballar-hi tots junts. Tothom s’omple la boca amb la pilota, però es coneix poc. Recorde que es va fer una enquesta en un cantó del carrer Pelai de València preguntant a la gent on era el trinquet de Pelai. Pràcticament ningú no va saber respondre. A la ciutat de València, la gent no sap què és la pilota. A Genovés, a Xàtiva, no la practiquen… Pense que els polítics ho diuen de boqueta, hi posen diners perquè és políticament correcte, però no els interessa gaire. Si ens escoltaren de veritat, si saberen realment què cal, potser invertirien més en estructures perquè la pilota funcionara. Ho veuen més com una manifestació folklòrica que no com un esport, i és una llàstima, perquè qui entra en un trinquet s’hi enganxa.

Aquesta preocupació us ha empès a presentar la candidatura a la federació?
—Entre altres coses. Però el motiu principal és la meua estima a la pilota. Ja fa anys que hi pense i que en parle amb amics i companys. Ara que sóc a punt de retirar-me i que aviat hi haurà eleccions. Em sap molt de greu com està la pilota en molts aspectes. No només en l’àmbit professional. El professional és un reflex de la pilota en altres aspectes. Cada volta hi ha menys afeccionats. Moltes coses que veig, i moltes coses que em diu la gent als trinquets o a la clínica. Tot això em sap greu, perquè dic, ara em retire i què? Com la majoria de jugadors, no vaig al trinquet? Ja no sé res de la pilota? No m’ho perdonaria. Això ho ha estat tot per a mi. Em preocupa, i veig que avui en dia tots els esforços estan molt dispersos, i és una llàstima.

Quin és el principal mal que detecteu?
—Crec que cadascú tira cap a un costat.

Podeu concretar una mica més?
—És complicat d’explicar. Els jugadors han de jugar. Hi ha diferents estaments i sembla que cadascú vaja a la seua. D’ençà de fa una quinzena d’anys, hi ha un enfrontament palpable entre la federació i la Fundació de Pilota Valenciana. Abans sentíem que la federació era la casa de tots, i avui ho és menys. La pilota necessita tots els afeccionats, tots els clubs, tota la gent que juga a la base. Ha de ser una cadena unida, si es trenca una baula, no té sentit. A mi m’agradaria que això fos un esport on jo portara la meua filla d’ací a uns anys i em sentira orgullós de dir-li, filla meua, ton pare juga a això, però avui, la veritat, no m’agrada com va la cosa. Ni a mi, ni a moltíssima gent. Jo ho intentaré i com més gent s’hi apunte, millor. La pilota és de tots i hem de fer-hi alguna cosa.

És suficient, el paper de la televisió a l’hora d’ajudar a difondre la pilota?
—Ara cada setmana hi ha partides a la televisió. La fundació té una plataforma digital que també fa partides en streaming. Al final, crec que hem d’anar a la base perquè la gent conega més la pilota. Tampoc no té sentit fer tres o quatre partides cada setmana si ho televises en uns trinquets que no estan ambientats. Eixa imatge que es transmet no és bona. Val la pena televisar coses on hi ha ambient, per tenir molta més repercussió. Cal molta més visibilitat, perquè en la pilota cada dia es generen notícies, hi ha partides de professionals a quasi tots els trinquets, i no eixim cada dia en els noticiaris. Eixim de manera puntual, tot i que cada setmana es retransmeten partides.

Quant al joc, quin és el nivell dels pilotaris de la generació jove?
—Queda en bones mans, és clar! Em retire perquè em guanyen quasi tots [Riu]. Com qualsevol altre esport professional, va millorant. Els xavals que ara pugen no és que tinguen preparador, és que a les etapes juvenils ja el tenen i s’entrenen des del mètode científic de la preparació. Això es nota. Físicament estan molt fets. A la pilota no li faltaran mai jugadors de primera classe.

Els vostres èxits els heu obtingut en la modalitat d’escala i corda, però pràcticament les heu practicades totes.
—Fins a tretze anys, sols havia jugat a raspall. A l’estiu jugue moltes partides a la galotxa, a llargues, al frontó. He tocat totes les modalitats, m’agrada molt. Hem jugat a frontó contra els millors jugadors bascs. M’apassiona quan vas a una zona com la Marina, per exemple, on juguen a llargues. Es viu molt. O la galotxa, al voltant de València. Al carrer, al frontó. És un esport que, per molt professional o conegut que sigues, vas i jugues amb jugadors locals, i amb els jugadors del club… És una cosa molt bonica que et dóna la pilota, perquè hi pots jugar tota la vida.

En aquesta entrevista heu transmès amor i passió per la pilota, però també desànim i frustració. Patiu pel futur?
—Per això he pres la decisió que he pres. Estic molt preocupat pels problemes. Si hi hagués un munt d’escoles de pilota i un munt de xavals practicant-la, que només a València ciutat la meitat de la població sabés respondre’m a tres preguntes de pilota, si els professionals estigueren ben pagats, si les dones tingueren els drets i el paper professional que es mereixen… Crec que anem deixant de costat els problemes locals de cada club, de cada escola, de cada jugador professional, que també en tenen.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.