El general Stumm ensopega amb els conceptes

  • Als semàfors el verd indica permissió de passar, però igualment podria haver-se convingut que manés d’aturar-se. El binarisme no és arbitrari; ho són els valors assignats als termes de l’oposició

Joan Ramon Resina
02.07.2023 - 21:40
Actualització: 02.07.2023 - 22:46
VilaWeb

Costa molt de trencar els hàbits adquirits, sobretot els que han esdevingut segona natura. Passa amb els pressupòsits metafísics i passa amb els ideològics. És per això que hi ha un feix de valoracions, no dic subjectives però valoracions al cap i a la fi, presentades com si fossin descripcions neutres de fets objectius. És el cas de l’ús falsament cognitiu de “dreta” i “esquerra” i els intensificadors dreta de la dreta (o extrema dreta) i esquerra de l’esquerra (o extrema esquerra). Potser no és ociós de recordar que la conducta de persones o de grups sempre escau dintre d’un règim precís, que és el que podria donar sentit a una orientació tan relativa com dreta i esquerra en el supòsit que se’n pugui consensuar el centre. Encara més, algunes de les categories que la diguem-ne ciència política maneja com si fossin universals sorgiren d’un context particular –en aquest cas, l’Assemblea Nacional revolucionària francesa– i sols tenen aplicació empírica en aquell context i analògica en altres de derivats o afins. En cap cas, però, en societats on la divisió entre revolucionaris i monàrquics, progressistes i conservadors, no té trellat. El govern xinès, té cap sentit caracteritzar-lo en aquests termes? O el de l’Iran? Absolutitzar categories relatives entestant-se a fer passar la realitat per l’ull de l’agulla ideològica és una confessió involuntària de provincianisme, un cas de monsieur Homais parlant en nom de la humanitat.

Si explícitament es prenen conductes històriques de determinats grups d’interès com a referents de les etiquetes actuals –per exemple, el complex de latifundisme, poder militar i clericalisme conxorxats el 1936–, és vàlid d’assignar a la dreta la voluntat d’aquests grups de conservar el poder; és a dir, el conservadorisme en aquest sentit limitat, car ha d’haver-hi continuïtat en les categories si han de tenir alguna utilitat cognitiva. L’etiqueta, però, deixa de ser útil i esdevé font de confusió en el moment que es fa extensiva a fenòmens sense cap relació amb aquella confluència circumstancial i vol descriure el conservadorisme en general.

Es podria objectar que el nomenclàtor de batalla no aspira a cap precisió ni afina en la descripció dels fenòmens o les causes dels fenòmens que són l’esca de les lluites polítiques. Que la taxonomia sols pretén ser suggeridora i emotiva a fi d’atiar les passions i que intencionadament deixa en una zona de vaguetat les coses de les quals fa bandera. Puc acceptar aquest punt de vista sempre que es declari lleialment. Ara, rarament és aquest el cas; hom pot, per exemple, declarar que el conflicte entre Catalunya i Espanya és un conflicte entre nació i nació i alhora tallar el pastís polític en dretes i esquerres assumint una posició panòptica intrínsecament espanyola. Això és tallar dos pastissos d’una sola ganivetada, reduint la caòtica emulsió catalana a consistència espanyola.

Aquesta visió homogeneïtzadora del terreny polític inclou vulgues no vulgues la perspectiva centralista que fa del catalanisme un fenomen reaccionari en tant que subproducte del romanticisme i paradoxalment l’eina ideològica de la burgesia. És la tesi defensada per la major part de la historiografia espanyola i alguns addictes de les deixalles del marxisme regional en descomposició. Si, per contra, hom defineix dreta i esquerra d’acord amb l’oposició primigènia d’ordre i caos, aleshores es defineix o com a partidari de la revolució i enemic de la democràcia (car Napoleó espera a la cantonada), o com a creient, car del caos sols Déu en pot treure una nova creació. Posar l’ordre a la dreta i fins i tot a l’extrema dreta és una declaració de valors força curiosa, si més no en democràcia. En tant que convenció, però, és perfectament acceptable. Als semàfors el verd indica permissió de passar, però igualment podria haver-se convingut que manés d’aturar-se. El binarisme no és arbitrari; ho són els valors assignats als termes de l’oposició. Una convenció esdevé ideològica quan hom pretén articular-la amb la realitat. A Catalunya a principi dels anys vuitanta, molta gent de la meva generació simpatitzava amb ETA. Quan en una conversa vaig objectar a la tàctica terrorista de l’organització, una dona em preguntà si m’agradava l’ordre. No era pas una pregunta honrada sinó un judici tàcit. Irònicament, la dona treballava de bibliotecària.

El meu passatge preferit de L’home sense atributs, la gran novel·la de Musil, és quan el general Stumm (que en alemany vol dir ‘pallús’) entra a la biblioteca nacional de Viena en cerca del pensament més significatiu de tots, el més eminent i preable, i es trasbalsa de veure tants llibres reunits. Amb tremolor de cames s’acosta al bibliotecari i li pregunta quants volums hi ha a la biblioteca. En sentir que són tres milions i mig, el general li demana esparverat com s’ho fa per a orientar-se en aital manicomi de llibres. El bibliotecari, mirant el sabre de cua d’ull, li respon: “Senyor general, voleu saber com és que conec cada llibre? Doncs bé puc dir-vos-ho: Perquè no en llegeixo cap!” I el general, que relata la seva aventura, explica que el secret d’un bon bibliotecari és no llegir res més que el títol i l’índex de matèries dels llibres encomanats a la seva cura. “Qui s’interna en els continguts està perdut com a bibliotecari! No aconseguirà mai una visió de conjunt!”

Llavors ve el paràgraf genial. El general proposa al seu interlocutor: “Imagina’t primer de tot un pensament gran, després un d’encara més gran, i després un que sigui més gran encara, i sempre un de més gran, i d’acord amb aquest patró imagina’t també sempre més ordre dintre del teu cap.” Al començament l’ordre és sobri i virtuós, després magnífic, seguidament admirable, i per acabar li diu: “Imagina’t un ordre complet, universal, de la humanitat; amb una paraula, un ordre civil perfecte. Jo afirmo que això és la mort per hipotèrmia, el rigor mortis, un paisatge lunar, una epidèmia geomètrica!” Tant d’ordre fa venir vertigen al general. L’ajudant del bibliotecari li ha recomanat que llegeixi Kant o alguna cosa per l’estil sobre els límits dels conceptes, però al general li han passat les ganes de llegir. “Tinc un sentiment estrany”, confessa. “Ara entenc per què a l’exèrcit, on tenim l’ordre més gran, a la vegada hem d’estar prestos a sacrificar la vida en qualsevol moment. No sabria expressar per què. D’alguna manera l’ordre es torna necessitat de matar.”

Un ordre universal com sols l’han concebut les religions expansives i l’imperialisme visionari del segle XX implica tractar l’heterogeneïtat de comunitats polítiques en termes comuns a tots els règims i totes les situacions. Això sols és possible passant per alt les diferències intrínseques de comunitats sovint incompatibles entre si, o anul·lant-les amb una terminologia basada en aspectes quantificables, de més o de menys, sense donar recapte a les condicions particulars de cada comunitat. Per exemple, assignant el valor o, si es mira del punt de vista “revolucionari”, l’antivalor de “dreta” a tota idea d’ordre que es reclami del paradigma clàssic de la moderació. O, seguint la lògica maximalista del general Stumm, divorciant el discurs polític del sentit comú i tractant temes potencialment desestabilitzadors de l’estat actual de les coses amb una perspectiva universal, conceptualment desdibuixada i numèricament il·limitada que, tanmateix, té efectes pràctics en el món real. En té per més que els qui s’emparen de les grans categories ecumèniques no hagin llegit allò que diu Kant sobre la buidor dels conceptes que prescindeixen de les intuïcions.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor