Antoni Gelonch, en una imatge d'arxiu (fotografia: Edicions Viena).

Antoni Gelonch (1956), llicenciat en farmàcia i dret a la Universitat de Barcelona, graduat per IESE en alta direcció, té estudis europeus per la Universitat de Grenoble i d’innovació de polítiques sanitàries per la Universitat Harvard. Va passar deu anys a l’administració de la Generalitat de Catalunya (amb Josep Laporte, Joan M. Pujals i Xavier Trias) i després se’n va anar al sector privat (gerent de la farmacèutica MSD i Sanofi). Va viure set anys a París. Enamorat de l’art, va ser president del Cercle Frederic Marès i ha donat la seva col·lecció de 1.007 gravats al Museu de Lleida, ciutat on va néixer i on ara tornarà. Un altre que deixa Barcelona. Gelonch, tertulià habitual del programa Més 3/24, acaba de publicar Napoleó, la Revolució i els catalans (Viena), segon llibre de la trilogia que escriu per explicar els catalans a partir de les seves mancances. VilaWeb l’ha entrevistat per telèfon.

Feu una trilogia per mirar d’explicar Catalunya a partir de les seves mancances. A partir de tres debats que aquí no s’han fet. Quins són?
—Hi ha tres grans debats en què els catalans no hem participat, i per això sostinc que, encara que ens creguem el contrari, la societat catalana és poc tolerant. No hem fet els debats quan tocava i no estem acostumats a debatre. Vaig començar amb un llibre sobre Luter i la seva reforma. Aquí no ens arriba cap principi de la reforma i s’imposa el pensament únic: tots catòlics. El segon debat que no fem és com la burgesia tomba l’antic règim amb la Revolució Francesa. No sols no el fem, sinó que té un efecte bumerang i torna l’absolutisme. És el llibre que he fet ara sobre Napoleó. Probablement, és l’únic país d’Europa on, després de la Revolució Francesa, es torna a instal·lar l’absolutisme, amb la Inquisició i tot plegat. I això porta a un segle XIX amb tres guerres civils, les carlistes. Som un país que no deixa enrere l’antic règim, i continua amb les mateixes derives absolutistes. I el tercer debat, que aquí tampoc no va arribar, és el debat entre Sartre i Camus. Serà el tercer llibre de la trilogia. Què és més important, la llibertat o la justícia? Som als anys cinquanta, aquí hi ha una dictadura i no s’hi discuteix res. L’única cosa que tenim són alguns sartrians que no han entès res de Sartre, i que fan uns discursos sobre la justícia que neguen el principi de la llibertat. I per això tenim aquestes esquerres tan curioses. I per això tenim de les dretes més boges de tot Europa. El panorama no és gaire edificant, no.

Catalunya, sota territori francès el 1812 (fotografia: Viquipèdia).

Hi ha moltíssima gent que aquest mapa no l’ha vist mai i no sap que Catalunya va formar part de França gràcies a Napoleó, entre el 1812 i el 1814.
—Aquí d’història, no se’n sap. Per això faig aquests llibres de divulgació. No sóc historiador, però intento entendre-la per poder-la explicar. Ningú no ens ha explicat res. D’entrada perquè Napoleó és el dolent dels dolents.

Una de les tesis del llibre que presenteu ara és que les idees que Napoleó exporta (com ara tombar l’antic règim) no triomfen a Catalunya. Per què?
—Catalunya fa frontera amb França, que li’n mutila una part el 1659. Amb els veïns acostuma a passar: és amb qui tens una relació pitjor. França ens ha deixat penjats cada vegada. Cada vegada que Catalunya l’ha necessitada. Ens deixen penjats quan hi ha les ràtzies d’al-Mansur (segle X); ens deixen penjats a la guerra civil del segle XV, amb un deute; ens deixen penjats el 1640 quan els demanem ajuda per a impulsar la República Catalana. Catalunya quan ha pogut triar entre França i Espanya, ha triat França. I França no li fa gens de cas. Amb tot això aquí s’acaba covant un sentiment antifrancès que encara dura. I que fa que quan arriba Napoleó no sigui ben rebut.

Quin és el llegat de Napoleó, a Catalunya?
—El pas de Napoleó deixa el pillatge de les seves tropes. Napoleó vol portar les llums, i els avenços, però els seus exèrcits fan actes de pillatge i cremen esglésies. I per tant tota la pagesia veia els francesos com els enemics a abatre. Al llibre comparo la invasió napoleònica de Catalunya amb la invasió americana de l’Irac. A Catalunya algú va creure que Napoleó ens portaria les llibertats aconseguides a França a força de sabre, com algú va pensar que la coalició internacional portaria la democràcia a l’Irac a força de sabre. Doncs a força de sabre no porta res. No hi ha cap país que sigui envaït i encara rigui les gràcies a l’invasor. El comportament de les tropes franceses ve de lluny (als segles XVII i XVII hi ha tropes instal·lades a Catalunya) i deixa un pòsit de ràbia. Després Napoleó prova de fer una divisió departamental pròpia, però només és sobre el paper. A la pràctica els exèrcits són forts a Figueres, Girona, Lleida, Barcelona, però no controlen el conjunt del territori. No són prou tropa, i són constantment assetjats. És una divisió fictícia i de la qual no fa coneixedor ni el seu germà, Josep I, rei d’Espanya.

Per què Napoleó acaba integrant Catalunya dins França?
—Napoleó reprèn una idea de Robespierre: fer que Catalunya sigui una república “tampó” (com van fer al Piemont). Però després diu: No, en lloc de república, ho convertirem en quatre departaments. I si guanyem la guerra tindrem el primer imperi, 133 departaments. Però al final Napoleó perd per massa ambició, i el 1814 tot allò es desfà com un terròs de sucre, perquè no hi ha res.

Els contraris a Napoleó, a Catalunya, qui serien?
—El gruix del país. La pagesia, molt en contra. La majoria de la població era hostil. Dels favorables, n’hi havia de convicció (pocs) i els que tenien alguna cosa a guanyar-hi (més). Als entorns urbans, al començament hi havia una certa indiferència. I quan van veure com eren les coses, se’n van anar, com el baró de Maldà.

Els partidaris de Napoleó, qui eren, quants eren?
—Tomàs Puig va arribar a tenir càrrecs a l’administració napoleònica. Melcior de Palau. Alguns catalans van pensar que significaria un progrés per al país. Pocs. Uns altres, que hi sortirien guanyant personalment. Aquests eren més. Quan Napoleó perd, uns cinc mil catalans van anar a l’exili francès en tornar els absolutistes i Ferran VII. Perquè, tot i l’acord signat (“no perseguiré els afrancesats”), no va parar de fer-ho.

Quantes baixes i morts va haver-hi durant les guerres napoleòniques?
—A Catalunya, als anys de les guerres napoleòniques (1808-1814), hi ha un augment de morts del 50%. I una disminució de naixements i nupcialitat també del 50%. La població de Catalunya disminueix.

Fent aquest llibre heu descobert res, o heu confirmat la vostra tesi?
—Volia confirmar la meva tesi: per què hi ha produeix una reacció tan violenta contra els francesos i Napoleó? I veient la història, i l’enorme quantitat d’anys que els francesos han estat instal·lats a Catalunya, la pèrdua de Catalunya Nord, i que ens han ajudat poc cada vegada que hem tingut una dificultat, la tesi és que hi ha la reacció per un sentiment antifrancès que, encara que ells pretenguin portar-te les llibertats, com que és francès, no ho admetràs. Aquesta és la tesi del llibre. I l’altra és que el paper dels catalans a les Corts de Cadis és més aviat galdós.

Per què?
—La majoria dels diputats catalans a les Corts de Cadis són partidaris de l’absolutisme. Són els més reaccionaris. Aquí ens creiem que hem estat sempre liberals. Completament fals. A banda que hi ha confusió entre el liberalisme econòmic el polític.

Les fonts per a escriure el llibre?
—Historiadors francesos (Michelet o altres) i historiadors catalans (Josep Fontana, Pierre Vilar). I s’ha de buscar als arxius de la diplomàcia, Ministeri d’Afers Estrangers de França. Algunes anotacions del baró de Maldà. I un llibre d’Antoni de Capmany (Centinela contra los franceses).

Més enllà de Catalunya, la figura de Napoleó què us suggereix?
—Un home fet a si mateix que va embogir quan va descobrir el poder. Personatge molt curiós. Surt d’una petita noblesa corsa. Quan arriba a l’acadèmia militar se’n riuen perquè pràcticament no sap parlar francès, sinó cors. Té un paper significatiu molt després de la revolució. I quan acaba obtenint el poder, després d’un cop d’estat, ajudat pel seu germà, Lucien. Llavors s’emparenta primer amb una Beauharnais, més gran que ell. Tenen fills. I s’acaba casant amb una princesa imperial. I el petit cors acaba designant-se emperador dels francesos. Agafa el papa per ostatge, es fa coronar a Notre Dame, com si fos els sacres dels reis. I després vol conquerir tot Europa per portar la llibertat de l’Atlàntic als Urals. Un altre somni del general De Gaulle. I acaba malament perquè no té prou tropa. Tot i que amplia les fronteres de França en 800.000 quilòmetres quadrats, això té reflux i França torna a l’hexàgon. És un home a qui no interessen les possessions colonials. Torna a instaurar l’esclavatge, i això es diu poc. I l’actual esquerra francesa rebutja la seva figura per això. Encara avui és el personatge històric més estimat pels francesos, però suscita enormes divisions a França. I fins i tot hi ha un moviment de la dreta francesa que és el bonapartisme. La dreta francesa té tres grans vectors: la liberal, la tradicionalista i la bonapartista. Aquests últims són partidaris d’un estat nacional fort, centralitzat i de la grandeur de la France. Encara existeix. Tot i que Napoleó, a Franca, a vegades, fa una certa olor de naftalina, hi ha dues grans entitats que en guarden el record: la Fundació Napoleó, i el Souvenir Napoléonien. És curiós: es fan molts llibres sobre Napoleó. Aquest any se’n faran cent.

Cent?!
—Doncs no hi ha cap gran pel·lícula, ni sèrie de televisió. És estimat, però que no el treguin gaire.

Els francesos tenen clar que van tenir Catalunya com a part de França?
—No. Gens clar. Pensa que a ciències polítiques comencen la història de França el 1815. No hi entrem. No els expliquen ni la Revolució.

Perdó?
—La Revolució s’explica a l’escola, però no a ciències polítiques. Si expliques Lluís XIV has d’explicar l’Antic Règim, i com va anar allò. França és un país que paeix malament la seva història. Té moltes minories ètniques provinents de les colònies. I si es manifesten amb la grandeur de la France, tots aquests se’ls enfaden. El coneixement de la història no és el seu fort. Jo del cas català no n’he trobat gaire cosa. Hi ha algun llibre d’algú sobre Catalunya Nord, però en general sobre Catalunya, a França es coneix molt poc. Ells creuen que Perpinyà ha estat sempre francès. Continua essent un país mot centralitzat.

Catalunya ha entrat a la francofonia.
—Hem entrat a la francofonia, però no s’aprèn francès a les escoles. Bastant curiosa, aquesta entrada. Els qui tenim més de seixanta-cinc anys, encara som francòfons, francòfils. La gent jove, no. No és un país que els interessi. Quan parlo amb els nebots, volen anar a viure a Nova York, Los Angeles, Amsterdam, Londres. Ningú em diu París.

Voleu afegir res?
—Ens convindria saber per què tampoc allò no va anar bé. I per què coneixem tan poc la nostra història. Em preocupa que anem a força de tòpics. Els catalans hem estat sempre partidaris de la llibertat. Home, doncs ho pregunta als que van anar a les Corts de Cadis. Hi havia el més retrògrad de cada casa. I ens hauríem de conèixer una mica més. Aquesta societat no es debat: es crida. Gravíssim defecte. Sempre lamento que a les escoles catalanes no hi hagi oratòria. Avui defenses A, demà B. T’obliga a buscar raons en coses en què no creus. Per això faig aquests tres llibres: no som una societat tolerant. No estem acostumats a debatre i ens fa por el debat de les idees lliures. Hi ha societats on si t’equivoques, demanes perdó. I on fer el ridícul un dia no t’acompanya tota la vida. Aquí et persegueix per sempre. Per tant, millor no preguntar res. I quan es fa, aleshores, és amb una certa impertinència. Home, tampoc. Volia que aprenguéssim per què les coses van passar com van passar. I a veure si podem debatre tranquil·lament.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.